Verd, blau o blau-verd? Una qüestió de llengua i entorn

Pot semblar a priori que els colors, com a mínim alguns, són categories senzilles i naturals. Que el blau és blau perquè ho és, que el negre ho és perquè així la natura l’hi ha adjudicat. I podem visualitzar aquests colors (vermell, groc, verd…) dins del cap sense gaires problemes. En canvi, ens és molt més difícil posar fronteres entre un blau clar i un turquesa, entre un blanc trencat i un crema, entre un grana i un bordeus, un taronja i un carabassa… La realitat del que nosaltres veiem com a color té molts més girs i capes del que ens pot semblar, i és causada per combinacions de factors culturals, biològico-genètics i ambientals. I la millor manera de veure-ho és en el seu vessant lingüístic.

Per una banda, tenim la variació individual entre les persones, el factor biològico-genètic esmentat més amunt. La pregunta que ens hem fet tots de si realment el nostre groc és igual que el de la resta de la gent queda fàcilment resolta perquè el color, a la fi, és un fenomen físic que afecta tothom de manera semblant. Això no obstant, sabem que hi ha gent que té visions alterades: hi ha gent que neix amb daltonisme, que afecta un 8% de la població (la gran majoria homes) i que dificulta la distinció entre alguns colors. Per altra banda, algú que està acostumat a treballar amb colors cada dia, com un dissenyador, tindrà normalment un vocabulari molt més ampli que un parlant qualsevol. Resulta, però, que més enllà de variacions individuals en la percepció del color (i, a priori, de manera independent a la percepció dels parlants), les llengües del món també classifiquen els colors de manera diferent entre si.

L’estudi dels colors en les llengües de manera científica té el seu origen en els experiments de Berlin i Kay dels anys seixanta i setanta, que van desenvolupar una sèrie de jerarquies sobre com les llengües categoritzen i incorporen els termes bàsics de colors (entenem terme bàsic com un color que no s’inclou en cap altre: així com el turquesa el considerem un tipus de verd o de blau, el vermell, el verd o el taronja són irreductibles a cap altra categoria). Aquests experiments, que inicialment s’havien fet amb un nombre reduït de llengües, més tard es van ampliar en el marc del World Color Survey, i es basaven a demanar als parlants de més de cent llengües de tot el món com anomenarien una sèrie de colors. Aquesta enquesta es basava en la taula de colors de Munsell, que cobreix la majoria de l’espectre visible humà.

A partir d’aquests experiments, Berlin i Kay, i més tard l’equip del World Color Survey, van trobar que hi ha llengües (i aquí insisteixo a dir llengües, no parlants), com el famós pirahã de la selva amazònica, que només distingeixen entre un color “clar” i un color “fosc”, semblant al nostre blanc i negre; és a dir, que només tenen dos termes bàsics de color. N’hi ha que en tenen tres, i en aquest cas són gairebé sempre el color clar, el color fosc i el vermell. Les llengües que tenen quatre termes de color tenen els colors ja esmentats i el verd o el groc, i així les llengües van afegint colors de manera més o menys ordenada fins als onze termes que tenen llengües com el català (hi ha qui proposa que algunes llengües en tenen dotze, de termes bàsics de colors, com l’italià, que distingeix entre blu “blau fosc” i azzurro “blau clar”). És en aquest sentit que parlem de jerarquies: hi ha colors que apareixen en totes les llengües, i n’hi ha que només en algunes, i les aparicions solen seguir un ordre concret.

És clar, també, que no tots els colors, per molt integrats que els tinguem al vocabulari, ens són igual de canònics. Recuperant els noms d’alguns colors que he esmentat al primer paràgraf, veiem que no cal ser cap expert en etimologia per veure d’on ve el color taronja o el rosa. En canvi, no és evident per a un usuari comú de la llengua d’on vénen els termes vermell, blau o verd. És fàcil deduir que els menys transparents són aquells que fa més que s’han incorporat a la llengua i que han tingut temps per obscurir el seu significat etimològic, mentre que aquells que remeten directament a objectes són afegitons més recents.

Per què hi ha aquestes diferències entre llengües, però? La teoria més estesa, proposada des dels temps de Berlin i Kay, però difícil de mesurar, és la cultural: les llengües adopten termes de colors a mesura que els van necessitant. Les llengües que es parlen en societats industrialitzades, amb capacitat per a produir objectes de qualsevol color imaginable, i amb nivells de saturació que no se solen trobar en la natura, incorporaran i canonitzaran més termes en la seva llengua. Això no vol dir, a priori, que els parlants de llengües amb menys termes bàsics de colors no sàpiguen distingir-los, sinó que faran servir noms d’objectes, com fem nosaltres amb termes com el verd maragda, el blanc os o el blau cel. En aquest cas, podríem fer una analogia a nivell de llengua entre el dissenyador i l’usuari pla: els parlants que fan servir més colors en el dia a dia necessitaran més termes en les seves llengües.

Ara bé, hi ha un altre factor que s’està començant a explorar: l’entorn podria afectar com categoritzem els colors. I és que s’ha trobat que les llengües en llocs on hi ha més incidència de raigs ultraviolats (en l’estudi en qüestió, les regions prop de l’equador) tendeixen a codificar menys sovint una paraula separada pel color “blau”. La solució en aquest cas seria tenir un sol terme de color que engloba els nostres “verd” i “blau”, com passa en llengües com l’amazic, on el terme azgzaw cobreix tota aquesta part de l’espectre, o el vietnamita, on la paraula xanh fa la mateixa funció (i si un parlant de vietnamita vol referir-se al nostre verd, dirà xanh lá “blau-verd fulla”, i al nostre blau, xanh biển, “blau-verd mar”). Per què aquesta correlació entre raigs ultraviolats i termes de color? Els raigs ultraviolats, després de molt de temps d’exposició, arriben a afectar la percepció de la part “blava” de l’espectre de color. I, per tant, els parlants d’aquestes llengües tindrien menys incentiu per a fer servir un mot a part. Però aquest és un aspecte encara poc estudiat.

Amb el que hem vist en aquest article podem entendre com els colors continuen essent un tema que fascina el món científic, amb psicòlegs, biòlegs, físics i, per descomptat, lingüistes que es dediquen a desxifrar-los. I tot repassant com les llengües divideixen i treballen l’espectre del color visible als humans, podem veure, a més, com la llengua vehicula la nostra relació amb el món físic, i com és de normal no posar-se d’acord en com anomenar el color d’un objecte o d’un altre, perquè les llengües tampoc s’hi posen, i això ens enriqueix el món. I que, per tant, encara hi ha molta vida més enllà de les llengües europees, i és necessari i val la pena continuar descrivint i explicant noves facetes de la diversitat lingüística.

Alejandro García és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).