Veïns del Raval de Barcelona denuncien una “narcoplaceta” al barri: “Per què ho hem de suportar?”

“Tenim una ‘narcoplaceta’ davant de casa de fa dies i cap autoritat no fa res. Ens preguntem: per què ho hem de suportar?” Aquesta és la realitat que denuncien Aïda Estefania Martínez, Josep-Maria Balanyà Rossell i els seus tres fills, veïns del carrer de Sant Llàtzer de Barcelona, situat al cor del Raval, on hi ha la placeta de Martina Castells. Una plaça que, d’ençà de fa un parell de setmanes, s’ha convertit en una “narcoplaceta”, tal com ho anomenen ells. “Aquests toxicòmans es punxen sense vergonya i, a més, venen droga. La plaça se’ns ha convertit en una mena de ‘narcoplaceta’, de manera que els clients que es proveeixen de droga han començat a punxar-se directament al mig del nostre carrer. No ho havíem vist mai”, comenten. I afegeixen: “A l’ambient de la degradació, cal afegir-hi un abocador il·legal d’escombraries al nostre carrer i persones orinant davant la tanca.”

Això que exposa la família Martínez i Balanyà és demostrat pocs minuts després d’haver arribat al seu pis. Quan sortim al balcó, un senyor deixa dues bosses negres d’escombraries al costat de la tanca. “Això no és un abocador! Llanceu-ho als contenidors!”, exclama Martínez amb indignació, i diu que és totalment denigrant que els veïns del Raval hagin de viure entre la brutícia i veure com la gent es droga. “Això va contra la dignitat de les persones. La netedat és una part important de la dignitat humana. Per això em sembla denigrant que l’ajuntament ens deixi així d’abandonats en aquesta situació.” Les escombraries que es llancen al carrer seran recollides pel servei de neteja, però totes les deixalles que acabin a l’altra banda de la tanca, dins la placeta, no. Això afavoreix que apareguin plagues d’insectes o rates. Segons que expliquen, no és la primera vegada que passa.

Del balcó del pis de la família Martínez i Balanyà –que té una vista zenital de la plaça–, es pot veure que, en una cantonada, hi ha un parell de matalassos i un plàstic que fa de tendal que conforma una mena de barraca petita bo i aprofitant una de les parets dels edificis que donen a la plaça i la tanca que en tanca el perímetre. Cap a les quatre de la tarda, hi ha un home estirat en un dels matalassos. Al voltant: llaunes, paper d’alumini, un llibre, llençols, bosses de plàstic, ampolles d’aigua, paquets de tabac buits i sacs de sorra de les obres. Però l’escena solament es pot veure o bé d’un punt alçat –com el balcó–, o bé a peu de carrer, en una posició completament frontal, atès que el disseny de la tanca no permet de tenir-ne una visió en diagonal. De fet, Martínez i Balanyà pensen que gran part del problema és per aquesta tanca, “que no és prou inexpugnable per a evitar saltar-la”, i que no permet de tenir una visió completa de què passa a dins. “Salten la tanca sense dificultats i s’hi instal·len. Quan es reprenen les obres, en són expulsats, però quan es tornen a interrompre, tornen. Ara fa ben bé dues setmanes que es van aturar les obres i, immediatament, s’hi van instal·lar toxicòmans”, relaten. El mes de juliol, la parella va escriure una carta a Albert Batlle –regidor de la Ciutat Vella i tinent de batllia de Seguretat– per demanar-li que, aprofitant les obres, canviessin la tanca. La resposta que van rebre per part de Barcelona Infraestructures Municipals (BIMSA) va ser que no era previst al projecte i que, per tant, no es canviaria.

Al pis del carrer de Sant Llàtzer no hi viuen tot l’any –la seva residència habitual és a Bèlgica–, però sí que hi vénen quan tenen vacances. El pis va llogar-lo Balanyà el 1989, i més endavant van decidir de comprar-lo conjuntament amb Martínez. Després de trenta-cinc anys, es troben en una situació que, segons que expliquen, no havien viscut mai: una degradació i deixadesa total del barri i la presència de drogoaddictes a la placeta de davant de casa. És una de les places que s’inclouen dins el projecte “Creem més àrees de joc infantil al Raval” –que forma part dels processos participatius–, que preveu de remodelar i ampliar unes quantes àrees de joc del barri. Tot i que a la pàgina web de l’ajuntament consta que s’hi fan les obres, Martínez i Balanyà diuen que són intermitents. “Fa un parell o tres de setmanes que no hi ve ningú a treballar. Potser fan vacances i al setembre hi tornaran”, diu Martínez. És d’ençà que s’han paralitzat les obres que s’hi han instal·lats els drogoaddictes. “Està molt bé que vulguin fer obres, però no hi jugarà ningú si està ocupat pels toxicòmans”, reblen.

A principi d’agost, van arribar al límit. Del 7 al 14 d’agost, van trucar set vegades al 112 per demanar que desallotgessin els drogoaddictes sense aconseguir-ho. Balanyà fins i tot va aturar un cotxe dels Mossos que passava prop de casa per explicar-los la situació. “Em van dir que n’eren conscients, però que encara n’organitzaven la resposta.” A 20 d’agost, la situació no ha canviat. El silenci i la inacció per part de l’administració és una altra de les coses que denuncien. “Aquesta ‘narcoplaceta’ hauria sorgit amb la mateixa impunitat a Sarrià o a l’Eixample? És com si, pel fet de viure aquí, fóssim de segona o de tercera. Pobresa i netedat no haurien de ser conceptes contradictoris”, apunta Martínez.

Tot amb tot, són conscients que és una realitat que no viuen al dia a dia perquè part de l’any viuen a Bèlgica, però com a barcelonins confessen que els sap molt de greu que el barri es trobi en aquesta situació, fins al punt d’haver valorat d’anar-se’n. “Ens ha passat pel cap. És un dilema que tenim constantment. Però és que el pis m’encanta: tenim vistes, hi toca el sol, a la nit no se sent res i està molt ben ubicat: tens el MACBA, el CCCB, la Filmoteca, el Liceu i el mercat de Sant Antoni a tres minuts a peu. Amb deu minuts en bici puc ser a la Barceloneta, puc tocar el piano tanta estona com vulgui sense que ningú em digui res… És que és fantàstic! Per què hauríem de marxar? És la nostra ciutat”, se sincera Balanyà. Quan ens n’anem, ens acostem a la tanca. Ja no hi ha ningú a la placeta. Un cop de vent fa caure un dels matalassos i espanta un parell de coloms que picotejaven entre les escombraries. En una de les façanes, un grafit provocador: “Per què et punxes?”