La vella que fila

No ho puc evitar: m’agrada Nadal. Moltíssim. Ho confesso. O, encara pitjor: m’encanta. Totes les galindaines: l’arbre, el pesebre (a casa sempre hem fet aquesta essa sonora, ara he comprovat a l’Alcover-Moll que també s’escriu així i au, que fàcil que és, de vegades, alegrar-se el dia), el tió, l’escudella, els torrons, els versets dalt de la cadira, les neules, el xampany, el carbó. Tot. Com més coses hi escric, més llarga se’m fa la llista. Les garlandes. Les nadales. Paper de colors per a embolicar. Gall dindi o capó. La filadora mig escrostonada que guarda el pare del pesebre immemorial i que màgicament compareix cada any de qui sap on era que algú la va guardar i que, mira, com que les evocacions van a la seva, sempre m’ha fet pensar en la balanguera i en les parques que ens mesuren el temps; el que hem aprofitat, el que hem malaguanyat i el que ens queda.

Sí, arriba un punt en la vida en què Nadal és una nostàlgia, però també això m’agrada. Remembrar el fred que ja no fa, i reivindicar-lo. Evocar algunes de les grans discussions, vorejant el temperi de la fi del món, que això també fa clan. I la màgia. Alimentar el tió, deixar aigua als camells, l’any que els Reis van dur la bicicleta. La bicicleta! Recordar, per cert, que t’ho creies, que perfectament te’ls imaginaves i que pràcticament els veies baixar tots tres en espiral pel celobert. Tornar a casa i parar taula de mudar i, d’alguna manera, posar-hi un plat per als qui falten. Que els recordes i que els enyores i que, mentre ho facis, hi són.

Evidentment que no en faré, del meu m’agrada, apologia. Cadascú s’ho sap i cadascú s’ho sent i igualment en això, o potser especialment en això, cal que tinguem present el tants caps tants barrets que fins i tot ens defineix. És només que tenia ganes de dir-ho, avui. De celebrar aquesta cosa estranya que ens fa Nadal i que, el món és pura contradicció, en el meu cas (en el cas d’una atea que cerca alguna altra paraula que la descrigui perquè no li acaba de fer el pes haver-se de definir per l’absència d’una cosa que no ha tingut mai), no pren connotació religiosa: és el retrobament (família, amics, segons el cas i també barrejat) i l’arrel, el miceli, la cultura que modelem i que ens modela. Que el pesebre no és pesebre sense la mula i el bou (aquella polèmica preciosa quan Benet XVI va dir, ara no fa gaire, que en realitat –en realitat!– al refugi famós no hi havia animals no humans, i quan la resta, catòlics i no-catòlics, va respondre que molt bé, que entesos, però que és costum i que ens agrada i que no ens desfarem pas de les entranyables figuretes per un llibre que hagi escrit un papa, igual com segles enrere tampoc no les van abolir les sòrdides prohibicions tridentines). I, com que la nostra escatologia nadalenca inclou tant el vessant de les Sibil·les i el seu solemne, terrible, anunci de la fi del món, com l’altra accepció també, la més fisiològica que hi ha, sabem que un pesebre no és pesebre si no hi poses, com a mínim, un caganer. A més a més, com que som recalcitrants, no en tenim prou amb la figureta que ensenya el cul al costat del naixement (i de la dona que renta, la vella que fila i el brau caçador que sempre vigila), i fem també cagar el tió (o el tronc o la rabassa i de segur que hi ha més noms en alguna banda). No sabria dir ara quin dels dos elements va arribar primer als rituals que hem anat recosint per a la celebració de la renovació i del lligam comunitari que, al capdavall és això que fem per Nadal, però ja en formen part indestriable. Jocosa, i també simbòlica, evocació del cicle de la vida.

I que sí, que si ens ho mirem així, potser tot l’any hauria de ser Nadal, i formular i mantenir i fins i tot acomplir els bons propòsits i etcètera, però és que els humans som animalets autoconscients i socials i, per tant, cerimonials, i en aquesta banda del món aprofitem el calendari d’hivern per al retrobament i per al recolliment i per al sarau, també. I que tant hi fa si celebres el solstici o el naixement de Jesús o el de Mitra o el simple fet que a l’escola tinguis festa: és una bona ocasió per a fer balanç i sospesar perspectives. O per a abraçar la gent que t’estimes, senzillament. Seure-hi a prop, si no ets d’abraçades. Recordar-los, si ja no els tens.