12.02.2022 - 20:31
Feia dies que no veia els teleprogrames matinals i aquests primers dies de la setmana he intentat posar-me al dia. Amb dos matins n’he tingut prou, per veure que el comentarisme polític segueix fent servir impertèrrit el reconsagrat parlar de llengua de fusta que el caracteritza, per més ganes que alguns dels tertulians hi posin per renovar-lo amb claredat i respecte per la intel·ligència de l’espectador. Com si fos de Brian Eno i el seu genial disc Música per a aeroports, aquest soroll sembla pensat per a supermercats o, dient-ho amb Truman Capote, és una Música per camaleons (que Monzó, carregant-se de pas el ‘per a’, va traduir a Quaderns Crema en un any tan arqueològic com el 1988). Música per a supermercats de la política institucional, sentia. “Vendre” i “comprar” són els verbs que amaren els arguments dels analistes, com una rima que va pautant les intervencions, les (escasses) pauses i les interrupcions que la periodista presentadora mira d’equilibrar i que, empesa per aquesta retòrica, cau sovint en el mateix idiolecte. Vendre i comprar. Els polítics no promouen ni impulsen ni fomenten: venen. Les idees i propostes són productes en venda. Hi ha qui sap vendre i hi ha qui no en sap un borrall. Uns i altres no sols venen sinó que també, és clar, compren o no. Així m’assabento que “el discurs que ven la presidenta del parlament [sobre l’afer Juvillà, pobre home, el meu respecte més absolut] no el compra ni el seu propi partit”.
Naturalment que sé que l’ús repetit d’aquests verbs d’acció –vendre, comprar– fa temps que va. Més d’un cop m’hi he trobat, parlant amb col·legues literaris i encara més amb col·legues periodistes. M’he de mossegar la llengua per no dir, ni que sigui amb simpatia, que no compro res ni menys encara venc res, que enraonem, critiquem, aplaudim, escoltem o no, però res de comprar i vendre. Callo, que si no et prenen per una moralista i una pesada, una reformadora anacrònica, cosa que potser sí que sóc però que tampoc no val la pena d’exposar. Sé que comprar i vendre, vendre i comprar són mots i accions a l’ordre del dia, però és que la paraula “ordre” té sentits que sovint em fan feredat i l’expressió “ordre del dia” em transporta a la prehistòria, a les assemblees que no sabíem fer ni conduir en els nostres temps joves. Per a prehistòria, la de debò, penso davant de la preciosa col·lecció del Museu Arqueològic, al costat del Teatre Lliure, a la falda de Montjuïc. Dec ser tan antiga com la dama de la magrana que hi fotografio i ara acompanya aquest article.
Per sort, dimarts hi ha secció de Sergi Pàmies als Matins, per tancar el programa. Aquesta setmana m’ha fet penedir d’haver-me desenganxat de la tele durant mesos, i perdre-me’l. Hi posa en solfa actituds, comportaments i maneres de parlar recurrents i opaques de les institucions (públiques i privades), insultants per a la intel·ligència més elemental, la condició ciutadana i la condició de votant o, aquest dimarts, la condició d’alumne i la de progenitor d’alumne. “En procés d’assoliment”, proposa la conselleria que se’n digui de l’alumne que suspèn o, com meravellosament deia Pàmies, de l’alumne gandul. Què carai vol dir, “en procés d’assoliment”? Tot sigui per tractar l’alumne com un idiota, sense confrontar-lo, a ell, a ella, als pares, a la crua veritat: que no fa brot i per això suspèn. Els eufemismes previs també tenien delicte i els vam deixar fer: “necessita millorar”, “progressa adequadament”, “molt deficient”, però no han servit prou, troba la conselleria, per a la infantilització que persegueix sense treva. Ara vol que se’n digui que la cosa, l’aprenentatge, està “en procés d’assoliment”. Com la república catalana, potser. Qui deu ser el gegant que ha venut aquest prodigi a la conselleria i quin altre gegant de la conselleria li ho ha comprat, en aquest supermercat genial?
