05.01.2020 - 21:50
La part que més m’agrada del cèlebre document signat per Esquerra i pel PSOE-PSC (sic) és el títol. El tradueixo del castellà: ‘Acord per a la creació d’una taula entre el govern d’Espanya i el govern de la Generalitat de Catalunya per a la resolució del conflicte polític’.
I pot ser que digueu: ‘És clar, t’agrada perquè s’hi fa referència al conflicte polític.’ I, venint d’on venim, que el PSOE-PSC sigui capaç de rubricar un paper encapçalat per aquests termes pot semblar un gran avenç, un salt endavant i tot, i potser sí que ho és. De fet, durant el debat d’investidura, el candidat a president del govern espanyol ha fet gala d’haver utilitzat sempre aquest terme, i ho ha fet sense gens de vergonya, com si allò del problema de convivència ens ho haguéssim inventat nosaltres. Doncs d’acord: donar a les coses el nom que tenen és una mica el preliminar de tot plegat, i quan es viu instal·lat en l’eufemisme i en la negació de la realitat, admetem-ho, el progrés deu ser indiscutible, ni que parteixi de la reinterpretació fal·laç de les paraules pròpies. Però no em referia a això.
‘Doncs –potser direu aleshores–, què t’agrada és que s’hi parli de “resolució”. Que deu voler dir que ara sí que sit and talk i de seguida ho tindrem fet.’ Home, si comences a llegir el text veus que no deixa de ser una declaració d’intencions, segur que bones intencions, potser d’aquelles que omplen els inferns, basades a aprofitar l’oportunitat que dóna la voluntat de diàleg i tal i tal. Durant el debat d’investidura, tornem-hi, aquestes bones intencions fins i tot va semblar que prenien cos, si més no acarades als improperis de les dretes, cada vegada més erigides en braç armat de la sagrada inquisició de les essències de l’antic règim de les immutables Espanyes i olé. Però el cos d’aquestes bones intencions és encara una mica massa volàtil: el document recorre als adjectius ‘efectiu, obert i sincer’ per a qualificar el diàleg i, si no m’hi vaig malfixar, el mateix candidat Sánchez va al·ludir a la sinceritat si més no una vegada durat la seva marató de dissabte. Ai, que malament rai, quan un ha de presentar-se com el més sincer de tots per a atorgar-se la credibilitat que els seus fets li han llevat…
‘Doncs què te n’agrada –direu, potser ja una mica neguitosos? Que es parli de “taula” o de “mesa” o de com se n’hagi de dir, segons si ens movem en una tessitura més aviat domèstica i amical o en una altra de més litigant?’ No, allò que més me n’impressiona és que el document prometi un acord entre governs. Un acord entre governs signat per dos partits. L’un ho fa en nom del govern que justament l’acord li permetrà de constituir. Però l’altre… en nom de quin govern signa el document? Perquè, si hem de fer cas de l’escenificació multibanda que ha acompanyat les negociacions, s’ha negociat sense cap mena de participació del govern català. Sí, ja ho sé, que Esquerra n’és part constitutiva, però em sembla tan obvi que una cosa no treu l’altra que no hauria de caldre explicar-ho gaire més.
El cas és que, ara mateix, en virtut d’aquest paper, acompanyat de més cabrioles diverses, sembla que ja és mig president el tal Pedro Sánchez, el qui abans-d’ahir no dormia només de pensar que pactaria amb el Pablo que ahir abraçava; el qui fa quatre dies no es posava al telèfon quan li trucava qui ara haurà de seure a taula amb ell. O és que compta que no serà ell qui s’hi asseurà?
I aleshores ve que tornen les desconfiances. El document promet la reunió no més tard de quinze dies després de la formació del govern espanyol. I qui hi anirà, en aquesta reunió? El president Torra, si, mentrestant, el parlament torna a fer figa i s’executa la inhabilitació dictada per la delirant Junta Electoral Central? Hi haurà d’anar, ai las, el vice-president Aragonès, com si això justifiqués amb posterioritat que l’hagués emparaulada Esquerra sola? O ja tindrem l’excusa perfecta perquè la promesa de reprendre el diàleg efectiu, obert i sincer, sigui ajornada sine die? Ves que la JEC no hagi fet un favor al díscol Sánchez, en compte de la traveta com de primer semblava…
‘D’aquí a pocs dies ho sabrem –direu.’ Sí. Aproximadament d’aquí a quinze dies, si hem de creure’ns l’acord. I llavors, a més, podrem començar a valorar si Esquerra no ens ha venut per una reunió i prou. Ei, amb la millor de les intencions, això sí.
