“Ningú no hauria de viure en aquesta situació”: els veïns de Vallcarca podrien ser expulsats de les barraques

Els barris de barraques de Barcelona formen part de la història de la ciutat d’ençà del 1870, pel cap baix. Montjuïc, el Carmel, Collserola, Floridablanca, el turó de la Rovira… De llocs on hi ha hagut assentaments n’hi ha uns quants. La crisi econòmica i d’habitatge actual aboca molta a gent a tornar al barraquisme, com és el cas d’alguns veïns del barri de Vallcarca, que viuen en barraques d’ençà de fa una dècada, aprofitant alguns dels solars d’edificis enderrocats del barri. Així i tot, darrerament viuen amb l’amenaça que els facin fora: l’Ajuntament de Barcelona vol fer una inspecció tècnica de les barraques abans del 22 de febrer, que podria implicar un desallotjament immediat dels veïns, sense oferir-los cap alternativa. Ara com ara, les dues vegades que tècnics de l’ajuntament hi han anat per a fer la inspecció, no hi han pogut entrar. Fonts del consistori confirmaven que no s’havien pogut fer les inspeccions previstes perquè veïns i manifestants no havien permès als tècnics municipals d’accedir a l’espai. Entitats del barri, com el Sindicat d’Habitatge de Vallcarca, Som Barri, Assemblea Llibertària Heura Negra i, fins i tot, les associacions de pares de les escoles i instituts del barri, demanen que no els facin fora si no tenen un lloc on puguin anar a viure. Els veïns de les barraques de Vallcarca, la major part de la comunitat gitana romanesa, miren de dur una vida normal, enmig de les amenaces de desallotjament, i també entre la defensa i el recel d’alguns veïns.

Edificis enderrocats, solars ocupats

El 14 de juliol de 1976, la Comissió Provincial d’Urbanisme de Barcelona –ja dissolta– va aprovar l’anomenat PGM-76, el pla general metropolità. En aquell moment era una llei considerada de gran innovació pel que feia a planificació urbanística, i integrava els vint-i-set municipis que aleshores formaven part de l’Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona (EMMB). Al barri de Vallcarca, al nord del districte de Gràcia de Barcelona, aquest pla no va arribar mai a executar-se, i la degradació del barri va obligar a presentar un pla renovat: el 2002, el nou pla considerava que s’havia d’enderrocar el nucli antic de Vallcarca i construir una carretera que unís el centre de la ciutat amb Collserola. Així doncs, es van començar a enderrocar i expropiar cases del barri, i van créixer enormement les adquisicions de parcel·les urbanitzables per part de constructores. Però amb la crisi del 2008 les operacions es van aturar i van deixar molts solars abandonats i descampats, que ara, amb la crisi econòmica que s’arrossega de fa anys, han estat aprofitats per veïns que no saben on anar a viure perquè no es poden pagar un lloguer. Actualment, el preu mitjà del lloguer a Barcelona és de 1.193 euros el mes.

Una de les veïnes de Vallcarca que viu en una barraca d’aquests solars és la Florina, gitana romanesa de quaranta-dos anys que en fa divuit que va venir a Barcelona de Brășeu, Romania. Ara en fa quatre que viu en aquest solar al costat esquerre de la Fusteria de Vallcarca, espai comunitari situat al carrer de l’Argentera, sota el viaducte de Vallcarca. Actualment, aquest solar és ocupat per unes vint barraques, i hi viuen quinze persones. Al costat dret de la Fusteria, hi ha un altre solar amb una desena més de persones. Segons dades de l’ajuntament que va avançar fa pocs mesos Catalunya Ràdio, a Barcelona hi ha tres-centes persones que viuen en seixanta assentaments, tot i que membres del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca creuen que n’hi ha moltes més i que és una tendència que va a l’alça. En Manu, membre del sindicat del barri, explica: “L’altre dia, a l’assemblea, va venir una veïna d’uns seixanta anys a explicar-nos que la volien desnonar, i ens preguntava si podia anar a viure a les barraques.” I adverteix: “No és només una cosa d’immigrants.” La Florina ens diu això mateix minuts més tard: “Cada vegada hi ha més gent no sap on anar i ens demanen si poden venir aquí. I són catalans, eh?” La Florina és, en certa manera, víctima d’aquests enderrocaments al barri: tres de les finques on ha viscut han estat enderrocades. Precisament, el solar on viu ara és on va viure quan va arribar a Catalunya. Compartia pis amb més dones romaneses i vivien al pis de dalt de casa d’un matrimoni. Al cap d’uns quants anys, quan va morir aquell matrimoni, no els van renovar el contracte de lloguer. Segons que explica, la filla dels propietaris va arribar a un acord amb l’ajuntament perquè enderroqués la finca. Després d’aquesta casa, va passar per dues més, també enderrocades.

