I si Trump no reconegués la moció de censura de Pedro Sánchez?

Coincidesc plenament en la preocupació que em genera el seguidisme dels estats europeus (aquests 7 que tu dius, no tots) als desitjos de Trump. Està força clar que al darrere hi ha maniobres de l’estil de les de Kissinger.

Clar, l’avantatge és que Maduro no agrada a ningú, ni a les esquerres! Per això se fa costa amunt defensar-lo. No confonfre, emperò, amb estat d’acord en aquesta maniobra de Trump i els seus amics.

En qualsevol cas, aquest “president encarregat” no us sembla perillosament al 155? Si lo que està legitimat per les urnes no ens agrada, en posam un altre i això sí, tornau a votar, però votau bé aquesta vegada….

Mira que si els surt un 21-D quin lio se munta!!!

Vicent, gairebé sempre estic d’acord amb tu, però avui crec que l’has errada (anava a dir cagada que és més expressiu). D’acord amb el què dius NO esperis mai que cap país reconegui a Cat. Especialment si hem de controlar amb poder efectiu (militarment) el territori. Has estat a Venezuela? has estat a la Venezuela chavista + madurista? Em sembla que no.
Clar que hi juga la geo-política, és on juguen els estats, però si vols que algunestat passi de Madrit i aposti per Cat …. has d’esperar que algun estat ens recolzi sense que controlem militarment el territori. Allà blanc i aaquí rosat???? No, els estats fan política d’estat. i a Cat ho tenim difícil perquè NO som estat i per tal de que ens reconeguin hem de fer com si fossim estat. Difícil, però ho aconseguirem!!!!!!!!!!! Salut, pep.

Com ja he posat a un altre comentari, sentint al Sánchez i demés de la caverna ejpañola, l’ase li va dir orellut al porc.
No defendré Maduro, no crec que un conductor d’autobusos estigui capacitat per conduir un país, però clar, tampoc ho estaria un nen bleda a qui son pare li va regalar un milió de dòlars perquè comencés el seu primer negoci, ni un jugador de bàsquet amb un doctorat dubtós, i molt menys un altre personatge que semblava negat per els estudis i es treu la carrera de dret i les oposicions a registrador amb un pare que va jutjar al germà d’un sanguinari militar que va faltar al jurament a les lleis del país, germà que va ser declarat “inocent” del delicte i els altres encausats culpables.
Entre tots ells s’estan carregant la democràcia.

Però tots ells elegits per el poble, quí n’és el responsable final?

L’ase li va dir orellut al porc.

Sembla que el problema de Venezuela és una batalla en una guerra més ampla entre allò que pomposament anomenem “Occident” i Rússia i Xina d’altra banda. I ja es veu que la cosa no pinta gaire bé. Ja fa una setmana i les posicions estan força fixes. No pareix que Trump aconseguisca que el seu candidat arribe al poder. De passada, amb el menspreu de la democràcia, s’han hagut de descarar molt. No de bades, l’estirabot de l’ambaixador rus a l’ONU a la representant francesa és d’antologia. Perquè una amenaça d’aquesta mida mai es llença de manera completament teòrica. Sembla que hi ha molt d’insensat, a Europa i a Amèrica. Ja veurem com acaben.

Ai, ai. Que em sembla que tornem a estar en el costat equivocat de la geopolítica. La victòria moral ens satisfà, com als tibetan, als kurds, als saharauís, als indígenes. Als perdedors.
Fa temps ja vaig dir que havíem de posar-nos a roda de l’eix París – Berlin. Fins i tot en situacions com aquesta, en que s’equivoquen. Però és la vida. Particularment em mostraria equidistant entre Maduro, president elegit, però que va obviar la càmara de representans i ha obviat el benestar del poble veneçolà, d’un costat, i per l’altra banda el president del legislatiu Guaidó. Crec que és sortir del foc per caure a les brases. I no m’agrada els padrins que l’han propulsat, principalment Trump, Bolsonaro.
Però és el que és. Volem una UE amb veu pròpia, i això passa perquè França i Alemanya tinguin un lideratge respecte als estats indolents i desagraÍïts com ara Polònia, Hongria, Itàlia receptors d’ajuts, i ara anti-europeus. Escrúpols ? Bé, no vull donar suport a quin no respecte els drets humans. la resta, el que convingui a la nostra república.
Si ara Pedro Sánchez abandera la decisió de la UE i rep els cops de Maduro, no tenim clar que s’ho cobrarà amb el suport de les cancelleries en la seva croada anti-sobiranista? No m’agrada que Catalunya surti en veu de Maduro, perquè si aquest perd el pols, quedarem com els radicals respecte al moderat espanyol.
No sé si som conscients que P.Sánchez ens pot haver marcat un altre gol.

