Que la vergonya canviï de bàndol

El poeta de la generació Beat Lawrence Ferlinghetti té un poema extens anomenat “Autobiografia” en el qual fa un repàs de la seva vida. El primer vers diu: “Porto una vida tranquil·la”. A partir d’aquestes paraules inicials, l’escriptor desplega tota una enumeració d’aquelles rutines que fa diàriament i transita endavant i enrere en els seus records.

Abans-d’ahir, vaig llegir una notícia terrible: “Comença a França el macrojudici per un cas de submissió química”. De sobte, entre l’estupefacció, la commoció, la ràbia i la tristesa que em va provocar llegir aquella història infame, em va venir al cap el poema de Ferlinghetti –ja ho té, això, la poesia, que tot d’una els versos se t’apareixen per completar la imatge d’alguna cosa.

Si no sabeu ben bé de què us parlo, i per resumir, una dona ha estat violada, durant anys, per gairebé setanta nois i homes amb el consentiment del seu marit, que era qui la drogava i oferia el cos inconscient (gairebé en coma) de la seva esposa perquè uns altres mascles, juntament amb ell, en gaudissin, si és que es pot gaudir de tal aberració. Res en la notícia et deixa indiferent, però el que més em va torbar va ser llegir com la dona havia pres consciència de tot plegat. De seguida vaig necessitar saber-ne el nom, per humanitzar-la. A tot arreu era tractada com la dona de, i em va costar saber com es deia. Quan finalment ho vaig trobar, em van venir ganes d’arrencar-li el cognom, perquè això ha passat a França i, és clar, ella porta el cognom vergonyós del seu marit. Quin llast! Si jo fos ella, sentiria urticària d’anomenar-me com el monstre amb qui un dia em vaig casar i amb qui vaig tenir fills, el monstre que l’ha portada, en vida, a l’infern. És clar que, el cognom, és el menor dels seus problemes i de tot el mal i els traumes que li ha causat el monstre.

Gisèle. Aquest és el seu nom. I ara tornem al que us comentava: com s’assabenta ella de tot plegat? La Gisèle, tal com diu el primer vers del Ferlinghetti, portava una vida tranquil·la. Bé, del tot tranquil·la, no: feia anys que sentia marejos, que patia blancs mentals i que tenia un dolor corporal que no entenia de què li venia. Els seus fills començaven a sospitar que, tal vegada, la mare es dolia d’Alzheimer. Si dic tranquil·la és perquè quan et comuniquen que has estat ignorant uns fets gravíssims dels quals n’has estat víctima, les portes de l’avern s’obren davant teu i se t’emporten i possiblement conclous que, fins aleshores i malgrat tots els mals moments, la teva era una vida tranquil·la; perversament tranquil·la per tot el que desconeixies, però per força tranquil·la, comparada amb el que comença a partir del moment que la terrible veritat se’t revela esfondrant tot el teu món.

Un dia del 2020, amb 72 anys, la policia es posa en contacte amb la Gisèle i li explica que han enxampat el seu marit col·locant càmeres en un supermercat per gravar per sota les faldilles de les dones que passaven. Però la narració continua. Li expliquen també que han investigat materials del seu marit i que han trobat una carpeta titulada “Abusos” on hi ha més de 20.000 fotografies i vídeos en els quals ella és violada. Durant nou anys, el seu mari…monstre va orquestrar una desfilada nocturna d’homes perquè fessin ús del cos de la Gisèle. Pel cap baix, més de noranta agressions perpetrades per homes casats, pares de família, bombers, periodistes, policies… Nois i homes que tenien des de vint-i-pocs anys fins a passats els 70. Alguns van arribar a repetir fins a sis vegades.

El monstre casat amb la Gisèle no assumeix responsabilitats i s’espolsa ara qualsevol culpa al·legant que no ho feia per diners. L’ADN del monstre casat amb la Gisèle pot estar relacionat amb les proves de la violació d’una noia de 19 anys i l’assassinat d’una noia de 23.

Els altres monstres asseguren que no se senten violadors. La seva justificació? El marit era present durant els fets, creien que la dona es feia l’adormida i que tot plegat era un joc sexual del matrimoni. Com pot un hom…monstre arribar a justificar tal aberració? Entreu a un web porno i mireu amb quins títols s’anuncien els vídeos i quins conceptes són els més cercats: “puta”, “violació”, “inconscient”. Aquesta és la cultura del consentiment acceptada socialment, una cultura en la qual, per alguns, seria lleig de violar una dona drogada, però per a molts d’altres, si es fa l’adormida i el marit m’ofereix el seu cos, o bé si està una mica beguda, doncs, endavant, no cal que ella em miri als ulls, ni que em digui que hi està d’acord. També aquest és un altre dels conceptes més cercats en el porno: homes oferint les seves parelles com si fossin bestiar. Aquest és el porno que tenim; aquesta és la realitat. Aquest és el marc mental de massa homes arreu del món, aquest és el missatge que està arribant als nostres adolescents encara avui: les dones ens pertanyen; així com prenem un vas de vi quan ens ve de gust, prenem una dona quan en tenim desig.

Podria dir moltíssimes coses més, però mentre redacto aquest escrit, la fel em puja gola amunt i aguanto les llàgrimes i les ganes de sortir a trencar cames i esclafar caps. Perquè és un cas gravíssim, però no és un cas aïllat. D’aquí la fúria, d’aquí.

Vull tancar aplaudint el coratge de la Gisèle, que ha decidit negar-se a fer un judici a porta tancada. Amb tota la intenció, ha donat la cara perquè no té res per amagar, perquè no és ella qui ha de sentir vergonya, i ha permès que en sortissin imatges perquè, tal com ha declarat, “cal que la vergonya canviï de bàndol”. Amb la seva decisió, tant de bo mínimament reparadora i reconfortant, torno a uns versos del poema “Autobiografia” de Ferlinghetti. El poeta diu: “Jo no pateixo en públic / sóc massa jove per morir. I tal vegada faré parlar els llavis d’aquells qui dormen.” Això és el que la grandesa de la Gisèle ha aconseguit negant-se a ocultar-se, ha tornat el patiment a qui correspon, a ells, als monstres, perquè siguin ells, i no ella, els qui pateixin en públic. Ella farà parlar el seu jo adormit i tant de bo, malgrat que desconfiem de la justícia en aquests casos, tant de bo que es faci justícia i els monstres s’ofeguin en l’escarni social i el patiment infinit fins al seu últim alè dins una presó.