La veritat que hi ha en un conte

“A la penúltima fila, la mirada desconfiada de l’Ignasi, que alçava la mà.
—Però això é veritat o mentida?
—Ni veritat ni mentida. És un conte que em va explicar mon pare.
—Donques é mentida —va sentenciar.
—T’equivoques —va dir la mestra—. O potser no sabeu que hi pot haver més veritat en un conte que a la realitat?”

La mestra és la Severina, protagonista de l’última novel·la d’Imma Monsó, La mestra i la Bèstia (Anagrama, 2023), “una gran obra de memòria i imaginació, una celebració de la potència de la novel·la per entendre el món”, en paraules de les seves editores.

Llegir Monsó és triar què llegir, en què fixar-se, cada vegada, perquè cada llibre seu s’ha de llegir més d’un cop per abastar-lo tot. En la primera lectura d’aquesta nova novel·la, he triat fixar-me en el que per a mi és un dels valors de tot el que li he llegit: la seva gran consciència metalingüística. Però dir que ho he triat seria treure mèrit a l’autora, perquè més que una tria ha sigut una seducció. Quan Monsó fa servir la llengua per definir els seus personatges, no pas fent-los parlar d’una manera concreta, sinó fent-los fer servir la llengua amb una intenció concreta, se’m fica a la butxaca.

A Tot un caràcter, hi havia una mare que no sols parlava sinó que vivia en plusquamperfet, i en feia un modus vivendi carregat d’ansietat que acabava traspassant a la filla, la novel·la era aquest traspàs. A La mestra i la Bèstia, la mare de la mestra, la Simona, “s’estimava per damunt de tot el condicional dels verbs”. Només d’arrencar la novel·la, descobrim que la llengua torna a ser una eina cabdal no solament de l’autora sinó també dels seus personatges.

“A casa les paraules no sempre designaven el que se suposava que designaven” i diria que aquest és el tema de fons de la nova novel·la de Monsó: les paraules, com ens defineixen les que fem servir, com ens defineixen les que no diem, les que els altres no volen que diguem ni sentim, les que es xiuxiuegen dins de casa, les que descobrim d’amagat, les que volem que ens defineixin i per això les repetim fins que se’ns empelten. Monsó torna a fer-nos rumiar sobre com ens diem a nosaltres, i sobre com ens defineix la nostra manera de dir les coses. La Severina hi ha un moment que es demana “per quina mena d’absurd una llengua pot deixar de ser innocent”, perquè per a ella les paraules no en tenen cap culpa, de la realitat que defineixen, som nosaltres, els que les emprem, que les manipulem i les arribem a pervertir perquè ens deixin dir el que volem dir.

Una paraula no dita és una realitat oculta, això ho saben bé els pares de la Severina, que l’eduquen dins una bombolla de paraules que la protegeixen de la “veritat” exterior, de la “realitat” exterior. La Severina creix aïllada del que passa a fora i fins i tot del que passa a casa, i ho fa gràcies al llenguatge, a les paraules que pare i mare trien per educar-la. Més endavant, quan aprengui a desxifrar aquella “realitat” de casa, aquell silenci estrany, com diu la seva filla, entendrà de sobte tot el que durant tants anys no ha gosat ni preguntar. Però mentrestant les paraules dites i les no dites seran un enigma, i és prou significatiu que recordi perfectament el primer cop que va sentir la paraula guerra i qui l’hi va dir, perquè “a casa la paraula guerra només apareixia per casualitat o per descuit”.

Causalitats i descuits que ella atresora per confegir un trencaclosques de records que li ha de servir per entendre el que intueix que li amaguen. “Sempre és tranquil·litzador que un llenguatge enigmàtic presenti alguna incoherència, alguna escletxa que li tregui solemnitat”, i la Severina és un personatge 100% monsonià, o sigui, gens solemne i obsessivament meticulosa amb les paraules. Només les paraules que li arriben per les escletxes, no en demana més, no pregunta mai. En algun moment de la novel·la he pensat que un títol alternatiu podria ser Ella no va preguntar, perquè és un altre dels trets principals del personatge, aquest voler saber sense preguntar, voler saber per casualitat, per descuit, o potser sense el verb voler, que hi posa massa intenció, i la Severina sap les coses gairebé per accident, perquè ella no busca saber-les: “Sempre pensava que mai li seria perdonat no saber les coses que hauria d’haver sabut, raó per la qual no les preguntava i continuava sense saber-les.”

Tota la novel·la se sosté sobre aquest no preguntar. I com més preguntes no fa la Severina, més preguntes s’amunteguen en el cap de qui llegeix, que s’ha de fixar en els descuits i les casualitats estudiadíssims de la novel·la per anar responent les preguntes que la Severina hauria de fer i no fa. Però aquesta veritat que hi ha rere les preguntes no arriba endreçada, la veritat sempre arriba a bocins i la feina és fer-los encaixar tots, perquè no encaixen, no encaixen ni en la realitat ni en la ficció, perquè res és homogeni, tot té més d’una cara. Ara bé, si hi ha una cosa que la Severina no necessita és la veritat, no perquè pensi que no n’hi ha una de sola, sinó perquè no li interessa, per això no pregunta. Es tracta de descobrir més que de preguntar. De deixar-se endur per l’atzar, segons com, però sense deixar de ser molt cerebral, perquè la Severina és un personatge monsonià, té el cap més gros que el cos.

