15.12.2021 - 21:50
L’Informe sobre la Desigualtat Mundial del 2022, elaborat per l’organisme parisenc World Inequality Lab, és un document notable per moltes raons; sense anar més lluny, per la manera com ens demostra el poder de la recerca col·lectiva.
El document ofereix les darreres estimacions (basades en l’agregació de tota mena de dades en l’àmbit nacional) sobre la desigualtat d’ingressos i de riquesa a escala nacional, regional i mundial. S’hi inclouen sèries de dades a llarg termini per cadascun d’aquests indicadors, cosa que amplia les diferents dimensions de la desigualtat de manera reveladora i permet de considerar-ne els patrons recents com a part d’un context històric més general.
Qualsevol projecte de recerca tan ambiciós com aquest suscitarà, inevitablement, nombrosos dubtes i objeccions sobre els conjunts de dades que s’hi han emprat, els supòsits amb els quals s’han obtingut certes sèries de dades, o bé la manera com s’han omplert algunes llacunes. Una crítica menor que personalment hi faria concerneix l’ús de la paritat de poder adquisitiu (PPA) com a mètrica per a determinar els nivells d’ingressos entre països.
Com he argumentat en altres articles, per molt que, teòricament, la PPA sembla que té en compte les diferències entre països quant als nivells de preus i els estàndards de qualitat de vida, a la pràctica resulta una mètrica plagada de problemes conceptuals, metodològics i empírics. Per als no iniciats en la matèria, la PPA suposa que l’estructura de l’economia de cada país és similar a la del país de referència (vegeu: els Estats Units), i que aquesta estructura canvia, al llarg del temps, de la mateixa manera com canvia l’estructura de l’economia nord-americana. Aquesta suposició és defectuosa en si mateixa, però és especialment problemàtica quan s’aplica a les economies de països en vies de desenvolupament.
A més, l’enrevessat procediment de ponderació del valor dels béns pot donar lloc a la inclusió de productes poc representatius, que rarament són consumits en alguns països a causa del seu preu elevat. El premi Nobel d’economia Angus Deaton, per exemple, ha assenyalat que productes com el blat de moro envasat, si bé és disponible a molts països pobres, solament el consumeix una minoria relativament petita de ciutadans rics. Les ponderacions del cost de vida i dels béns en molts països, doncs, sovint no reflecteixen els patrons de consum dels ciutadans que, segons els estàndards mundials, són pobres.
Tanmateix, hi ha una qüestió conceptual addicional, i possiblement encara més preocupant. Els països amb una PPA alt (és a dir, aquells en què es considera que el poder adquisitiu real de la divisa nacional és molt superior al seu valor nominal) solen ser economies de renda baixa, amb salaris mitjans també baixos. La PPA en aquesta mena de països és alta precisament perquè una part important de la mà d’obra rep una remuneració molt baixa, cosa que significa que els béns i serveis són més barats que no pas en els països en què la majoria dels treballadors reben salaris més alts. Paral·lelament, la incidència generalitzada del treball no remunerat en moltes llars pobres d’aquests països amplifica encara més l’efecte distorsionador. En països d’aquestes característiques, doncs, un poder adquisitiu de la divisa nacional més alt reflecteix, paradoxalment, taxes d’indigència elevades, com també una remuneració baixa o nul·la per a bona part dels treballadors, o fins i tot la majoria.
Així doncs, les dades del PIB ajustades per PPA sovint poden resultar enganyoses. Com que es considera que l’alt poder adquisitiu d’una determina moneda és un avantatge –en comptes d’un reflex d’una taxa de pobresa més alta entre els treballadors d’un determinat país–, els càlculs per PPA sobreestimen el nivell d’ingressos en les economies pobres en comparació amb el nivell d’ingressos en les de més riques.
Per totes aquestes raons, agafar la PPA com a mètrica amb què comparar nivells d’ingressos entre països –incloent-hi comparacions de nivells de pobresa relatius o bé de desigualtat– és extremadament problemàtic. Hi ha raons de pes per a cenyir-se als tipus de canvi de mercat a l’hora de mesurar la desigualtat entre països, cosa que probablement revelaria disparitats molt més grans que no pas les que figuren en l’Informe sobre la Desigualtat Mundial.
