Ianis Varufakis: ‘La vostra lluita és la nostra lluita’

Ianis Varufakis, el celebrat ex-ministre de finances grec, va celebrar ahir al vespre una xerrada al Centre Cultural El Born, de Barcelona, titulada ‘L’Europa dels mercats’ juntament amb Mònica Terribas. L’acte va durar una hora curta i es va centrar sobretot en economia i la Unió Europea. La Unió Europea que Varufakis ha patit en primera persona. L’esdeveniment es va celebrar al Centre Cultural El Born, a Barcelona. Desenes de joves van fer cua (tanta, que moltíssima gent es va quedar fora), i els primers havien arribat a les quatre de la tarda, tres hores abans de començar. Aquests joves no feien cua per a escoltar un concert de música. La feien per escoltar un ministre d’Economia. I molts d’ells van seguir la xerrada directament en anglès, sense necessitat de traducció. ‘Això m’ha emocionat de veure’, deia una senyora gran.

D’entrada, dir que el procés polític català va entrar amb força cap al final del debat, quan Mònica Terribas expressava el sentiment d’impotència que a vegades es té des de Catalunya davant la no reacció a la demanda democràtica d’independència. Aleshores Varufakis va fer el següent: va unir, teixir, i buscar afinitats entre les lluites socials, i les lluites nacionals. Entre el referèndum d’independència, i el referèndum grec. I davant el lament de Terribas, va dir el següent:

‘El sentiment que estàs expressant és el mateix que vaig tenir a l’Eurogrup, quan estava sol. El sentiment d’estar sol. Esteu a Catalunya, us manifesteu per drets bàsics fonamentals i sentiu que esteu sols. Però la persona que es va manifestar a Atenes el 5 de Juliol durant el referèndum grec, també es va sentir sol. Ara imagineu que anem tots junts. La gent d’Atenes, la de Londres, la de París, a Berlín, a Catalunya. Tots ens unim, en lloc d’anar sols. No només tenim interessos comuns, sinó que estem sols. Molts de nosaltres estem sols. És temps d’unir-nos i entendre que la vostra lluita per la identitat catalana és la nostra lluita per no ser aixafats per central bancs, els mateixos que ens tanquen els nostres bancs.I és la mateixa lluita que tenen a Alemanya amb els ‘minijobs’ i pel dret a millors condicions de treball, o a les ‘banlieus’ a París. Som a temps de deixar enrere la solitud’

Minuts abans Varufakis ja havia fet algun comentari sobre el procés. Quan va dir-li a Mònica Terribas: ‘Tu ets catalana, espanyola, o què dimonis siguis. Tu decideixes’ i Terribas va respondre: ‘Si poguéssim votar-ho un dia!’. I aquí Varufakis va rematar-ho: ‘Si poguéssiu votar-ho un dia… sense ser jutjats’ cosa que va arrencar l’aplaudiment del joveníssim públic.

Sense compassió amb la Unió Europea
Però sobretot ahir Varufakis va descriure despietadament la Unió Europea. No va tenir compassió. D’entrada, va comparar la crisi de 1929 als Estats Units, ‘que pocs anys després va provocar la fragmentació i posterior guerra a Europa’, amb la creació de l’euro. La seva tesi és que tant l’euro, com la crisi de 1929, han estat letals pels europeus. Ens han fragmentat. Tot seguit va qualificar de càrtel l’origen de la UE: ‘Era el càrtel del carbó i l’acer, primer (1950), després es van afegir els grangers, sobretot francesos, i després els banquers. I tot ‘càrtel’ necessita moneda única. Si fan el mateix producte, el volen vendre amb la mateixa moneda. Per això van posar l’euro al capdamunt del càrtel. Però això no són maneres’

Quan Varufakis va comentar el seu pas per l’Eurogrup van ser els moments més contundents del vespre: ‘Menyspreen la democràcia, a l’Eurogrup. A nosaltres ens miràven com uns animals estranys quan els parlàvem de les nostres promeses amb els grecs. ‘Unes eleccions no poden canviar les coses, home. Ens esfondraríem’. Això em van dir a Europa. Vaig sentir menyspreu per la democràcia per part dels líders europeus’. I d’aquí, Varufakis, en amunt:

‘L’Eurogrup és una zona lliure de democràcia. Hi ha espais lliures de fum, i aquest ho està de democràcia (…) El Parlament Europeu és un edifici bonic, però no és un parlament. No poden fer dimitir ningú, i no legislen. Per parlament jo entenc el Congrés Americà, la Cambra Britànica o el Parlament espanyol d’abans de l’euro. Però no el Parlament europeu(…) A nosaltres ens van fer tancar els bancs. Perquè abans venien amb els tancs, i ara et tanquen els bancs (…)’, ‘L’Eurogrup no es distingeix pel seu nivell intel.lectual precisament’.