El dia a dia a les barraques

La Florina obre el tancat que ressegueix el perímetre de l’assentament –fet de tanques de metall– i ensenya com es distribueixen les barraques, fetes de fusta, tendals de plàstic, xapes de metall i materials diversos. Quan ens convida a passar a casa seva, una barraca que amb prou feines arriba a quinze metres quadrats, explica que quan va arribar a Barcelona el 2007, acompanyada de la seva germana, la Ramona, de trenta-cinc anys, va venir a treballar de dona de neteja. De Romania estant, una empresa els cercava la feina i les ajudava a trobar pis. Explica que, per sort –i a diferència dels veïns marroquins de l’assentament– formen part de la Unió Europea i no han de patir pels permisos de residència i que, en certa manera, això els ho facilita una mica tot plegat. Els veïns marroquins que viuen a les barraques del costat són ex-tutelats que es van trobar sense pis quan van fer divuit anys, tots en situació irregular i, per tant, amb doble dificultat per a trobar feina i pagar-se un lloguer.

Tot i que a l’assentament de la Florina hi viuen vint persones, n’hi ha setanta que hi treballen. Per a guanyar una mica de diners, la majoria recullen ferralla del carrer i la venen, però la retribució econòmica que reben és molt minsa: entre dos-cents euros i tres-cents cada mes. La Florina explica que el preu normal de la ferralla és de vint-i-cinc cèntims el quilo, però que ells el venen per vint perquè no és ferralla nova. A final de mes, si han pogut recollir una tona de ferralla, poden arribar a guanyar una mica més de tres-cents euros. A les set del matí, la majoria dels veïns de l’assentament ja són fora al carrer cercant-ne. Mentre hi som, hi ha un entrar i sortir de veïns que vénen a deixar la ferralla que han trobat i la classifiquen segons el material. Un dels joves ha pogut trobar una roda nova per a canviar la que tenia rebentada a la seva furgoneta. Com que no pot pagar-se el mecànic, se l’ha reparat ell mateix, cercant entre material abandonat. Ara, amb la roda canviada, podrà anar més lluny a cercar ferralla.

La Florina, a més, explica que té una ajuda econòmica de sis-cents euros mensuals per baixa laboral, però que no en fa prou per poder viure tota sola de lloguer. “Què faig, amb sis-cents euros el mes? No puc fer res, i encara menys pagar un lloguer”, exclama. Els darrers mesos ha fet diverses entrevistes de feina per a treballar de personal de neteja, però encara no ha aconseguit de trobar-ne.

Quant al menjar, la Florina i la Ramona comenten que, com que no tenen fogons, normalment mengen coses fredes que ja vinguin preparades, o pa amb embotit. Si mai volen cuinar alguna cosa més elaborada amb foc, demanen a amics o veïns que els deixin la cuina. “Potser fem un àpat d’aquests calents una vegada o dues la setmana. No és habitual”, relaten.

Tampoc no tenen dutxes, tot i que la gent de la Fusteria valoren de construir-ne unes a l’edifici perquè puguin anar-hi. Per a dutxar-se, doncs, també van a cases de familiars, amics o veïns. La Parròquia de la Mare de Déu de Gràcia i Sant Josep, de la plaça de Lesseps, també els deixa les instal·lacions per a poder-se anar a dutxar i tenir cura de la higiene personal. Així i tot, a l’assentament hi ha un punt d’aigua potable que els facilita la Fusteria.

“Un barri fet per la gent”

Mentre la Florina ens explica la vida del dia a dia a les barraques, insisteix a dir que “aquest barri l’ha fet la gent, no l’ajuntament”. Es queixa que fa molt temps que l’ajuntament els fa promeses: “Arreglarem això, arreglarem allò… i no fa res ningú. Tot el que s’ha fet al barri ho han fet els veïns, com la parada de l’autobús. L’has vista? Vols que te l’ensenyi?” Mentre m’acompanya a veure la parada de l’autobús número 87, feta de fusta reciclada, també demana si he vist El 47, perquè li recorda molt això que passa també a Vallcarca. “Vaig veure la pel·lícula quan la van projectar aquí a la Fusteria. Al cinema fa molt que no hi vaig!” Abans que hi hagués la parada, els veïns s’havien d’esperar al mig del carrer. “I, quan plovia, sota la pluja.” Just darrere de la parada, hi ha un hort i una font, també creats pels veïns en solars abandonats després dels enderrocaments.