La pregunta que ens cal davant del que estem veient seria alguna cosa com: quin tipus de decisió utilitaria val avui en dia? Si el poder del qui el deté dins d’un estat no convenç, sembla que alguna cosa passa molt pel damunt de la idea d’estat nació. Quelcom que en una partida de geopolítica teórica ens porta a pensar en un tauler més enllà que els blocs de la postguerra. El que va afermant-se és l’estireganyat del tramat de relacions internacionals. I la última pregunta és preguntar-se per qué? Qué tenim davant que trenca la fragilitat de la política dels estats fins ara, per imposar-ne una altra? Això sí, on de veritat sembla que interessa: de moment als patis del darrera europeus i sud-americans. Sorpresa, al final el president de l’Amèrica pels americans, potser fes la competència a Wilson. Res que el senyor Partal no conegui ja de les transformacions a dit del mapa post-soviètic. Ep! que tanmateix l’objectiu no sigui tant comú com ho era llavors.

Tinc ganes de recordar com va anar, perquè no ho tinc prou present, el que em sembla van ser eleccions lliures a Argèlia i, com que van guanyar els radicals, no van ser reconeguts per occident i, en conseqüència, es va canviar el curs de la història.

S’actua segons els interessos de les grans potències tot fent atenció a que hi hagi un cert equilibri entre USA, Rússia, Xina i països afins.

Em pregunto on és l’UE, l’ONU, etc. Ja ho veiem amb Veneçuela. Cadascú que decideixi per ell, perquè qui dies passa anys empeny.

LA DEMOCRÀCIA EN RETIRADA…

La deslegitimació de la democràcia avança sense pudor cap a definir en el món un nou paradigma del poder com diu el comentari d’en Ramon Perera 23:20. Una mena de feudalisme del segle XXI basat en la força que atorga la tecnologia i el control dels diners. La forma de l’estat ja no importa si es construeix sobre els drets humans o no. La democràcia participativa es va allunyant del panorama actual per convertir-se ben aviat en utopia occidental. Perillós tot plegat.

El xantatge sobre en Maduro és clarificador, pel cinisme. Quan als poderosos no els convé un règim, se ni posa un altre. Sempre s’ha fet, però ara sense necessitar cops d’estat, ni tan sols utilitzant obertament l’exèrcit, en tenen prou amb el control de la xarxa, dels mitjans, de la forma com condicionen les relacions internacionals. La diferència, és que ara, no són només maniobres d’Estat fetes a l’ombra, sinó que aquestes estan recolzades per amplies majories ciutadanes. 43 països es posen d’acord, beneït per Trump, i creen una nova legitimitat que, diuen, l’ha de ratificar les urnes !!. Eleccions netes i transparents, diuen, i ja donen qui ha de ser el guanyador. Aquí el 21-D no els va sortir com volien. Arrimadas no és pas Guaidó…Veurem.