Malgrat aquestes objeccions, l’informe és de gran ajuda a l’hora d’entendre el fenomen de la desigualtat al món, especialment gràcies a la introducció de dues noves mètriques. La primera és la proporció dels ingressos laborals que rep la població femenina, cosa que és un indicador valuós a l’hora de mesurar la desigualtat de gènere. A escala mundial, aquest percentatge pràcticament no s’ha mogut d’un 33% les darreres tres dècades, i alguns anys ha assolit nivells tan baixos com el 10%-15% al Llevant i el nord d’Àfrica o el 20% a l’Àsia (excloent-hi la Xina). Aquesta mètrica, a més, no solament capta les desigualtats de gènere al mercat laboral, sinó que també mesura, implícitament, la proporció de treball no remunerat que fan les dones en llars i comunitats (proporció que, com més gran, més en redueix l’accés al treball remunerat, o bé més en perjudica els nivells d’ingressos en cas de tenir feina).
La segona mètrica innovadora examina la desigualtat en les emissions de diòxid de carboni a còpia d’examinar el volum d’emissions per cada nivell de renda. La principal conclusió en aquest cas és que, si bé les desigualtats en les emissions entre regions són elevades i persistents, les disparitats existeixen no solament entre els països rics i els pobres, sinó també dins els països. Dit d’una altra manera: trobem, per una banda, grans emissors entre els ciutadans rics dels països de renda baixa i mitjana, com també emissors relativament baixos, per l’altra, entre els ciutadans pobres dels països de renda alta.
Per exemple, el 10% més ric de la regió del Llevant i el nord d’Àfrica emet 33,6 tones de CO₂ per persona i any, mentre que la meitat més pobra dels ciutadans de Nord-amèrica n’emet menys de deu tones (i la meitat més pobra de l’Àfrica subsahariana genera, per la seva banda, una vintena part de les emissions de la meitat més pobra dels ciutadans de l’Amèrica del nord; és a dir, 0,5 tones per persona i any).
Mundialment, el 10% més ric de la població és responsable de més de la meitat de les emissions de CO₂. Aquesta dada és especialment rellevant perquè, com bé assenyala l’informe, les polítiques ambientals (com ara els imposts sobre el carboni) tenen un impacte més fort sobre la població de renda baixa, però rarament se’ls compensa per aquest impacte desigual. Aquest nou indicador ens aporta, doncs, informació de gran valor a l’hora de dissenyar polítiques climàtiques socialment justes, tant a escala intranacional com internacional.
Com era d’esperar, l’informe se centra bàsicament en les polítiques redistributives (especialment en l’augment dels imposts sobre la riquesa i els beneficis empresarials) per tal de pal·liar la desigualtat dins els països i entre països. També s’hi tracta la “predistribució”, és a dir, el conjunt de codis legals i regulacions que han permès la concentració actual de riquesa i rendes en mans d’una minoria.
Tal com s’explica, la causa principal d’aquesta desigualtat “predistributiva” és, en una paraula, la privatització: de les finances, dels recursos naturals, del coneixement científic (mitjançant la propietat intel·lectual), i també dels serveis i equipaments públics. A tot això s’hi podria afegir la tendència dels estats, especialment evident d’ençà de la crisi financera mundial del 2008, de protegir el capital privat a tot preu, fins i tot en aquells moments en què les accions dels grans capitalistes han causat estralls en l’economia.
La realitat que recull l’Informe sobre la Desigualtat Mundial no reflecteix sinó les conseqüències d’un seguit de decisions humanes, que com a tals poden esmenar-se prenent-ne unes altres. És per això que el document resulta molt més que un mer compendi de dades i anàlisis útils: en última instància, és una crida a l’acció política.
Jayati Ghosh és secretària executiva d’International Development Economics Associates, professora d’economia a la Universitat de Massachusetts Amherst i membre de la Independent Commission for the Reform of International Corporate Taxation (ICRICT).
© Project Syndicate 1995–2021
