18.07.2023 - 21:40
Feia molts anys que no vèiem una campanya tan aferrissada per a evitar que la gent no vagi a les urnes. Si em remunto a la meva joventut, la reforma de Suárez del 1976 per a transformar el franquisme, les tramposes eleccions generals del 1977, la constitució espanyola del 1978 sota vigilància militar, l’estatut de Sau del 1979 amb franquistes pel mig, i les primeres eleccions autonòmiques del 1980. Si no hi anàvem, ens deien, es perllongaven el franquisme, el centralisme, la impossibilitat d’autogovernar-nos i les dures condicions de vida de la majoria de la població. Va passar que a la monarquia hereva del franquisme també li convenia d’emblanquinar-se: acabava de perdre el seu cabdill i érem en plena crisi econòmica amb la pujada dels peus del petroli el 1973. Les contrapartides són prou conegudes: el franquisme es transformava però no perdia el control de l’estat profund; el centralisme mantenia el control dels diners, de la judicatura i de la força; l’autogovern era un joc d’aliances cada quatre anys per a fer governs espanyols i rebre la part del tracte firmat; i les condicions de vida es regulaven per pactes, com els de la Moncloa, entre partits, sindicats i govern central. Tothom hi sortia guanyant. Bé, no tothom: els lluitadors de base de l’Assemblea de Catalunya en van quedar fora; l’independentisme no va ser convidat a les reunions de Sau, per raons òbvies, però Carlos Sentís i Laureano López-Rodó hi van poder dir la seva per a segellar la reconciliació nacional catalana i la seva integració en els rengles del nou estat espanyol. Va venir el cop d’estat del 23-F, tothom va quedar mut, les coses van tornar on solien: LOAPA, detencions, tortures. Va arribar el PSOE, la classe obrera se’n va anar al paradís, Espanya va ingressar a l’OTAN contra la voluntat de Catalunya, es va obrir la veda per a fer rics els espavilats de sempre, i el GAL va arribar on la Guàrdia Civil feia curt. També n’hi havia que ens recordaven, menys o més com ara, que “si tu no hi anaves, ells venien”, com si mai se n’haguessin anat els torturadors, els oligarques del règim, o l’anticatalanisme. Van atiar blaveros, van corrompre tot allò susceptible de ser comprat, i van reestructurar tot allò que els destorbava. Era el règim del 78.
Fa, com qui diu, quatre dies, el 2006, per a ser precisos, encara ens van voler encolomar un nou estatut. Recordo, d’aleshores, les crides a la participació, des dels que proclamaven que la reforma estatutària no ens “allunya d’un procés independentista encara llunyà [sic]”, als que pretenien de “ampliar les bases del catalanisme i apropar-nos eventualment a una democràtica independència”; o als que afirmaven que “necessitem més recursos i més capacitat de decisió per al finançament”. Santa innocència o cinisme inconfés! El fil roig que discorria per sota de la política institucional d’ençà dels temps de l’Assemblea de Catalunya va esdevenir cabdell amb la plataforma pel no i l’estatut va ser aprovat per menys d’un 40% del cens amb una participació per sota del 50%. La gent del no exposava a la llum del dia l’antagonisme amb Espanya i tirava per terra la comèdia de la “pluralitat d’interessos” presents a les institucions espanyoles per a amagar aquell antagonisme. Que no ha prescrit, sigui dit de passada.
Enguany, es tractaria d’entrar en lliça per ajudar gens subtilment el PSOE a aturar el feixisme a canvi d’uns mínims de decència formal o d’uns màxims en forma de compromís per a un referèndum. Però el feixisme és a la cúpula de l’estat espanyol des del discurs del rei del 3 d’octubre, i la seva realitat material, el feixisme nu i cru, l’està patint la bona gent independentista des de la infàmia de l’aporellos i la dictadura nacional-espanyola dels jutges, els activistes de la llengua, o el ciutadà corrent que és denunciat per la policia quan reclama els seus drets. No oblidéssim pas la BRIMO.
Els mínims en relació amb Catalunya no tenen cap més futur que la regionalització de facto, que ells en diuen “pacificació”: cap govern espanyol no pot ni vol aturar la repressió (el “pes de la llei”); els pressupostos de l’estat es fan al congrés amb aliances aleatòries i partides sobre les quals no tenim potestat (i. e., Brussel·les); i, com que el país està “pacificat”, no hi ha res a discutir en cap taula de diàleg.
Els màxims en relació amb Catalunya també estan codificats. L’exigència d’un referèndum, amb un país desmobilitzat per la pèssima administració de la força popular els últims cinc anys és mera retòrica de cartell electoral, legítima, però sense recorregut institucional a Espanya.
Què en traiem, doncs, d’aquestes eleccions espanyoles, segons els partidaris de participar-hi?