Els temps estan canviant…i els valors morals també.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Crec que tant la imposició de la Unió Europea als governants d’Itàlia, com el mateix a Grècia, la manca de respecte als resultats de les eleccions il·legals, imposades i perdudes pels espanyols a Catalunya, la mirada complaent d’Europa en vers a les barbaritats fetes a Catalunya i ara el tema de Veneçuela no són més que experiments de la dreta més ferotge per a veure com reacciona el poble davant les successives destruccions i burles dels sistemes democràtics. Hem d’acabar amb el paradigma que els partits polítics pertanyen a cada país. Ja no és així. La dreta és la dreta occidental i segons per a quin tema, és mundial, i l’esquerra ha desaparegut per inanició i impotència. I, és clar que a l’extrema dreta no li agrada el sistema democràtic, perquè de tant en tant se’ls pot colar algú que no pertany a les famílies del poder i això no interessa. Ens exclamem constantment dient: Oh!, com és possible que puguin fer això? La resposta és simple i terrible: “Perquè les dretes de tot arreu recolzaran qualsevol animalada que faci el feixisme en qualsevol lloc”.
Per això, és imprescindible que mentre puguem ens aliem amb partits democràtics de tot el món, perquè l’única lluita possible per a destruir aquest neonazisme bestial és enfrontar-lo des de tots els estadis socials possibles. Els empresaris no contractant a feixistes en les seves empreses, a les eleccions boicotejant qualsevol campanya neonazi, a les institucions públiques democràtiques apartant dels llocs de decisió tots els funcionaris feixistes. S’ha d’acabar amb el lliri a la mà. Volen esborrar la democràcia de la terra i ho poden fer perquè van units. No fem com els alemanys al 39, que opinaven que aquella barbaritat no era possible, i van deixar fer fins que va ser massa tard.

Bingo, se’m fa impossible no relacionar aquest editorial d’avui amb l’article també d’avui d’en Julià de Jòdar:
https://www.vilaweb.cat/noticies/imperialisme-opinio-julia-de-jodar/ No és per res, però ja fa uns dies que estic reflexionant sobre geopolítica de blocs, relacionada amb la dramàtica situació que viu la nació catalana, i patapam, em trobo amb aquest article d’en Jòdar que sembla que per telepatia me l’hagués preanunciat!, i a sobre, amb l’editorial de Partal que hi té evidents connexions.
Amb poques hores de diferencia ja he llegit tres vegades la paraula geopolítica: en l’esmentat article de Jòdar, en el darrer article d’opinió de l’Enric Vila: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/enric-vila-papistes-papa_351318_102.html, i en el blog de la acomiadada Diana Coromines a que fa referencia l’article d’en Vila https://www.dianacoromines.cat/blog/la-carn-dolla-de-torra-sanchez-i-colau; no costa gens trobar la parauleta “geopolítica” en el buscador de word. Em sorprèn com dos personatges tant oposats ideològicament com Julià de Jòdar i Martí Anglada, arribin a dir pràcticament el mateix sobre l’error de posar tots els ous en el mateix cistell de la Unió Europea (“cap partit del bloc de poder a la Generalitat no havia elaborat cap programa que considerés la possibilitat, ni que fos remota, d’abandonar la UE”, i les paraules exactes d’en Martí Anglada s’assemblen molt, tot i que ara no les tinc a ma, les hauré de buscar).
Tot això m’ha adreçat també a la reflexió de que “the times they are a’changing”, i a una velocitat esfereïdora: aquella famosa dita atribuïda a una campanya de Bill Clinton que deia “It’s the economy stupid” i que fins fa molt poc ningú en gosava discutir la seva vigència hegemònica, universal i exclusiva, sembla que se’ns hagi fet una mica vella de cop; i no és que pensi que l’economia sobtadament hagi deixat de moure el mon, no, només faltaria, però penso que haurà de començar a compartir “relat”; crec que ja podem començar a tornar a dir “it’s also geopolitics, stupid”. Que Partal dediqui aquest editorial al galimaties geopolític que pot suposar Veneçuela (amb el rerefons econòmic del seu petroli es clar, a ningú se li escapa), ho posa de manifest.
Enllaçant amb això, m’he ficat a la web del Consell per la Republica i no he sabut veure enlloc que tingui la seu oficial a Waterloo, però si així fos, com així m’ho sembla, crec que és un error. Fa molts mesos, molts, em vaig plantejar que si Europa movia una mica el cul, a les properes eleccions al parlamentet faria bondat i votaria Puigdemont, però si no, en el pitjor dels escenaris possibles, hauria de votar CUP i que rebenti tot. Estem en aquest escenari, la UE no mourà un dit contra la immensa injustícia personal i antidemocràtica que representarà la farsa del judici; davant aquesta evidencia, pel que fa a la nació catalana, és més democràtica i respectuosa la UE que altres imperis teòricament menys democràtics sobre el paper? Ho començo a valorar. Em sap greu per l’admirat i respectat President Puigdemont, però com a opció personal seva absolutament legitima només faltaria, clarament ha posat tots els ous en el mateix cistell de la UE, i crec que això és un error, ja no cal esperar més a veure-ho clar, per més que ens dolgui.
Perdoneu comentaristes, que avui he enviat la meva pixaradeta abans de llegir tots els altres comentaris, ara m’hi poso. El meu desig de total recuperació a l’Albert Miret! Ànims.