Una altra prova de “l’esperit reivindicatiu i combatiu” del barri, en paraules d’Ester Murillo, membre de l’AFA de l’escola Montseny de Vallcarca, són les mostres de suport que han rebut els veïns de les barraques des de les associacions de pares d’escoles i instituts del barri. En un comunicat emès recentment, l’AFA de l’escola Montseny, la del Turó del Cargol, la de l’escola la Farigola, l’escola Baldiri Reixach, l’escola Rius i Taulet i l’institut de Vallcarca dient que no tolerarien cap desnonament sense una solució per als veïns. “Aquests veïns són persones amb drets i dignitat. Els discriminen per gitanos i per pobres”, diuen en el comunicat.

Murillo, que té dues filles –una a cinquè de primària i una altra que ja va a l’institut–, explica a VilaWeb que les associacions de pares s’han mobilitzat perquè molts dels qui viuen en aquestes barraques tenen implicacions directes amb les escoles. “Són les nostres veïnes, però també són àvies, tietes, germanes o familiars de nens de l’escola. Algun menor, fins i tot, ha viscut en aquestes barraques. Les famílies que tenim sentit de justícia social ens mobilitzem perquè no els facin fora de casa i perquè, en aquests casos, les lleis de protecció a l’infant no es compleixen. Els deixen totalment abandonats. És un exercici de cinisme de l’ajuntament.”

Però l’assentament de barraques a Vallcarca també incòmoda una gran part dels veïns del barri, que consideren que tenir persones vivint en aquestes condicions no és digne. N’és un exemple un jove que passa amb un Seat Ibiza de color vermell i, per la finestra, deixa anar un “Fora, ocupes!” mentre fa la botifarra.

N’és un altre cas el d’en Guillem, un senyor gran que, quan ens veu, deixa anar un “això és una vergonya” prou alt perquè el sentim. Tot i que la conversa esdevé una confrontació immediata, de seguida la Florina, en Manu i l’Ona, també del sindicat, proven de convèncer-lo que aquesta situació “no la vol ningú”. “Ningú no vol viure en una barraca, però què hem de fer si no sabem on anar, si no ens podem pagar un lloguer?” Després d’uns quants minuts discutint, uns i altres troben un punt en comú: ningú no hauria de viure en aquesta situació. “És una situació que no desitjo a ningú”, etziba la Florina, que, malgrat tot, es mostra esperançada en un futur perquè no li queda cap més opció. “No vull pensar en un futur, però no sé quant de temps més podré aguantar en aquesta situació. N’estic molt farta.”

Amb tot plegat, tant l’Ona com en Manu coincideixen a dir que desallotjar els veïns de les barraques sense oferir-los una alternativa no resoldrà el problema d’arrel, perquè s’aniran a instal·lar a un altre lloc. “El que no volen, el que els fa vergonya, és la pobresa i que siguin gitanos”, diuen. Dilluns, membres del sindicat del barri i algunes de les veïnes dels assentaments, assistiran a la Trobada de Blocs en Lluita que ha organitzat el Sindicat de Llogateres de Barcelona davant de la Casa Orsola.

Tot i que Murillo explica que, alguna vegada, algun alumne de l’escola ha viscut a les barraques, la Florina i els veïns que hi viuen ara insisteixen a dir que, actualment, no hi ha cap menor d’edat vivint-hi. Aquest ha estat un dels fets més problemàtics darrerament, atès que arran d’aquesta informació, han rebut constantment visites dels serveis socials, segons que diu la Florina. Que ara no hi hagi cap menor vivint a les barraques ha estat gràcies al Sindicat d’Habitatge de Vallcarca, que ha facilitat pisos a les famílies amb criatures petites. Són pisos de l’Ajuntament de Barcelona que quedaven buits i que a partir del 2016 el sindicat va ocupar per a poder oferir allotjament a famílies amb persones dependents o en situacions vulnerables. En un d’aquests pisos hi viuen els fills de la Florina, de vint-i-tres anys i vint-i-sis. Un d’ells fa poc que ha tornat a ser pare, i la Florina s’acomiada de nosaltres per a poder-lo anar a veure. Abans d’anar-se’n, s’abraça a en Manu i li deixa anar: “Si vosaltres lluiteu per nosaltres, com us ho podem tornar?”