08.02.2022 - 21:30
En els tres camps de batalla principalíssims amb l’estat –institucional, econòmic i cultural–, Catalunya està essent vençuda temporalment sense embuts. En el primer camp, la repressió desencadenada des de l’1-O ha fet replegar-se el carrer, ha paralitzat els partits polítics i ha convertit el parlament en un pati d’escola. En el segon camp, ha desaparegut la qüestió de l’espoliació fiscal, no es renuncia a l’economia de turisme i parafernàlia amb el vodevil de l’aeroport, dels Jocs Olímpics d’Hivern i de les bagatel·les que els acompanyarien, i s’ha instaurat una visió merament economicista de subvenció i subordinació (dimarts passat, un editorial de La Vanguardia ja marcava el pas de l’oca denunciant que, en els contactes entre “empresaris i independentistes”, aquests últims no anaven a l’hora…). I en el tercer camp, l’imperialisme espanyol atia la guerra de les llengües, via judicial, per acoquinar unes institucions esporuguides i trencar la unió entre institució, escola i carrer (dilluns passat, al diari citat, Antoni Puigvert demanava “un nou marc de retrobament social i de reconeixement del castellà” [!?]). Un panorama que amenaça de fer-nos passar de vençuts episòdics a perdedors històrics. La distinció entre vençut i perdedor sembla tan relliscosa com la que se sol establir entre imaginació i fantasia, però el fet és que pots ser vençut temporalment i no sentir-te perdedor eternament. (Els equips del Barça, si em permeten la frivolitat, poden ser vençuts, però no formen part d’un club perdedor; l’Espanyol, guanyi el que guanyi, mai no se’n podrà treure de sobre l’estigma.) Per aixecar el cap, tard o d’hora, és condició bàsica saber que, si de moment t’han vençut, això no et condemna a ser un perdedor per sempre –els nord-americans en diuen loser, i és una marca d’empestat, una mena de pària. En aquests moments, els catalans correm el risc d’esdevenir els pàries, passeu-me la figura, d’Espanya.
Un perdedor és un fatalista, que sempre trobarà raons per a justificar la seva derrota, inexorable, faci el que faci: la història sempre li anirà en contra i en la història trobarà les raons del seu victimisme (“veieu com no s’hi pot fer res?”). El perdedor sempre cerca la comprensió del món, començant per ell mateix (autocompassió: “què podia fer, sinó?”), seguint pel seu entorn (commiseració: “ai, pobret, quina mala sort!”), pels falsos amics (paternalisme: “ja t’ho deia jo!”) i pels enemics (perdó majestàtic: “ara siguem bonets!”). Aquests dies, els digitals de la situació són plens d’aquests perdedors, que, si disposen de sinecures, càrrecs i altaveu o columnes als mitjans, han davallat de ple cap al cinisme de “les coses van com van”. El perdedor es pretén realista quan, en el fons, és un idealista: projecta sobre el món la seva pobresa d’esperit i n’espera a canvi que li mantingui la trista migradesa vital. El perdedor és un materialista vulgar. El perdedor és un solitari que no confia en la força de la col·lectivitat. El perdedor deixa un rastre de melancolia d’adroguer.
Un vençut temporal torna a la càrrega l’endemà de la derrota: amb la seva persistència, està segur que és ell qui fa(rà) la història. Més ben dit: que només ell pot (i ha de) fer la seva història sense pretextos ni mitges tintes. El vençut temporal no es mira el melic, no espera la tolerància compassiva del seu entorn, no consent la hipocresia dels falsos amics, no confia en la pietat de l’enemic. El seu idealisme és el de qui considera que té la història del seu costat pel simple fet que ell no es rebaixarà mai davant la derrota ocasional. De la seva lluita dialèctica amb la realitat, el vençut temporal en treu la lliçó útil de no ser temerari ni poruc, de no cercar afalacs, de no fer sonar timbres de mesa ni gastar saliva de president. El vençut temporal reconeix (i es reconeix en) la força i la persistència de la col·lectivitat: li poden enderrocar les estructures, però, si no l’exterminen, en conservarà els fonaments i refarà allò que li han desfet. El vençut temporal no pot ser rebregat ni relegat per la història oficial: sempre deixarà traces que seran recollides, renovades i convertides en noves situacions que permetin de tornar a la càrrega els qui en recullin el testimoni. El vençut temporal és un malson per a l’oficialisme, la burocràcia i el menfotisme, perquè el seu exemple és perdurable. Al llarg de la història, les grans masses transformadores han estat utilitzades, subjugades, enganyades… o deturpades per interessos ideològics, socials, econòmics i, en definitiva, de poder. Però hi tornen sempre, com si trobessin sortides inexplorades cada vegada que se les ha volgut enfonsar en el pou de la història. El nostre cas, com a nació, n’és un paradigma: han passat noms, personatges, idees, organitzacions, però no hem pogut ser anorreats perquè ens sentíem –se sentien– uns vençuts temporals, no pas uns eterns perdedors. D’on, sinó, la força disruptiva de l’1-O, en aquest entorn occidental de balneari democratista? Com és que el temien tant, si no era per la seva capacitat de tornar històricament a la càrrega i superar l’amenaça de poble a qui vol(i)en desaparegut en la voràgine de la història?
Immers en la divisió, l’independentisme institucional hauria de fer cas d’aquell aforisme de Goethe en la versió de Joan Maragall: “Divideix i venceràs? Uneix i dirigiràs!”
Per culpa de la divisió, hem sortit temporalment vençuts de la contesa de l’1-O; la divisió persistent ens pot fer perdedors per sempre.
No se’ls hi hauria de consentir.
