Verdaguer, l’homenàs de Folgueroles

Tot i que no hem arribat encara a l’equador de l’any, em fa l’efecte que aquest 2024 el recordarem durant molt de temps gràcies a dos escriptors, dos gegants de les nostres lletres que aquests mesos haurem conegut d’una manera bastant més completa que no els coneixíem fins ara.

El primer és Josep Pla, gràcies a la monumental “vida” que n’ha escrit Xavier Pla (ell prefereix aquest mot a “biografia”, i crec que té raó perquè això que ha fet ultrapassa llargament els límits del que, de manera convencional, solem considerar una biografia). Així doncs, a Un cor furtiu (Destino, 2024) arribem fins al límit de tot el que ara mateix es coneix sobre l’homenot de Llofriu. I, per tant, les ampliacions que en el futur hi pugui haver (si n’hi ha) seran perquè en algun racó haurà aparegut un feix de cartes, un quadern de notes, una carpeta amb documents o un arxiu de fotografies que ara mateix ignorem.

L’altre nom d’aquest 2024 que quedarà és el de l’homenàs de Folgueroles, el poeta Jacint Verdaguer, gràcies a la feina del tàndem format per Àlvar Valls (Barcelona, 1947) i Roser Carol (la Bisbal d’Empordà, 1964), correctors de professió i verdaguerians de vocació. Una feina també de dimensions i transcendència fora del que és comú, que en aquest cas abasta tres llibres. Tres llibres grans… i grossos.

El primer és la novel·la Entre l’infern i la glòria (Edicions de 1984, 2020), d’Àlvar Valls; el segon, Verdaguer dia a dia. Cronologia de Jacint Verdaguer (1845-1902) (Verdaguer Edicions, 2023); i el tercer, acabat de sortir del forn, Bibliografia general de Jacint Verdaguer (1864-2023) (Verdaguer Edicions, 2024), aquests dos darrers signats pel tàndem Valls-Carol.

En vista dels resultats, seria fàcil de pensar que amb aquest tercet de llibres ens trobem davant la feina “de tota una vida”, però no és exactament així. Àlvar Valls ja ha explicat unes quantes vegades que la figura de Verdaguer —potser, més exactament, la seva sotana— no era una invitació personal gaire atractiva per a acostar-se al personatge i, de retruc, a la seva obra. Fins i tot alguns intents inicials d’entrar en algun dels llibres del poeta de Folgueroles no varen fer més que confirmar el rebuig inicial, però les orientacions i els bons consells d’algú que intuïa que aquest capteniment no era gaire lògic li van proporcionar la clau per a obrir les portes de l’univers verdaguerià.

Ignoro la data exacta d’aquesta caiguda del cavall pel camí de Damasc, però no crec equivocar-me gaire si la situo els darrers anys del segle passat. A partir d’aquell moment tot va venir rodat i, per tant, la decisió d’aplegar de manera endreçada i sistemàtica el gavadal d’informacions, dades, referències, dates i coneixements que hi havia sobre Mossèn Cinto la situo en els primers anys del nou segle.

‘Entre l’infern i la glòria’

El primer pilar d’aquest magne projecte verdaguerià va adoptar forma de novel·la signada per Àlvar Valls el març del 2020. Es va titular Entre l’infern i la glòria, la va publicar Edicions de 1984 i l’any següent va guanyar com si res els premis Crexells i Amat-Piniella. A més, la frase de Salvador Espriu que encapçala el llibre fa referència de manera inequívoca a la manera com Valls va entrar en l’univers verdaguerià: “Verdaguer és una figura que crema així que es toca, i es fa impossible no apassionar-s’hi.”

A part de recomanar ferventment la lectura del llibre a aquells lectors que encara no el coneguin (i la relectura als qui vulguin tornar a gaudir de la feina i el talent de Valls) no m’estendré gaire parlant de les crítiques entusiastes i unànimes que va rebre.

El nucli central de les més de mil pàgines d’aquesta novel·la és el període comprès entre el 17 de maig i el 10 de juny de 1902, últims dies de la vida del poeta, que, greument malalt, va ser instal·lat a la Vil·la Joana, a Vallvidrera, perquè respirés aires més purs que els que li venien de la rasa per on circulaven els trens, al carrer d’Aragó de Barcelona, on vivia. I a partir d’aquest pinyol Àlvar Valls va reconstruint la biografia de Verdaguer cronològicament amb una setantena de moments decisius que ja tenia perfectament documentats i estudiats.

