11.01.2024 - 19:57
|
Actualització: 12.01.2024 - 00:12
El tanatori de les Corts de Barcelona s’ha omplert d’amics, família i gent del món de la cultura, sobretot del cinema, per acomiadar el cineasta Ventura Pons, que va morir dilluns de manera sobtada a casa seva. Tenia setanta-vuit anys. A l’acte de comiat hi han assistit representants de l’àmbit polític (la consellera de Cultura, Natàlia Garriga; els regidors de l’Ajuntament de Barcelona Xavier Trias i Xavier Marcé); molta gent del cinema, com ara les cineastes Rosa Vergés i Judit Colell, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català; Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya; la productora Isona Passola; actors com Pepa López, Mont Plans, Carme Sansa, Joan Pera, Màrio Gas, Francesc Orella, Mingo Ràfols… I creadors com el pintor Joan Pere Viladecans i el dramaturg Sergi Belbel.
El fèretre, senzill, de fusta clara, ha estat cobert de programes dels seus films més emblemàtics (Ocaña, retrat intermitent, Actrius, El perquè de tot plegat, El vicari d’Olot, Morir (o no), Carícies, Què t’hi jugues Mari Pili?…) i a sobre s’hi han col·locat flors de colors diferents, entre les quals tulipes.
Isabel Torra (Belo), una de les seves col·laboradores més íntimes, que hi va treballar en vint-i-set films, ha conduït la cerimònia i ha explicat que als fèretres dels films de Ventura Pons ell sempre hi escampava flors: “Avui hem muntat l’última escenografia per a tu, Ventura, amb flors i amb trossos dels teus films. És un fèretre per a un príncep, com a Mil cretins. Al Ventura li hauria agradat aquesta escenografia.”
Pons deixa trenta-tres films, entre els quals més d’una desena d’adaptacions d’obres d’escriptors catalans. És el cineasta que més obres literàries d’autors del país ha dut al cinema: Quim Monzó, Josep Maria Benet i Jornet, Sergi Belbel, Lluís-Anton Baulenas, Jordi Puntí, Ferran Torrent i Lluïsa Cunillé. I el més internacional: va ser present d’una manera assídua en alguns dels festivals de cinema més importants del món, com ara Canes, Berlín i Toronto.
El germà, l’amic i el productor
La cerimònia ha estat emotiva, amb música del començament al final, amb molt aplaudiments, amb fotografies projectades a la paret, on es veia Pons en infinitat de rodatges amb l’equip tècnic, actrius i actors, fotogrames de films, fotografies amb amics… La música, les imatges i una certa penombra embolcallaven l’espai. El músic Carles Casas, que actualment viu retirat, s’ha posat al piano per interpretar dos temes de les disset bandes sonores que va compondre per als films de Ventura Pons. La primera que ha tocat ha estat del film Amic/Amat.
Senzillesa, proximitat i sinceritat han marcat l’acte, estructurat per tres parlaments, un representant la família, un altre dels amics i l’últim de l’equip.
Per part de la família ha parlat el seu germà gran, Josep Pons, que ha dit que havia tingut una vida veritablement de pel·lícula, encara que pugui semblar un tòpic, i ha recordat: “Quan érem petits, en Ventura ja apuntava cap al xou. Tenia dues capes, una de blanca i una altra de vermella i negra i se les posava, s’inventava històries i volia que jo li fes d’espectador. Jo li deia que a mi no m’emboliqués. Després, els pares ens van posar en un internat de la Garrotxa, on hi havia molta disciplina, eren molt estrictes i passàvem molt de fred. Allí ja no hi havia ni capes ni representacions nocturnes. Però en aquelles condicions, en Ventura es va anar fent un home sòlid i de caràcter.”
