La veritable revolució de les dones treballadores: enderrocar la culpa

Cap als anys 90 del segle passat, com a traca final de l’accés massiu de les dones al mercat remunerat, vam començar a sentir a parlar de la figura de la superwoman. Les revistes cosmopolites i els suplements dominicals anunciaven un nou ideal de dona emancipada que representava que no volia renunciar a res i s’ho muntava per arribar a tot: a la feina, a casa, amb la canalla, al llit. La imatge estereotipada era d’una yuppie (una altra paraula molt de l’època) amb vestit jaqueta que arribava a temps a casa per llegir el conte als fills.

L’ideal publicitari de les superwomen volia ser un mirall per a les universitàries que s’iniciaven al mercat laboral, un referent per a pubilles que, malgrat les seues ambicions professionals, havien de poder continuar essent un bon partit sense suposar cap amenaça per al sistema. La concessió era enverinada per a elles i còmoda per a ells: atès que no quedava més remei que admetre la pulsió de les dones de fer-se un lloc entre els camps de naps, la qüestió era que el seu èxit potencial no tingués temps material per a poder aflorar del tot, despuntar en excés, mantenir-se al cim amb pau d’esperit, capgirar l’estat de les coses, i tot gràcies al fre de la doble jornada –elles sortien de casa, ells no hi acabaven d’entrar– que encara seria un llast assegurat.

Les nanes de seguida es van adonar de l’engany, perquè el joc del capitalisme és aquell que juguen el 50% contra el 50% i sempre guanya el patriarcat. El concepte de superwoman va esdevenir irònic, però encara explicava moltes coses. No eren superdones, les que ho intentaven, eren dones en guerra contra la culpa de deixar-se res per fer –a la feina, a casa, amb la canalla, al llit. I bé, així com les modes passen, la culpa queda i va quedar, saltant d’un plat a l’altre de la balança diverses hores al dia i segons el cas: culpa per no poder dedicar-se prou a la canalla per culpa de la feina, culpa de perdre oportunitats de feina per culpa de la canalla. Culpa per haver tingut xiquets massa aviat i no haver pogut tornar a pujar al mateix carro laboral; culpa per haver-ne tingut massa tard i que s’ajuntés amb la cura dels pares; culpa per no haver-ne tingut i no haver conquerit cap fita professional prou espaterrant per a fer-se perdonar. Culpa per cuidar, culpa per no cuidar, culpa per delegar, culpa per sentir culpa.

Això que sabem de la pràctica ho han corroborat molts estudis: el sentiment de culpa afecta més les dones que els hòmens, goita tu quin invent. Una culpa bíblica que encara pesa culturalment –“per la dona va començar el pecat, per culpa d’ella ens morim tots”–, i que ens ve a trobar tant si som creients com si no. El sentiment que si no som allà on se’ns reclama –a la feina, a casa, amb la canalla, al llit– alguna cosa es mor en algun lloc: un bocí d’amor, un projecte vital, un possible futur professional, una dent que cau en horari de cangur; alguna cosa que podria ser, però que sense la nostra plena dedicació no ha estat. Amb aquest pes a l’esquena, una de les reivindicacions més revolucionàries que hem vist les senyores de mitjana edat és l’intent d’enderroc d’aquesta culpa heretada, amb un primer pas tan aparentment senzill com treure’ns el focus del damunt i posar-lo sobre la causa.

Exposades de naixement a models i estàndards impossibles, que colonitzen cada racó on posem la vista, de ben petites hem estat educades en la culpa permanent per no poder-los assolir. I així, carregant culpes i culpetes que anaven creixent amb naltros, no ens adonàvem que el que fallava no eren les nostres capacitats, que fallaven els models. De la mateixa manera, arribades a l’edat de treballar, ens vam trobar que els models que permeten grimpar al mercat social i professional encara es regien pel sistema de valors de la masculinitat tradicional: la individualitat, la competitivitat, la desconnexió de les emocions, l’ambició del poder pel poder, la desvinculació de la cura i de les tasques que sostenen la vida. I una vegada més no fallen les nostres capacitats, sinó el model, i la diferència amb altres èpoques és que ara ja ho sabem.

Per fi hem entès que per deslliurar-nos de la refotuda culpa ens hem de desfer primer d’unes mecàniques muntades precisament per a perpetuar-la, explotar-la i treure’n mà d’obra de franc. Ningú no ha dit que sigui fàcil, però, a diferència del temps que les senyores havien de fer carrera a costa de fer-se a les regles de joc dels hòmens i emular-ne les maneres –cosa que només afavoria el privilegi masculí i l’individual de la senyora en qüestió–, cada vegada veiem més exemples de lideratges femenins als quals el poder pel poder no els diu res i que no entenen la gestió dels grups humans separadament de les seues interdependències i xarxes d’afectes, amb el resultat de més beneficiaris que el sistema tradicional de competició, acaparament i projecció personal. N’hi ha per a arribar a la conclusió –i aquesta peça tan recomanable d’Anna Punsoda m’hi ha fet pensar– que la dita síndrome de la impostora no sigui moltes vegades una altra cosa: el sentiment de culpa per no tindre entre les prioritats de vida uns vells valors que encara cuegen i que et prometen que t’han de catapultar fins no sé on. Capgirar aquest sentiment de culpa és, serà, una veritable revolució.