El resultat final és un magnífic retrat biogràfic d’una vida que, segurament sense que el protagonista ho desitgés, va ser molt novel·lesca i tràgica. Un retrat en què apareixen un munt de personatges, dates i fets reals que, lluny de fer la lectura feixuga, ens ajuden a dibuixar amb precisió els trets de la personalitat singular de Jacint Verdaguer.

La cronologia i la bibliografia

El segon producte sorgit d’aquesta immensa feinada és la cronologia que va veure la llum ara fa dotze mesos. Com els autors expliquen a la introducció, el treball documental que han fet sintetitza i ordena, sense establir valoracions ni judicis crítics, tot allò que se sap de l’autor de Canigó i de L’Atlàntida. Així doncs, Verdaguer dia a dia ens dóna detalls de la seva trajectòria personal per mitjà d’un conjunt de 6.679 apuntacions diferents que documenten 4.820 dies, entre el seu naixement, el 17 de maig de 1845, i la seva mort, cinquanta-set anys més tard.

El llibre s’estructura de tal manera que la lectura seguida proporciona dades per a seguir esquemàticament però suficient la peripècia vital del poeta. En uns resums breus situats al començament de cada any i de cada mes, els autors aporten informacions mínimes que, complementades amb les diàries, ens serveixen per a saber on es localitzava, amb qui es relacionava i en quins projectes treballava, o bé les cartes que rebia o escrivia. Unes cartes de les quals, en la majoria dels casos, es fa un resum de l’assumpte i se’n transcriu literalment algun fragment significatiu.

Tal com manen els cànons de la feina ben feta, el llibre es clou amb un índex de noms de persona i un altre de llocs. El primer consta de 1.400 entrades i el segon de 1.200, cosa que, com expliquen els autors, “més enllà de la seva funció utilitària constitueixen un magnífic exponent de la monumentalitat de la figura de Verdaguer tant pel que fa al nombre de persones amb qui es va relacionar, i l’heterogeneïtat i la identitat sobresortint de moltes d’aquestes persones, com també pel que fa als nombrosos llocs de Catalunya i de fora de Catalunya —que abasten tres continents— amb els quals va tenir contacte directe o indirecte en el decurs de la seva vida”.

Pel que fa a la bibliografia, la novetat més recent, cal remarcar que aplega 9.275 apuntacions dividides en dues parts principals —obres de Jacint Verdaguer i obres sobre Jacint Verdaguer— i estructurades en trenta-dues seccions diferents, entre el 1864, any de la primera edició verdagueriana, i ara mateix. O, més exactament, l’any 2023, data de tancament del llibre.

Una bibliografia que creixerà perquè, afortunadament, sobre Verdaguer i la seva poesia encara se’n poden dir moltes coses. Sobretot si s’incorporen a la seva lectura noves generacions de lectors que podran aportar valoracions i punts de vista originals.

La compilació feta per Àlvar Valls i Roser Carol tots aquests anys queda ara fixada en uns quants milers de pàgines impreses de valor incalculable. Una feinada que sospito que no hauria de ser gaire difícil de tractar informàticament per convertir-la en banc de dades i ajudar, encara més, els estudiosos verdaguerians d’ara i de demà.

Presentació a la Vil·la Joana

No puc acabar aquesta breu ressenya sense recordar que, com cada any per aquestes dates, se celebra la Festa Verdaguer amb una cinquantena d’activitats organitzades entorn de la figura del poeta i programades a Folgueroles, Barcelona i la Vil·la Joana (Vallvidrera).

Pel que fa a la trilogia que acabo de comentar, us recomano que reserveu la data del dissabte primer de juny perquè a les sis de la tarda es farà a la Vil·la Joana la presentació dels tres llibres amb la presència d’Àlvar Valls i Roser Carol i la participació de M. Carme Bernal, de la Societat Verdaguer, i de Jordina Boix, directora de Verdaguer Edicions.

D’aquesta manera tindrem bona constància d’aquest excepcional 2024 que, de moment, ja ens ha portat noves i valuoses informacions sobre Josep Pla i Jacint Verdaguer. Dos gegants –l’homenot de Llofriu i l’homenàs de Folgueroles– que ara tenim més a l’abast que mai.