En aquests temps en què tenim el costum de qualificar tots els esdeveniments d’històrics, les eleccions que es faran diumenge per elegir el president de Veneçuela també mereixerien aquest qualificatiu. Els dos principals candidats, de fet, no paren d’utilitzar-lo: Nicolás Maduro, president del 2013 ençà, i el candidat inesperat de l’oposició unida, Edmundo González.

Després de molts anys de desacords, el govern i l’oposició, amb l’ajuda metodològica de països facilitadors –Noruega, Barbados, Rússia, els Països Baixos, Colòmbia, Mèxic i els Estats Units– van començar a reunir-se a l’illa de Barbados per trobar una sortida a la situació política del país.

Van acordar un conjunt de garanties per a fer eleccions, que es va anomenar el Pacte de Barbados. Entre més coses, es va acordar que l’oposició unida faria unes eleccions primàries per decidir el seu candidat. La cap de l’oposició de dretes, María Corina Machado, va guanyar amb el 90% dels vots, però pocs dies després la justícia veneçolana la va inhabilitar durant quinze anys. I també van impedir que fos candidata la substituta de Machado, Corina Yoris, adduint “problemes tècnics” en el moment de la inscripció.

Finalment, Machado va demanar a un ex-diplomàtic de llarg recorregut, Edmundo González, que fos el candidat. Encara no s’ha refet de l’ensurt, aquest candidat d’origen basc per part de mare –es diu Urrutia de segon cognom. Com que té una edat avançada, els partidaris de Maduro l’anomenen “el Biden veneçolà”.

Ara com ara, la campanya avança tranquil·lament pels carrers de Caracas, on la de Maduro ha estat molt visual. La seva imatge és present a tots els racons, parets i fanals. Per contra, aquest cronista no ha vist ni una sola imatge de González als carrers de la capital.

Martxelo Otamendi publicarà tota la setmana una crònica diària a Berria i a VilaWeb, com a enviat especial a les eleccions de Veneçuela.