Vendre’s la casa i anar a lloguer

Un partit espanyol ha llançat com a proposta de campanya una “herència universal” de 20.000 euros perquè els jóvens de divuit anys puguin “emprendre o formar-se”. Així s’adreçava la líder al seu target potencial: “La capacitat de crear el teu projecte de vida no pot dependre dels zeros del compte del banc de la teva família.” Sobre aquesta sentència carregada de raó descansa la proposta publicitària que ni en el millor dels casos no passarà d’això, atès que, com tothom sap, a l’estat espanyol els compromisos electorals són de decoració –justament parlem dels socis d’un govern que ve d’incomplir la promesa de derogar la llei mordassa. Però quedem-nos per avui amb la idea de l’“herència” i els zeros dels comptes bancaris familiars.

Llegia en un article de fa pocs mesos que al Regne Unit les herències, més que no la feina, han esdevingut la via principal dels jóvens per a accedir a l’estatus de classe mitjana. La peça, si llegiu l’anglès o el traduïu, seria perfectament aplicable a les nostres contrades només canviant-ne els noms. Després de quatre dècades d’inflació immobiliària, diu, és gairebé impossible que un jove pugui assolir la propietat d’un sostre –la vida que permet la seguretat d’un sostre– sense l’ajuda dels pares. Uns progenitors que amb salaris modestos van poder adquirir habitatges que avui tripliquen el seu valor, i que encara van tindre temps de fer un raconet per a la jubilació. Poc comptaven que els seus hereus, més formats i qualificats, no podrien aspirar a un progrés semblant tot i partir d’una situació millor.

Tant aquí com allà, si tradicionalment les herències són el mitjà de les classes benestants per a enriquir la descendència, en aquest moment de la història el traspàs de “riquesa” també es dóna entre baby boomers de classe treballadora i els seus fills, principalment en entorns urbans. Una riquesa de mínims que faria riure els rics –el pis de la iaia, un fons d’inversió que venç dels pares–, però que, del 2008 ençà, ha obert una rasa entre els hereus de béns familiars i els exclosos d’aquesta possibilitat, establint una nova jerarquia entre sectors de la població amb unes credencials educatives i laborals similars.

Avui, quantes famílies joves no deuen una o dues canalles a la intervenció econòmica dels pares? Quants projectes vocacionals no s’han pogut desencallar sota el seu sopluig? És difícil de saber, perquè és un tabú. L’article que dèiem parlava en aquests termes, que també els podem reconèixer a casa nostra: el secret inconfessat darrere de l’entrada d’una hipoteca, d’un lloguer inventat, d’una situació laboral incompatible amb ics metres quadrats a preu de mercat. No parlem de cap luxe, ho hem de recordar, si és que no hem perdut tant el senderi que considerem luxe el mateix nombre d’habitacions a què va tindre accés la generació prèvia amb estudis primaris. Els beneficiaris, per vergonya, n’eludeixen els detalls davant dels semblants menys afortunats: perquè, fins fa poc, el privilegi de viure gràcies a un bé que no t’has guanyat era cosa de fills de papà.

Però, és clar, tret que els arbres genealògics no acabin tots en punxa, aquesta transmissió patrimonial no es pot sostenir gaires cicles més. L’hemeroteca és plena de polítics i directors de banc amenaçant que els fills del baby boom hauran de vendre’s la casa per poder tindre una pensió, donant-nos una idea precisa del món on viu la gent que decideix sobre les nostres vides. Per tant, si la cosa no fa un tomb distòpic i radical, tots aquests pisos i pisets que en les últimes recessions han permès de prorrogar certa pau social acabaran tard o d’hora lliurats al mercat. La feliç coincidència d’uns fills que necessiten i uns pares capaços de donar sembla difícil de repetir entre les classes treballadores, mentre que l’augment de l’esperança de vida allarga les necessitats d’uns i altres més anys.

En paral·lel, a l’esglaó de baix, molts ja voldrien plorar amb aquests ulls. Si mirem una gran ciutat com Barcelona, posseïda i mig devorada pels voltors, el lloguer ja és el règim predominant entre la població de més de trenta-cinc anys. D’aquests llogaters, que van encadenant trasllats, un 70% no heretaran mai cap habitatge, i de la resta, més de la meitat se l’haurà de repartir amb algun germà. Una altra vegada, una altra rasa: la que s’obrirà entre els qui hauran d’afrontar lloguers superiors a la pensió –si és que encara existeix tal cosa–, i els que hauran de pagar-se les velleses venent-se el pis o la casa. Jo no hi entenc, però si la idea és anar deixant tanta gent a la intempèrie, el foc que hem vist a l’estat francès serà poc en comparació. O això, o potser sí que acabarem repoblant els pobles, a la impensada, a còpia de desheretats, i encara haurà resultat una manera més efectiva que cap pla institucional.