17.12.2015 - 02:00
|
Actualització: 17.12.2015 - 07:59
VerdCel porta a terme fins el 22 de desembre una campanya de microfinançament per a sufragar les despeses de publicació en CD i DVD del seu últim espectacle ‘Del cor a les mans’, un tribut a Ovidi Montllor en l’any del vintè aniversari de la seva mort. En aquest context, el projecte multidisciplinari d’Alfons Olmo n’ofereix tasts en exclusiva a VilaWeb: si la setmana passada hi vam estrenar el vídeo ‘Història d’un amic‘, avui presentem ‘L’escola de Ribera’, una cançó que VerdCel descriu així:
‘Quan Ovidi arriba a la seua primera escola, hi depassa unes portes, sense possibilitat de retorn, cap a una llarga travessia, d’un desert de quaranta anys. Submergit dins un paisatge plenament fosc, aspre, sense matisos ni eixida. Tota la repressió que cau com un plom sobre els muscles d’un xiquet, amb la duresa d’un regle que colpeja i es trenca a la mà, on tot resulta ser un, i on la jugada és perfecta. També és aquesta una vivència que fa veure clarament, de ben menut i amb contundència, qui són els artífexs de tot aquell dolor, els qui intenten esborrar les persones que hi ha rere de cada infant, i això no s’oblida, és un aprenentatge que li permet de distingir quins són els camins erronis.
Aquesta cançó, com explica J. V. Frechina, parla de l’Escola de Ribera, un centre que havia erigit un tal Ribera, que alhora venia d’eixes comarques. Un col·legi (les Escoles del Mestre Ribera) que, precisament, abans que arribara la dictadura, educava amb valors innovadors a l’època: “la cooperativa” i el “jurat d’ètica”, on “calia parlar en valencià”. Però tot va quedar esmicolat a cop de bomba, literalment, per eixa amnèsia que vam patir, sotmesos al règim feixista.
És aquesta, pense, una bona metàfora del que haguera estat la nostra societat, si no haguérem viscut aquest desert immens d’opressió, on l’atac a les persones era constant i les víctimes indefenses patien diàriament. Com ara la tortura i la humiliació quotidiana a unes criatures quan entraven a escola, sense poder mirar enrere, ni per expressar el desig de fugir.
No hem d’oblidar, mai. Aquest és l’aprenentatge que ens brinda la generació de l’Ovidi i els seus predecessors. L’hem d’aprofitar i no permetre de tendir a res de semblant.’
