Vergonya, cavallers, vergonya

Hi ha dues maneres de guanyar unes eleccions. N’és una obtenir votants nous, guanyar adeptes i superar l’equip rival. Ampliar la base, en argot independentista. La segona és aconseguir que el teu rival perdi vots. Tu et mantens més o menys igual, no guanyes adeptes, però el teu rival s’enfonsa. Tu no amplies la base, però el teu rival la redueix i entra en crisi. Així és com Donald Trump va guanyar Hillary Clinton. No va obtenir pas més vots que el Partit Republicà del seu predecessor, però va aconseguir enfonsar l’equip rival. L’empresa Cambridge Analítica, al servei de Trump, es va dedicar a promoure l’abstenció dels demòcrates, més que no pas la mobilització dels republicans.

A Catalunya, aquests darrers anys, els partits independentistes han estat tan ocupats barallant-se entre ells, que la imatge pública que han deixat és força desastrosa, per a dir-ho suaument. Tenint el govern del 52%, i majoria absoluta al parlament, han acabat trencant el govern i barallats entre ells. I és molt difícil de creure que puguin guanyar les eleccions guanyant adeptes nous, fent campanyes en positiu, il·lusionant. Ni a les catalanes, ni a les municipals. Això sí, tenen la segona opció, que és mirar d’enfonsar l’equip rival. I en aquest cas tenen una gran sort i una gran desgràcia.

La gran sort és que l’equip rival, a Catalunya, i a les municipals, és bàsicament el partit socialista espanyol. Aquest és el gran partit unionista a batre. I és una gran sort que contra el PSOE no faci falta mentir gaire per a avergonyir els seus votants: parlem del PSOE que va votar en favor del 155 i la repressió. És el PSOE que va anar en favor de la sentència d’anys de presó conta els dirigents del procés. És el PSOE que tot indica que ha fet servir el programa Pegasus per espiar independentistes. És el PSOE contrari a atorgar els indults als presos, o a reformar el codi penal de la sedició, fins que Europa no es va plantar. (Europa també volia que es retiressin les euroordres.) És el PSOE que ha aconseguit de fer creure que els indults són cosa seva, quan va ser el Consell d’Europa qui va dir-li que ho fes. És el PSOE que va començar a rescatar els bancs el 2009, en una de les operacions més vergonyoses d’aquests darrers anys, amb milers i milers de milions d’euros que encara no s’han tornat. És el PSOE que a través de l’advocacia de l’estat justifica l’actuació de la guàrdia civil dels 15 immigrants del Tajaral. Quinze immigrants morts ofegats a mar per les pilotes de goma que els van disparar. És el PSOE que vota amb el PP i Cs en contra de recuperar la indemnització de quaranta-cinc dies per acomiadament improcedent. És el PSOE que al Parlament Europeu vota contra la proposició d’obligar el Marroc a respectar els drets humans. És el PSOE de la batllessa de Rubí, que va acorralar els defensors d’acollir un centre de MENAS a la ciutat i va llançar el públic contra els defensors dels immigrants (vídeo). És, doncs, un rival que no fa pas gaire difícil bastir una campanya consistent, bàsicament, a avergonyir els seus votants. I que uns quants (la resta la donem per perduda) no es moguin de casa, incapaços de votar els independentistes (això no ho faran mai), però també incapaços de votar un partit tan i tan nacionalista espanyol, repressor i de dretes.

La gran desgràcia és que els partits independentistes estan més ocupats a barallar-se entre ells que no pas a enfonsar l’equip rival. Gaire llestos no m’ho semblen pas.