Vas bé per anar a Sants

Les cartes damunt la taula

Quan diem que algú va bé per anar a Sants volem dir exactament la contrària: que no va gens bé per anar a Sants. Que es perdrà del tot. Ai, sí, la ironia: significar la contrària del que es diu. Per exemple, creus que els presoners ens portaran la República? Doncs vas bé per anar a Sants.

No seran els presoners que ens portaran la República. Serà la República que ens portarà els presoners. No arribarem a tenir República gràcies a Oriol Junqueras. Arribarem a tenir Oriol Junqueras gràcies a tenir República. No arribarem a la República gràcies a Jordi Cuixart. Arribarem a Jordi Cuixart gràcies a la República. I així amb totes les cartes, i dic cartes, de la baralla, i dic baralla.

Espero no ofendre ningú, però, per mi, si fem autocrítica dels Fets d’Octubre, la qüestió no és Junqueras o Puigdemont, ERC o PDCAT, la CUP o Junts per CAT. Tots em semblen, i m’han semblat, celestials. I tots em semblen, i m’han semblat, horribles. Per mi, no són ells el dubte. Per mi, el dubte sóc jo. L’autocrítica és això. Dubtar de tu. No dels altres. Queixar-se del que van fer els polítics l’octubre passat és autocrítica? Vas bé per anar a Sants.

Gent de Sants, precisament, l’any 1936 es va plantar davant dels polítics. Anarquistes de la CNT. Gent organitzada i amb agenda pròpia. S’ha explicat mil vegades, i i ho han fet mil autors: el binomi anarquistes de la CNT i polítics professionals, tot i els xocs i les tensions, va funcionar prou a Catalunya per endegar una revolució. La curtíssima, poderosíssima i novíssima revolució anarquista de l’any 1936. Va durar un estiu? Mig any? És la mai prou explicada Revolució Anarquista, que té llavors germinals com el Congrés de Sants, aquests dies en ple centenari. Posats a fer autocrítica, doncs, per què l’octubre passat els partidaris de la revolució dels somriures ens vam quedar en els somriures i no en la revolució?

Aquest octubre ni jo, ni l’ANC, ni Òmnium, ni més d’un lector, ni tants i tants sindicats, ni col·legis, ni grups d’afinitat no vam ser prou revolucionaris, pacíficament revolucionaris, per a defensar la República. I ara exigim a governs autonòmics que siguin revolucionaris, i a nosaltres, no? I si la lliçó, moral, històrica, ètica que ens podem emportar dels Fets d’Octubre fos que els governs de la Generalitat poden ser revolucionaris, sí, però que necessiten ajuda? Que no en van necessitar el 1936? Què ens fa pensar que ara no? I si resulta que demanem impossibles a institucions que són d’ordre? I si la revolució era cosa nostra, i els somriures, dels polítics professionals? De què ens queixem ara? Per què no els vam ajudar des de fora? Per què no ho fem ara? I si resulta que la gran feblesa d’aquest octubre no va estar en el govern, sinó en l’ajuda? On era la revolució organitzada meva, de l’ANC, Òmnium i de més d’un lector? Cap CNT no hi havia per a plantar-se amb agenda pròpia i, tot i el xoc i les tensions, col·laborar-hi.

Si hagués de retocar res de cara al futur, per mi, seria claríssimament això.

Presoners polítics a Catalunya.

Ester Capella, consellera de Justícia, signant paperassa d’una de les quinze presons catalanes on s’ha de tancar Oriol Junqueras. ERC tramitant la presó d’ERC. El govern Torra encarregant-se de la la presó del govern Puigdemont. La Generalitat fent de carcellera de la Generalitat. És dur, però és així. Si el trasllat dels presoners polítics catalans arriba a Catalunya, no és solament una qüestió de quilòmetres. També ho és de titular. Junqueras, Forn, Cuixart, Bassa, Forcadell i la resta de companys passaran a dependre d’Armand Calderó, Ester Capella i Quim Torra. La pregunta és clara i se la fa un nen petit: i ara per què no els deixen anar? “No sé que ha pasado, menistro, que los presioneros se fugaron y no se donde estan. Fyrmado. Director General de Serveis Penitenciaris.” La pregunta és clara i només se la fa un nen petit. Nosaltres, en canvi, es veu que ens hem fet grans.

Ada Colau i la Unilateralitat

Impressionant Ada Colau renegant de la unilateralitat. Diu que Torra la rebutgi. Ella que el Primer d’Octubre va participar en un referèndum… unilateral. Quina batllessa que tenim a Barcelona! La fotografia de l’article és ella votant unilateralment l’1-O. I, de fet, la nit abans havia visitat els col·legis on es defensaven les urnes. I ara renega de la unilateralitat? Amb Ada Colau saps com va el marcador d’aquest partit. Que guanyen els unilaterals? Ella unilateral. Que no guanyen? Doncs, no.  Ella s’adapta al temps canviant. I es pensa saber com arribar a Sants.