A banda de les lleis, les legitimitats, la moral, la sobirania…etc, existeix la realitat.
Certament, com deia ahir magistralment Joan Ramon Resina, “es judiquen les accions reals, imperfectes, en relació amb uns ideals que no són d’eixe món, però que el generen”. És ben cert. Comparem el que s´ha fet amb el que seria ideal haver fet per veure en quina mesura ens allunyem d´aquest ideal, però penso que les accions concretes d´un governant, al igual que el judici que fem d´aquestes, s´han de valorar en funció de la realitat existent i no de la realitat somiada. Sembla que al terreny real, en aquest món real que és l´escenari on un governant ha de desenvolupar la seva tasca i lluitar pel seu poble, Maduro ha perdut.

El poeta somia un altre realitat, el filòsof acota aquesta realitat somiada, el polític proposa camins per assolir-la, però el governant no pot somiar, ni acotar, ni proposar. El governant només té un deure: gestionar la realitat.
La tasca d´un governant no és canviar el món, sino fer que el seu poble visqui el millor possible dintre d´aquest món fent servir les eines que té al seu abast. Aquesta tasca pot provocar, ben feta i amb determinació, petits canvis que potser esdevenen grans a la següent generació. O potser no.

És innegable que Veneçuela ha patit i pateix un atac econòmic sistemàtic, duríssim, un atac brutal de part de EEUU i la UE. És normal, els revolucionaris bolivarians s´han fet amics dels nostres enemics. S´han fet amics d´aquells amb els quals estem en guerra, en guerra econòmica, comercial i militar. Els bolivarians volen jugar a un joc que no existeix a un món que mai ha existit. Per canviar el món partint exclusivament de tu mateix, del teu convenciment, o tens tot el poder o ets completament independent, autàrquic. Aquesta última opció va desaparèixer amb la globalització.
Com vols canviar les regles del joc quan tot el que tens és petroli i els teus adversaris poden enfonsar el preu fent les guerres que vulguin allà on calgui? Com vols canviar les regles del joc si els teus adversaris control.len el sistema financer mundial on tens dipositats els diners? Com canvies el món quan tot el que tens és poble i el poble es trenca i no et fa costat?

Provar de canviar les regles del joc sense tenir la força per fer-ho és suïcidar el teu poble.
El món real, aquest món nostre,, aquest món que existeix, ha girat l´esquena a Maduro.
Aquest mateix món va girar l´esquena a la Republica Catalana i va fer costat a España.

Posicionar-se al costat dels enemics dels més poderosos del món, del món real, no és una bona idea. Posicionar-se al costat de Rússia no és una bona idea. Donar suport a Maduro com fa la CUP no és una bona idea.
Provar d´esquerdar la UE demanant una intervenció a la soberania d´un dels seus estats membres i passejar-te per Europa insultant a un dels seus socis mentre et fas la foto al costat dels ultradretans antieuropeus xenòfobs…definitivament no és una bona idea.
Tot això té un preu: la solitud. La solitud política absoluta.

Començo per dir que Maduro no és cap model de democràcia, va negar i maniobrar contra la victòria electoral de la oposició a l’Assemblea Nacional, i va crear una Assemblea paral·lela poc democràticament.
Per tant no te legitimitat.
Però tampoc la te en Guaidó per assumir la presidència de Venezuela (i el suport de Trump i Bolsonaro fa cert tuf) . Sí la te Guaidó per a exigir una mena de referèndum nacional o noves eleccions presidencials i comptar amb el suport d’Europa i altres. Es a dir que els venezolans decideixin democràticament qui ha de ser el seu president.

