El veí Sagarra

Ben poques persones deuen conèixer més o menys de debò l’home, però moltes ens sabem el personatge: aspre, condescendent, olímpic, venerable ploma esmolada de la crònica ciutadana, sentimental vanitós sense remei, de cara i d’escriptura superbioses. Un personatge de l’estirp de la gran folklòrica Lola Flores, que va dir allò de ‘em dec al meu públic’. Perquè poca pràctica, tret de la seva, subsisteix de nissagues nostrades en què encabir aquest home, la primera serà sempre la de les gamberrades poètiques del seu pare i la colla formidable d’abans de la guerra, fa d’això una barbaritat de temps, la memòria que en queda és esquifida i trencada com el mirall rodoredià, la novel·la que es clou amb una rata, l’última a morir en la torre senyorívola del Sant Gervasi que, com la casa, no existeix més: no hi queda ni una rata, ens diu Rodoreda.

És Joan de Sagarra, de sempre, i sempre ho serà. No esperis que et faci bona cara ni que et saludi quan us trobeu pel barri ni que te’n faci si, en reconeixement de l’edat (hi crec, en això) i en honor al seu millor periodisme, l’atures i hi parles. No hi fa res, al barri l’adoren, i el barri és el del passeig de Sant Joan de Dalt. Ho vam veure dimecres a la llibreria Obaga del carrer de Girona, plena a vessar de veïnes (i veïns, oi tant). Acomiadàvem el veí Sagarra, que amb la seva néta polonesa està buidant el pis del 128 del passeig i aviat deixarà el barri on ha viscut més temps, va dir amb melangia gens cínica, els ulls humits. Carrers on tantes coses han desaparegut, algunes relacionades amb el pare Sagarra, com ara el cafè Guinea, a Pau Claris / Diagonal, davant del bar Bauma, des del qual el fill ha evocat sovint el pare en silenci.

Convocava l’Associació de Veïns i Amics del Passeig de Sant Joan que, com el nom indica amb subtilesa, no és un sòsia de les antigues associacions de veïns sinó un actiu grup de socis que paguen una quota de vint euros l’any. Preocupació pel barri, per la història, pel futur. Enmig dels al·legats i el fulgor d’un Sagarra rumbós com antany als seus vuitanta-quatre, ens en parlava el principal cronista històric del barri, Antoni González Moreno-Navarro, autor de Sant Joan de Dalt. Història, gent i arquitectura, autoeditat el 2010, una edició limitada que esperem que torni aviat, és un tresor d’aquests carrers que com en tots els barris han tingut i tenen els seus personatges històrics i presents. En Sagarra n’ha estat un dels més icònics, estimat perquè en les cròniques dels darrers anys, que ha deixat fa poc, hi ha fet sortir racons, bars, terrasses i gent sense més pretensions que viure la vida.

Un altre dels personatges va ser a finals dels seixanta i primeríssims setanta l’actual president del Barça, Joan Laporta, líder d’una colla de vàndals, de nom “Los del Mola”, en al·lusió al nom que llavors tenia el nostre tros de passeig de Sant Joan. El nom d’aquest militar franquista, ens va explicar Antoni González, es va posar de primer al passeig de Gràcia: hi va durar vint-i-cinc dies. El batlle Miquel Mateu, el primer de la Barcelona ocupada, va ser segurament qui va fer adonar les forces d’ocupació (així es deien ells mateixos) que el passeig de Gràcia no podria canviar de nom mai dels mais. I el del general assassí va passar al nostre barri. Me’n recordo ben bé de quan vaig arribar a la ciutat el 1971 i per força havia de fer cas dels noms de les plaques dels carrers, places i passeigs.

Naturalment, a l’Obaga hi havia Joaquim Carbó. No es perd cap dels homenatges als seus col·legues, una virtut que també cal reconèixer-li. En un racó, tirant fotos, la gran amiga de l’homenatjat, Pilar Aymerich, sempre discreta. El sarau era orquestrat per la dinàmica presidenta de l’associació. Servidora, que a diferència de Carbó assisteix a ben poques coses, hi era perquè l’Obaga és la meva llibreria (en tinc més) i perquè trobo formidable que un grup de veïns hagi volgut retre homenatge al més punyent, cínic i de renom dels seus cronistes de la vida quotidiana.

I què carai, també hi vaig anar perquè trobaré a faltar pels carrers, per les terrasses del Bauma, el Morryssom i l’Ollé, aquest paio malcarat que no saps mai si saludar o no, si paga o no la pena endur-te’n un moc i prou. Però tret que el vegi abstret i capcot, m’emporto el moc com una moneda no diré que preciosa però sí que ben gastada. Ara Sagarra se’n va a viure a Reus. Ens quedem sense els seus miquels, queden massa pocs monstres i quimeres de soca.

Acabo amb una nota cívica sobre el barri adreçada a qui correspongui, que d’això han anat les millors cròniques de Joan de Sagarra. Em sumo a ell i González, radicals: desterrem de la cruïlla del passeig amb la Diagonal els xiprers que taponen el monument a Verdaguer! Deixem-lo respirar! El corb, com se’n diu al barri, potser s’ho va empescar el cronista malcarat. Un monòlit ben erecte, com correspon a la ciutat fàl·lica que va definir Barcelona l’escriptor francès tan sovint citat en les cròniques sagarrianes, André Pieyre de Mandiargues,  en la seva novel·la sobre el Xino, de traducció catalana descatalogada, Al marge (original del 1967). Un monument encara més ocultat des de fa temps per obres, com si fos una instal·lació dels Christo. El poeta Verdaguer viu mal que bé mirant d’esquitllentes la Diagonal per on entraren les forces d’ocupació, d’esquena al mussol lluminós dalt de tot de l’altra banda, antic reclam publicitari per sort conservat. Mentrestant, al passeig, prop de la Travessera, Anselm Clavé és sempre a punt d’encendre el cor del barri. Au revoir, Sagarra.