A vegades, rendir-se és guanyar

Reconec que la senyora Marie Kondo em burxava. Quan la guru de l’ordre i la neteja va fer-se coneguda, els seus preceptes em causaven sentiments contradictoris. Per una banda, l’odiava amb totes les meves forces, i per altra banda, l’admirava i volia ser com ella, millor que ella. La senyora Kondo, amb el seu posat perfecte, pulcre, calmat, es va convertir en el mirall que em mostrava les meves realitats i contradiccions. El meu jo caòtic i culpable la veia com una oportunitat per a canviar, la mestra que havia arribat per il·luminar el meu camí. Però el meu jo caòtic i esgotat la criticava, perquè “ja fas prou!, no t’exigeixis més; relaxa’t, dona”. La seva aparició representava un fenomen creixent que s’estén dia a dia a les xarxes socials, un símptoma que ens defineix socialment: “Creus que ja saps fer tal cosa prou bé? Doncs, estàs equivocat. I jo, ara, mentre ballo al ritme d’una musiqueta engrescadora i amb missatges incrustats a la pantalla, t’ensenyaré com es fa realment això que creus que fas tan bé.” Desenes de vídeos m’apareixen cada dia a Instagram i a Twitter (els uns copiats dels altres), amb persones que no sé qui són, que ni tan sols sé si són res més enllà de ser tiktokers, youtubers i instagramers (quina rabieta de conceptes, per cert), on em diuen que l’olla no s’escorre tal com ho hem fet sempre, que hi ha un nou mètode, que si m’aprenc tal truc, faré millor la bugada, que a la nevera no organitzo les coses amb l’ordre més pertinent, que si no em llevo a les cinc del matí i miro com surt el sol i després medito una estona i faig trenta minuts d’esport, la meva vida anirà pel pedregar. Trucs i consells domèstics que han de canviar les nostres vides, i que no fan res més que fer-nos perdre el poc temps que tenim, i que a mi em generen ansietat: angoixa de sentir que no foto res bé.

El llibre La màgia de l’ordre de la senyora Kondo va vendre deu milions de còpies, cosa que em fa pensar que no estic sola en això de sentir-me desendreçada. Després va sortir la seva sèrie a Netflix, i ens la vam empassar mentre estàvem confinats a casa. Malgrat que jo acabava de parir i era una mena d’ésser en postpart, depressiu i fatigat, vaig sentir-me una mica obligada a seguir tots els seus consells; segurament per allò que diuen que les mares necessiten ordenar el niu quan ha d’arribar una nova criatura. La senyora Kondo ens va ensenyar a llençar tot allò que no ens feia feliços. Llençar el que no fem servir ja ho fèiem, però amb ella, aquest gest semblava nou. Ens va ensenyar a plegar les samarretes, els pantalons, els mitjons. Ens vam comprar capses i més capsetes de totes les mides per col·locar-ho tot a dins seguint ordres conceptuals estrictes. Personalment, li vaig fer cas en tot, em vaig esforçar tant com vaig poder, i sí, reconec que em vaig sentir en pau amb mi mateixa, com si un buda m’habités; un nou ésser creixia dintre meu, esperançat, motivat, disposat a encetar una vida millor. Em vaig sentir envoltada de calma; vaig respirar l’ordre i l’harmonia i vaig ser feliç durant els dos dies que va durar la gran festa de l’ordre. Però, aviat, els dics del seu ordre van rebentar-se per la força de l’estressant rutina diària, i el riu del caos va tornar a arrasar-ho tot. Les joguines de la canalla escampades per tot arreu, i tot allò que no eren joguines, també. Mitjons desparellats, calaixos plens de merdufles, roba per plegar amuntegada als cistells, roba per rentar vessant dels coves, plats bruts a la pica, una capa de pols mirant-me foteta i fiscalitzadora des de damunt de cada moble i de cada lleixa… I em vaig rendir. I em vaig sentir més culpable, i pitjor persona del que ja em sentia. Quanta frustració! “Com s’ho fa, aquesta dona?”, em demanava. Recordo que vaig pensar que podia tornar-ho a intentar. Per intentar-ho de nou, tenia dues opcions: o fer molts calés i pagar algú perquè m’hi ajudés (una opció que la realitat va descartar per mi) o dedicar-me de ple només a aquella tasca, abandonant tota la resta. No ens enganyem, en moltes ocasions, l’ordre a casa té una relació bastant directa amb els diners que tens al banc, amb la classe social a la qual pertanys. Perquè si treballes vuit hores diàries fora de casa, poc temps et queda per tenir la llar ben bufona. Vaig pensar: “Si m’agafo unes vacances, puc aconseguir-ho!”. Però seguidament vaig pensar que també hauria d’agafar vacances per a descansar, vacances per a poder xerrar amb la meva parella, vacances per a fer l’amor, vacances per a llegir la muntanya de llibres que tinc pendents, vacances per a gaudir amb les amigues… I aleshores vaig recordar que sóc autònoma, i que d’entrada, les vacances no me les puc agafar, me les he de concedir jo a mi mateixa, vacances sense cobrar, és clar, és a dir que vacances, vacances, no serien, perquè per culpa del virus que compartim els autònoms, és difícil que la paraula vacances no acabi significant un sentiment de culpa per no estar produint, mirant de guanyar diners. De tota manera, aquest no és només un sentiment dels treballadors autònoms, sinó de tothom en general: els adolescents diuen que necessiten vacances perquè van estressats, la gent amb edat de treballar, amb fills o sense, també les necessita perquè la vida se’ls escola per tot arreu, i el dia no els ofereix prou hores per a dedicar-ho a tot allò que no sigui treballar i organització logística, fins i tot, molts jubilats també afirmen que els falta temps. Aquesta realitat, aquest fenomen té un nom: burn out, i és una conseqüència directa del refotut capitalisme; el signe més comú i pervers dels nostres temps.