La posició d’espanya i altres països europeus està fora de lloc. En el cas d’espanya està encara
menys legitimada per parlar de democràcia quan ha llençat la Injustícia espanyola contra un resultat exemplarment democràtic com el 21-D, o com quan va destituir, forçant/manipulant la interpretació de la seva llei colonial, a l’anterior govern de Catalunya.

Tenen dret moral cap dels estats que donen suport a Guaidó quan miren cap un altre costat el cas de Turquia, d’Aràbia Saudi,… o els mateixos USA amb Trump al front.?
NO.

Em quedo amb la frase de Víctor Serra:
“Ben mirat, perquè tots els països han de reconèixer Trump ?”
Al cap i a la fi ha estat provat que les eleccions presidencials USA van ser manipulades informàticament per reconduir el vot de milers d’americans, per cert tan curtets de gambals com els espanyols de clase mitjana baixa o clase baixa que han votat ultradreta / dreta.

Els països europeus s’equivoquen amb el reconeixent de Guaidó, espanya especialment ho fa per oportunisme d’aquest triler de la política que és Pedro Sànchez.

Em fa gràcia que sempre ressuscita aquesta idea de l’arcàdia perduda. La democràcia sempre s’ha aplicat a estones, quan convenia als que manen i quan no convenia es trobava qualsevol excusa. No hauria de fer falta la llista: la UE i Turquia, la UE i Irak, Síria, Líbia, Palestina, Algèria, Corea, Arabia Saudí, Xile, Argentina, Vietnam, … No és res nou.
Crec que tocant de peus a terra, Venezuela és el pati del darrera dels EUA i no “toca” a Europa decidir. La qüestió militar és definitiva, al final. Però no sembla que fos el tipus d’intervenció militar que va bé als EUA.
El que digui Maduro no ens farà mal ni bé, perquè tothom actuarà segons interessos.
Precisament la democràcia és el nostre projecte i ens aniria bé que fos un project alternatiu europeu i espanyol.

Les eleccions que van fer guanyador Maduro no tenien cap garantia democratica i vàren ser un frau. El que s’està fent és simplement ajudar la dissidència interna sense intervenir militarment des de fora.
No entenc l’article. Quants exiliats veneçolans voleu més? Quanta gent més haurà de morir de fam o a les presons del régim?
O potser en Maduro és el “bo” de la pel.licula perqué és d’esquerres?
Llavors hem de ser consequents i no queixarnos quan Europa no intervé en el nostre cas.

Editorial i comentaris que parlen de legitimitat, depenent d’una constitució manipulada per un dictador envoltat de militars, com si no coneguessin aquella mena de situacions; de falta de legitimitat de la cambra elegida pel poble, com si no coneguessin casos similars molt a prop; poble sofrint, fugint, que no apareix en l’editorial, com si aquest poble fos no més un concepte; denunciant els efectes de la geopolítica, denunciant intervencionisme pels altres i esperant-lo per a ellos mateixos,… No, la geopolítica esta ara en Vilaweb, tornem al temps de la guerra freda quan volien fer-nos creure que hi ha dictadures males i altres menys males, o fins i tot, objectivament bones… Fa fastic, no vinguin mai més parlant de doble vara de mesurar.

Va sortir “como Pedro por su casa” i va dir que qui, quan un poble demana democràcia i llibertat, respon amb la presó i la repressió no és un president, és un tirà. I, innocent de mi, pensant en l’octubre del 17 i el 21D, l’F,VI, la GC, la PN, l’AN top, el CGPJ, el TS i el TC, per un moment vaig pensar que tenia raó, que s’havia vist al mirall i parlava d’ell i el seu entorn passat i present. Però tot seguit va dir Maduro, Guaidó i Veneçuela i vaig acabar flagel·lant-me amb el lliri, per ruc.