05.02.2019 - 21:50
A la vida hi ha moltes proves. I, lamentablement, les més difícils, relacionades amb la integritat moral, sovint arriben en les hores més difícils de la nostra trajectòria vital. En aquests moments, la temptació de fer-se el desentès davant la prova és enorme, sobretot si la qüestió no afecta directament el nostre àmbit local d’activitat. En molt sentits, és la cosa més lògica i recomanable de fer.
Però em sembla que hi ha excepcions a aquesta regla general. I una de les més evidents és quan tu has recorregut una vegada i una altra al concepte dels ‘valors universals’ en el curs de la teva lluita per la supervivència i ara alguns d’aquests mateixos valors estan amenaçats en la vida d’un altre. Algú relativament remot, però que no és totalment fora del teu camp de visió.
Han passat molts anys des que vaig visitar Veneçuela. De manera que tinc molt poca capacitat per a fer un judici ferm sobre l’èxit o el fracàs de la revolució bolivariana. I tinc la impressió, a més a més, que com a home blanc i universitari amb alguns diners a la butxaca que sóc, qualsevol visita que fes ara seria mediatitzada molt profundament per les realitats de classe i d’identitat ètnica. Cosa que em privaria de la possibilitat de fer qualsevol judici mínimament equilibrat sobre la situació global del país.
De fet, era precisament perquè entenien que cap persona o facció de persones dins d’una societat complexa té la visió global i l’equanimitat espiritual necessària per a decidir sobre què necessita tota la col·lectivitat, que els fundadors del concepte de la democràcia liberal del segle XVIII van destacar la centralitat de les eleccions en els processos de governació.
Van fer trampes per a limitar l’abast de la sobirania popular aquells senyors blancs nord-europeus del segle XVIII, i també els seus descendents en els segles XIX i XX? Moltes. Però generalment no van riure’s mai obertament de la idea de la sacralitat de les eleccions… Com a mínim, entre els companys de la mateixa ètnia. Si hi ha un valor en l’ideari de la democràcia liberal que s’alça per sobre de tots els altres, és aquest. I és precisament per això que l’independentisme català l’ha posat, molt correctament, en el centre del seu discurs reivindicatiu.
Precisament, per la mateixa raó, aquest és l’últim tema que volen afrontar les moltes persones que no són capaces d’admetre que els privilegis lingüístics i culturals de què gaudien fins ara en l’àmbit català no eren pas el resultat de cap regla eterna de la natura, ni de la seva superioritat moral inherent, sinó d’una circumstància històrica molt específica.
Per això parlen exageradament de violències, racismes i classismes, de fractures socials fantasioses i de sentiments, totalment privats, de terror i d’escarni. Sentiments impossibles de comprovar. I els enfronten a la majoria –això sí que és comprovable– dels seus conciutadans que volen un canvi pacífic de l’ordre social. Per això utilitzen el seu avantatge aclaparant els mitjans de comunicació per difondre aquests relats ofuscats.
Han perdut, i més d’una vegada, davant els qui volen canviar la societat d’arrel i, simplement, no volen cedir a la nova realitat.
Pel que fa a les seves línies mestres, la situació a Catalunya és molt semblant a la de Veneçuela. Allà, la minoria històricament privilegiada del país ha perdut una vegada i una altra a les urnes, davant la majoria dels seus conciutadans. I, incapaços d’assimilar la seva derrota, han estirat el cordó umbilical que sempre els ha connectat a les elits nord-americanes a la recerca d’ajuda en la seva missió colpista. L’única diferència estructural important entre tots dos casos és el paper descaradament obert que tenen els EUA en la república sud-americana.
És important notar una cosa que no he dit en el paràgraf precedent: no he dit que Veneçuela és un paradís terrenal. No he dit que demà voldria anar-hi a viure. No he dit que estic d’acord amb tot allò que diu i fa Maduro. No he dit que la forma de la democràcia veneçolana és la que voldria veure en una futura república catalana. No he dit que no sigui conscient dels problemes d’imatge que té Veneçuela entre la burgesia suposadament il·lustrada d’Europa ni com, per això mateix, qualsevol constatació de la similitud entre tots dos casos podria complicar els intents del moviment català de guanyar adeptes en l’àmbit europeu. No he dit tampoc que són molt desafortunades les recents declaracions de Maduro a Jordi Évole, en les quals el líder veneçolà –en un intent patètic de congraciar-se amb una audiència espanyola que per raons del seu racisme històricament arrelat mai no l’abraçarà– compara el titella nord-americà Juan Guaidó amb els líders independentistes de Catalunya.
Em limito a dir que els candidats de la revolució bolivariana han triomfat una vegada i una altra en eleccions que, malgrat què s’hagi dit últimament, han estat certificades sempre com a processalment netes. I que els perdedors en totes aquestes eleccions intenten efectuar un cop d’estat amb l’ajuda dels EUA, sense amagar-se’n, per segona vegada, com a mínim, en dues dècades.
I ara afegiré que en aquestes circumstàncies, des de la meva posició de demòcrata que creu en la necessitat de respectar la sobirania popular en el cas català, he de posar-me al costat del govern de Maduro en la baralla veneçolana.
I acabaré amb unes preguntes.
1. Si el dret de votar democràticament sobre el futur del país, i la necessitat de respectar els resultats d’aquelles eleccions, es troben en l’epicentre del paquet de reivindicacions catalanes, és aconsellable, a la llarga, que els dirigents del moviment mantinguin el seu silenci sepulcral davant la farsa veneçolana?
2. Si el mateix moviment independentista demana a les persones conscienciades de la resta de l’estat espanyol, i de la resta d’Europa, que intentin separar el possible disgust o dolor davant la idea de la independència de Catalunya de la necessitat de respectar els drets fonamentals del poble català, els mateixos independentistes no tenen ara la responsabilitat, per simple coherència moral, de separar les objeccions que puguin tenir sobre algunes de les articulacions particulars de la revolució bolivariana de la qüestió preeminent de principi, i no haurien de donar suport a les persones que han guanyat a les urnes una vegada i una altra a Veneçuela?
Es parla molt de la necessitat d’internacionalitzar el plet català. Hi estic molt d’acord. I crec, a més, que si ens dediquem a explicar bé la llarga història de les tradicions democràtiques de Catalunya en terres llatinoamericanes (cosa que no s’ha fet fins ara) es podrien guanyar molts amics a la causa, i encara més, establir les bases per a xarxes importants d’ajut mutu en el futur.
Però, en canvi, si l’independentisme català manté el silenci davant la brutal anul·lació de drets fonamentals en el cas veneçolà, em sembla que no sols no hi haurà mai aquells enllaços potencialment valuosos per a la seva causa, sinó que es confirmarà, a ulls de molts observadors arreu del món, un dels pitjors vaticinis dels crítics amb l’independentisme: que alhora que parla dels drets universals, el moviment no té cap problema a mirar cap a una altra banda quan les víctimes de la violació d’aquests drets fonamentals tenen l’inconvenient de no ser ètnicament semblants a ells.