I és per tot això que, ara fa uns dies, quan vam saber que la senyora Kondo es rendia i reconeixia que no podia entomar-ho tot, que les circumstàncies havien canviat i que se sentia desbordada, quan va afirmar que, amb fills, no es pot tenir la casa endreçada i que preferia gaudir de la canalla i de la petita felicitat que ofereix, a estones, el caos, em vaig sentir reconfortada. Tot d’una, la senyora Kondo, que ens havia dit indirectament a tots que érem uns dropos, ens donava la raó. I sí, això satisfà, i molt!

I ara la senyora Kondo passa a formar part de la llista de persones que m’autoritzen a no ser tan exigent amb mi mateixa. La primera persona que tinc a la llista és la gran Patti Smith. Fa uns anys, Bob Dylan va demanar a la cantant que anés a recollir en nom seu el premi Nobel que li havien atorgat, i que hi fes una actuació musical cantant una cançó del senyor Dylan. Durant l’acte, la pressió i els nervis van dominar-la i la gran senyora Smith va tenir un blanc. Va haver d’aturar la cançó perquè es va oblidar de la lletra. Va demanar disculpes i quan es va sentir preparada, va reprendre el tema. Ella no ho sap, és clar, però per a mi, aquell blanc seu, aquell error, va significar molt: Patti Smith, aquell dia, em va donar permís per a equivocar-me, en la meva vida pública i en la privada. I d’ençà d’allò, sempre penso en ella quan els nervis m’ataquen: “Vulnerabilitat i confiança, i si falles, ho tornes a intentar. No passa res”, em dic sovint. A partir d’ara, Marie Kondo se situa en el número dos de la meva llista, i quan em castigo en excés per ser una persona caòtica que té la casa feta un abocador, invoco la nova Kondo, que m’abraça a mi, i al meu caos, i em diu que estigui tranquil·la, que tinc permís per a no ser perfecta.

Gràcies, Kondo, per ensenyar-nos que, a vegades, rendir-se és guanyar. I, per cert, no estaria malament que, quan t’anés bé, ens demanessis perdó.