La veritable compareixença del conseller Buch

Finalment, aquesta setmana passada el conseller Buch va comparèixer davant la comissió d’Interior del Parlament de Catalunya per explicar com ha anat el desplegament policíac durant aquest mes i mig de reaccions al carrer contra les sentències delirants del judici sobre el Primer d’Octubre. I la compareixença va ser una demostració més de com se’ns van aprimant, gairebé fins a la transparència, les institucions d’autogovern.

En aquesta cerimònia cal assenyalar que cadascú hi va fer el paper que li corresponia, però girat a la inversa com si diguéssim. Els socis de govern i se suposa que de projecte estratègic, Esquerra i la CUP, van ser els més crítics amb l’actuació de la policia i les paraules del conseller. Els col·legues de Junts per Catalunya van fer sonar el flabiol posant-s’hi de perfil amb un aplom certament professional. Els comuns van assajar una primera escenificació del cinisme parlamentari amb què hauran de bregar aquesta legislatura, si finalment són corresponsables de les decisions del govern espanyol.

Però van ser, com sempre, les forces unionistes les que van ratificar l’aposta per la degradació del debat polític a casa nostra, exhibint una vegada més fins a quins extrems són capaços de dur la falta de respecte en seu parlamentària. Tot i que això comportava més aviat una aprovació del conseller que no pas la seva reprovació, no van estalviar elogis a les pràctiques repressores del que ells anomenen les forces de l’ordre. I encara van tenir menys escrúpols a l’hora de parlar, per descriure els fets viscuts aquesta tardor, de vàndals que han destrossat ciutats o de grups violents organitzats que han actuat com les guerrilles urbanes. No discutirem que potser hi ha hagut també alguna cosa d’això, però posar-hi tant l’accent i qualificar-ho de ‘violència salvatge’, com va fer una trista diputada del PP, demostra, més enllà de la mala fe, una indigència intel·lectual incompatible amb l’exercici de qualsevol responsabilitat pública. Perquè la violència –i encara més si es pretén augmentar-la amb qualificatius hiperbòlics– és tota una altra cosa. I afirmar el contrari és, ras i curt, mentir.

Però centrem-nos en la intervenció del conseller Buch. Després d’escoltar-la atentament unes quantes vegades i encara algun cop més, he entès el sentit veritable de les seves paraules. Em proposo de transcriure-les a continuació fent un esforç d’interpretació i d’objectivitat que espero que em siguin reconeguts.

En realitat, dic, el conseller va començar posant el llistó ben alt en confessar que el dispositiu repressor d’aquesta tardor ha estat la demostració més eloqüent de la paràlisi total de les institucions autonòmiques. Els Mossos, en canvi, sí que són autònoms de debò, perquè no obeeixen cap consideració d’ordre més o menys polític ni institucional que se’ls pugui fer. Ho tenen claríssim: tot aquest dispositiu va ser elaborat per un comandament compartit amb la policia nacional espanyola i la Guàrdia Civil sota les directrius del ministeri i de l’estat espanyol. I això ha estat així, també cal dir-ho, amb l’entusiasme d’alguns companys de conselleria, que suquejaven en rebre trucades i reunir-se amb autoritats de debò i que, en veure que efectives que són les pilotes de goma, lamentaven que encara avui siguin fora de l’abast dels Mossos.

Que quin ha estat el veritable objectiu d’aquest dispositiu? No us enganyaré, s’entén que volia dir el conseller: perseguíem provocar aldarulls per justificar la repressió policíaca, per alimentar encara més la repressió judicial i per mantenir una tensió institucional que faci inviables els escenaris de diàleg polític i negociació que algunes forces polítiques s’entesten a crear. En aquest context, també tenen sentit els atacs intencionats als periodistes que han cobert les manifestacions, convertits ells mateixos, i la seva dèria de mostrar els fets en brut i sense una recta reinterpretació, en objectiu paramilitar.

Sabut això, el balanç del dispositiu és prou satisfactori: els cossos de policia han exercit una violència proactiva i excessivament contundent, han dut a terme un volum acceptable de detencions arbitràries però no indiscriminades –com és fàcil de deduir, hem anat a buscar qui podia fer més mal que detinguéssim– i han actuat amb l’opacitat imprescindible per a vulnerar dissimuladament normes i protocols –per exemple, amagant identificadors dels agents o practicant carrusels i més mesures innecessàries i exagerades– amb l’objectiu d’augmentar la percepció d’indefensió per part dels ciutadans que exercien els seus drets. No sorprendrà a ningú, per tant, que les trenta-tres investigacions obertes siguin només un tràmit administratiu innocu i indolent per a entretenir la tropa.

I és que, ho reitero perquè quedi clar, el nostre objectiu en tant que policia autonòmica ha estat des del primer moment fomentar la percepció d’inseguretat, promoure els aldarulls i demostrar una lleialtat a les institucions de l’estat espanyol a prova de bomba, si se’m permet l’expressió. Tanmateix, em mantinc i em mantindré al càrrec, tot i saber que no hi sóc sinó un titella sense cap crèdit ni autoritat, perquè no em perdonaria deixar-lo a les mans de qualsevol altre. I és que encara tinc un sentit ben alt de la dignitat institucional i de la responsabilitat política. I fa prou anys que visc de la cosa per a saber que el compromís amb el servei públic exigeix sempre una alta capacitat de sacrifici.