Dit això va tenir temps d’elogiar la intel·ligència de Luis de Guindos, ministre d’economia espanyol, i Schäuble, homòleg alemany, amb qui ‘en privat tenia converses fructíferes, però que un cop apareixia un micròfon es transformaven. Ja no sortien del guió: les lleis són les lleis i no es poden canviar perquè són les lleis. Absurd’.

Absurda és una paraula que va fer servir més d’una vegada. Com per exemple per explicar l’absurditat següent: en aquests moments Europa té un problema perquè els rics no saben on invertir els seus diners. I mai com ara hi havia hagut tants diners. Mai com ara. Passa que els tenen parats en comptes corrents, en lloc d’invertir. I no inverteixen, per la crisi. I la crisi hi és, perquè no inverteixen. Estem en aquest cicle viciós’.

Les quatre crisis
Varufakis va poder esplaiar-se en la seva teoria de les quatre crisis europees: la crisi bancària, la crisi del deute, la crisi de la manca d’inversió i ‘la crisi social’, que va dir Mònica Terribas. I aquí Varufakis va matisar. ‘Social no. Parlem amb propietat. Pobresa. Parlem de pobresa. Com a europeus ens hauria de fer vergonya els nivells de pobresa als quals hem arribat. Escandalós’.

El professor d’Economia té la manera de solucionar les quatre crisis. La dels bancs: ‘si un banc cau, els seus responsables han d’anar fora, el Banc Central Europeu designa substituts que no siguin del país, refloten el banc, i el tornen a posar a la venda un cop sanejat. Ara ls responsables dels bancs…encara hi són! Això és el que no pot ser’. Sobre la crisi del deute, va proposar dividir-la en dos. Una part l’exixuga el propi l’estat, l’altre ajudat per la UE. Que les institucions europees, i no els estats nacionals, demanessin els diners en nom dels estats nacionals: ‘La credibilitat de la UE és millor que la dels estats. A la UE els hi deixarien els diners a un interès gairebé zero. A hores d’ara, en canvi, els estats nacionals demanen diners però el reben a un interès altíssim. Les institucions de la UE podrien actuar com a intermediari. Només això podria arribar a reduir el 40% del deute’.

Sobre la crisi de manca de finançament va proposar utilitzar el Banc d’Inversions Europeu, que finançaria projectes a l’economia verda, per exemple. ‘Faria un paper semblant al del ‘New Deal’ als Estats Units. Diner públic per rellançar l’economia. I això animaria als rics europeus a fer el mateix. Aquest banc ja existeix, i ha fet coses prou bones fins ara’.

Demanar perdó
Sobre el paper de Syriza durant el referèndum, Varufakis va demanar perdó a l’esquerra europea. Recordem que Siriza, el partit de Varufakis, va guanyar el referèndum on es rebutjava la política d’austeritat. Immediatament després va votar al parlament grec acceptar les mesures d’austeritat: ‘Al rendir-nos vam fer mal a la resta de partits d’esquerres d’Europa’. I va citar el partit polític Podemos com una de les víctimes. També va recordar que li va fer més mal rebre les punyalades per l’esquena a Grècia per part dels seus companys, que no pas els atacs rebuts des de Brusel·les.

Democratitzar Europa
Varufakis va fer una anàlisi sobre la realitat molt més convincent que no pas la seva proposta de solució. Un pèl etèria: democratitzar Europa, crear una plataforma europea de ciutadans, fins i tot una nova Assemblea Europea de càrrecs electes. I des d’aquesta plataforma europea, incidir en l’àmbit municipal o nacional i ‘acabar escrivint una nova constitució europea’. Durant el procés, ‘forces espontànies en determinarien el curs, no jo’. Però no fer-ho al revés. Els partits tradicionals, que funcionen de dalt a baix, i en l’àmbit nacional, no poden ser els fonaments sobre els quals bastir l’edifici europeu.

Ahir va passar per Barcelona un grec europeïsta convençut. Un exemple final en forma de titular: ‘Aquí allò important  no és Grècia. Ho és per mi, perquè sóc grec. Però aquí l’important és que Grècia ha estat un laboratori per exportar després a la resta d’Europa. Una de les coses que em va impactar més mentre era ministre va ser que en les meves trobades pel continent me’n adonava que la gent venia no per mostrar solidaritat. No. Venien per entendre què els podria passar a ells, també’.