El relat Josep Pons ha continuat: “Dels catorze als vint anys va rebre les influències més importants de la seva vida, les que el van marcar més. Els nostres pares tenien una relació important amb Anglaterra i nosaltres també hi anàvem. Allà en Ventura hi va fer molts amics. Es va convertir en un anglòfil. Anglaterra se li presentava com un món refinat, democràtic, i en Ventura va quedar-ne molt impactat i molt influenciat. I allí se li va despertar la vida nocturna i la seva actitud fora de les convencions. Però ell s’havia de fer càrrec del negoci familiar. A casa eren majoristes de joieria i per això va estudiar comerç. Ara, en Ventura tenia els seus plans i molta capacitat de treball. I amb quatre hores de dormir en tenia prou. De manera que va continuar el negoci per fidelitat al pare i va continuar mantenint la vida nocturna. Dues capes de petit i dues vides paral·leles de jove: la de l’empresa familiar al matí i l’altra, la vida teatral i nocturna.”
Finalment, Josep Pons ha explicat: “A vint-i-set anys en Ventura ja era conegut i reconegut en el món del teatre i ja estava llest per a fer altres coses. L’any 1978 va rodar Ocaña, va deixar el teatre i es va posar a fer cinema. I el que ha fet en cinema és brutal. No sé si la gent n’és conscient de què vol dir fer més de trenta pel·lícules i passejar-les pel món.”
El germà de Ventura Pons ha explicat que el destí li havia jugat una mala passada i que, anant amb bicicleta, va xocar, va caure i va topar de cap. Les conseqüències van ser greus i el van afectar progressivament. També ha tingut un record pel seu company, en Narcís, el seu gran amor, que va morir fa cinc anys sobtadament, i que va afectar molt Pons. Ha acabat aquesta història de records amb una petició a les institucions: “Que en Ventura tingui el reconeixement d’activista cultural que es mereix, del cineasta més prolífic del nostre país, defensor de la llengua i la cultura.”
Ignasi Millet, en representació dels amics
Ventura Pons va tenir una vida plena i dual altra vegada: tenia la família biològica i la família triada, la dels amics. Per parlar de l’amistat amb ell s’ha triat Ignasi Millet, protagonista del film documental Ignasi M., que narra la seva vida i que Ventura Pons va rodar el 2013. D’una manera tendra i amb tocs d’un humor molt natural, ha explicat: “Ser amic d’en Ventura no era fàcil. Era un home taxatiu i tot ho volia ‘ara!’ Tot i semblar molt extravertit, també era molt tímid per a segons quines coses i aquesta timidesa la suplia amb un cert cinisme. Però quan eres amic d’en Ventura, t’ho donava tot! L’amic Josep Boya diu que els amics es couen a foc lent, però en Ventura era una olla de pressió.”
Continua Ignasi Millet: “I amb Ignasi M., l’amistat que teníem es va convertir en una pel·lícula i vaig poder descobrir un altre vessant d’en Ventura, el del cineasta. Quan rodava era la persona més seriosa del món. A l’estranger tothom li deia ‘mestre’. Aquí tenim la mania de no reconèixer les persones que han fet molt pel país.” Millet ha acabat recordant la reivindicació i defensa que sempre havia fet del col·lectiu LGBTI.
En Miquel de Films de la Rambla
Finalment, ha parlat Miquel Rey, un jove actor que Ventura Pons va conèixer a Praga i que el va retornar a Barcelona per treballar amb ell. Els últims anys de la seva vida, Miquel Rey es va convertir en el seu productor, assistent, amic, germà petit, fill… I aquests darrers mesos n’ha tingut cura com un pare. El seu parlament ha acabat amb dues primícies. La primera, la lectura del pròleg del quart llibre de Ventura Pons, avui encara inèdit, dedicat al seu estimat Narcís, i que va començar a escriure el 2019 a partir d’uns diaris; és un pròleg que parla de la mort, precisament. I la segona primícia ha estat la notícia que de comú acord amb la consellera de Cultura, dilluns es farà a la Filmoteca de Catalunya una festa d’homenatge a Ventura Pons.
La cerimònia s’ha acabat amb un llarg aplaudiment i música de films tocada per Carles Casas. Al recordatori s’hi poden llegir unes lletres que el poeta Pere Quart li va escriure l’any 1973, quan encara feia teatre i no s’havia llançat al cinema, però ja el retratava:
A Ventura Pons,
director dels bons,
que entre llamps i trons
i en diversos tons,
fa rajar les fonts
del nostre teatre
i que ha combatut
tant com ha pogut,
lleial i tossut,
la falsa virtut
i el foc massa brut
que el poden abatre!
Pere Quart