Tornem al diàleg del principi, amb la Severina que ja ha acomplert el seu triple somni (tocar la neu, tenir casa pròpia i ser d’un poble) i treballa de mestra a Dusa: “No sabeu que hi pot haver més veritat en un conte que a la realitat?”, pregunta als seus alumnes. I amb aquesta pregunta arriba el pinyol del llibre: el dubte, aquell “Ella no va preguntar” que abans deia que podria ser-ne el títol. Si no preguntes, no tens respostes, i si no tens respostes, pots viure en el dubte, i la Severina sap que el dubte pot ser aixopluc i consol, per això intenta conservar-lo i estirar-lo tant com pugui, i per això “posava la mateixa passió a ensenyar que a fer dubtar del que acabava d’ensenyar”, perquè “de qualsevol cosa cal dubtar de seguida, abans que sigui massa tard”.

Per què el dubte? Perquè a la vida de la Severina no hi ha res segur, perquè les paraules ja sabem que no designen el que han de designar, a casa seva. Si no tens respostes, primer perquè no te les volen donar i després perquè no les demanes, només et queden dues opcions, el buit o el dubte, i la Severina tria dubtar mentre es prepara per al buit. “Constantment es preparava per perdre-ho tot i tothom” i “aquesta preparació la mantenia molt ocupada”, però alhora “tenia molta por de no necessitar mai més ningú”. I aquest viure entre preparar-se per al buit i alhora no voler arribar-hi mai és el que fa que bona part del temps ella s’estigui dins del seu pensament, aparentment quieta i inactiva, però vivint, vivint per dins, vivint amb el que seria el tercer ingredient després de la paraula i el dubte, que és la imaginació.

Una imaginació que en la Severina és coixa, perquè disposa de pocs elements per construir-se, si les paraules de la seva vida són tan triades, si ella no pregunta, si viu en el dubte. És una imaginació que ella té molt ben lligada, perquè la llibertat absoluta li fa venir vertigen –la Severina neix a l’inici de la postguerra, entre pors, silencis, amenaces i prohibicions, en un severíssim (permeteu-m’ho) ambient de repressió. Per això quan li diuen, per tranquil·litzar-la, que no tingui por d’imaginar, que la imaginació és lliure, ella respon: “La meva, no. Jo la controlo amb mà de ferro.” I la novel·la és un desplegament d’aquesta imaginació encotillada i controlada, que s’escapa per les escletxes que deixen els descuits i les casualitats que ella col·lecciona zelosament. De vegades, imagina tan bé una conversa que després ja no la vol tenir, i qui diu conversa diu relació, relació d’amistat, afectuosa o fins i tot sexual. Més cap que cos, recordem-ho.

La novel·la, les seves tres-centes primeres pàgines, ens explica aquest any que la Severina passa al poble de Dusa fent de mestra i s’alterna amb la vida anterior, la vida amb els seus pares i la bombolla (o presó) de paraules, la que l’ha dut fins a Dusa a vint anys. Només les últimes cinquanta pàgines es dediquen a la resta de l’existència de la protagonista, que arriba a viure molts anys i moltes coses, i té una filla i una néta. “Que una vida molt activa deixi menys pòsit que la vida lenta i entotsolada que duia els primers anys té sentit”, dirà, i aquest pòsit és la novel·la que hem llegit, les primeres tres-centes pàgines i escaig.

Cap al final de la primera part, ella ja s’adona que “com més temps passa, més mentida s’amuntega” i decideix fer preguntes, unes quantes, ara sí. Però és tard i ja no té a l’abast els qui les podrien respondre, així que s’ha d’acontentar amb les respostes dels qui té més a prop, que són aproximacions a la veritat fetes a partir de tots aquells descuits i casualitats que ella ha atresorat. Una de les que li dóna respostes és una dona vella del poble, la Justa: “Has obert els ulls”, li diu després d’explicar-li tot el que sap o més ben dit tot el que pot deduir. “Mai més podràs tancar-los, ni badar cap a una altra banda.” La Severina llavors s’adona que viure en el dubte, en la imaginació encotillada, potser era millor: “Sabent el que ara sé”, li respon, “no se m’acut com podria tornar a ser feliç ni un sol instant”, i s’adona de la felicitat que hi havia dins aquell no saber, dins aquell no preguntar.

Les últimes cinquanta pàgines de la novel·la expliquen la resta de la vida de la Severina i responen o volen respondre totes les preguntes que ella no va fer mai, perquè vivia millor en el dubte, perquè era feliç no sabent, i també perquè ara que és gran ja pot dir sense embuts que “la memòria històrica me la pela”. Però la filla i la néta li agafaran el relleu i elles sí que preguntaran, sí que regiraran cel i terra per eliminar tot el buit, tot el dubte i tota la imaginació de la Severina, que com el lector, que a hores d’ara ja viu del tot atrapat pel magnetisme absent i estrany de la protagonista monsoniana, s’empiparà: “A veure si ara resultarà que en sabràs més tu que jo, de la meva vida”, dirà a la filla, i tancarem el llibre dubtant sobre si volíem o no llegir aquelles últimes cinquanta pàgines que sí que responen totes les preguntes que ens hem fet durant la (primera) lectura del llibre, però que arriben tard, perquè a nosaltres ara també ens sedueix molt més el que els buits ben mesurats de la novel·la ens han deixat imaginar com a lectors: viure en el dubte, en la veritat que hi ha en un conte.