En primer lloc, la pervivència material i simbòlica de l’establishment del Principat: la seva obligació és la del ciclista, que només pren sentit pedalant al marge de les insígnies, colors i banderetes de què sigui portador. En termes polítics, equival a donar per bo que tota la política possible passa per les institucions, un punt de vista que, a banda de ser trampós, perquè ignora el procés, és cínic, perquè la política institucional no ofereix res que no sigui ella mateixa. Tant si se’l vol tenir present com si no, l’antagonisme entre Espanya i Catalunya és un fantasma que plana damunt de cada contesa electoral i que perseguirà tots els governs espanyols i catalans. Deixar-lo de banda equival a no fer política nacional catalana.
En segon lloc, i com a corol·lari del primer, tota la càrrega moral de la decisió es fa descansar sobre cada persona censada. Cadascú amb la seva consciència, ens vénen a dir, com si mai es pogués tenir una consciència intel·lectualment honesta si és el pur reflex d’allò que ens indueixen en termes conductistes, atesa la rara unanimitat de tots els missatges del sistema comunicatiu tancat en la seva pròpia sala de miralls. En definitiva, si no hi participes no ets un ciutadà com cal, el monstre feixista camparà a pler i l’independentisme desapareixerà de les agendes. La reducció de la ciutadania a la participació en unes eleccions espanyoles, si us plau per força, és una de les grans perversions morals contra la capacitat de mobilització i organització del Primer d’Octubre, contra la consciència creada per aquell fet històric.
L’independentisme ha perdut l’òptica pròpia, la manera d’entendre la realitat i de lluitar i organitzar-se d’acord amb la seva visió. En aquestes circumstàncies, l’error més gros dels que indueixen a votar a qualsevol preu és la contradicció de pretendre tancar formalment, dins la cleda espanyola, allò que, en la vida real, aliena els partits independentistes de l’única base des de la qual es podria recompondre una política nacional catalana com la que va donar lloc al Primer d’Octubre. A falta d’aquella òptica pròpia, és com si cerqués aixopluc, o justificació, per fer veure que es fa “política” al si del mateix estat que, paradoxalment, et vol destruir, governi qui governi, perquè la seva medul·la tracta Catalunya feixistament des de tots els nivells de les jerarquies decisòries: monarquia, forces armades, judicatura.
I el pitjor pecat serà voler confondre els abstencionistes conscients amb gent antipolítica, o que permetrà l’arribada del feixisme al poder, o que deixarà Catalunya sense representativitat… ignorant que és amb ells, precisament, que s’haurà de comptar peremptòriament per aixecar de nou la política independentista que ens cal. És la gent més conseqüent amb els que van dir no a l’estatut del 2006, els que van iniciar les consultes per la independència, els manifestants del juliol del 2010, els fundadors de l’ANC, els que van fer el Primer d’Octubre, els CDR, la marxa a l’aeroport, Urquinaona, l’estació de Girona, el Pertús, o els que van fer fugir la Guàrdia Civil furgonetes ajudeu-me… Sí, aleshores, tots érem més o menys joves (recordeu la noia del nas ensangonat o la que va ser arrossegada escales avall pel sadisme policial?), la història ens ha passat per sobre, ens ha fet vells políticament, cosa que vol dir que potser una generació sencera haurà de tornar a picar pedra. Però si els deixen les eines oxidades, no aixecaran mai el cap.
El problema greu, del punt de vista de la pràctica política, i això val tant per a participants com per a abstencionistes, és que cap entitat mitjanament respectable, vull dir, amb una capacitat de mobilització i direcció contrastades, com és l’ANC, no s’ha volgut fer càrrec políticament de l’abstencionisme crític, conscient, lluitador. El pes de la càrrega moral que imposa la memòria del feixisme, les presses de la convocatòria electoral i el decantament de la pròpia institució cap a la representació institucional expliquen, però no justifiquen, aquella renúncia. I, aleshores, oportunistes i aventurers surten de sota les pedres per a apropiar-se, demagògicament, el capital polític abstencionista, no en brut, com pretenen els seus detractors, sinó forjat al carrer. Entretant, qui vulgui distreure’s una estona, pot anar fent càbales sobre la política a la menuda que hauran de fer els partits catalans al congrés dels diputats.
D’Esquerra, ja podem dir allò de de te fabula narratur: està tot dit, si les coses no van a pitjor quan se la clavin. De Junts, es pot esperar qualsevol cosa: si superen Esquerra, i s’embriaguen de petit poder, especularan, com tota la vida, amb allò que els pugui ser ofert pels partits grans espanyols a canvi de la investidura. Secretament, esperen que el PSOE necessiti els seus vots per a recuperar la imatge de partit decisiu i preparar-se per a la lluita amb el PSC en les pròximes autonòmiques de cara a fer una sociovergència posada al dia. Si, com ha dit algú, a Espanya s’entra en una fase “restauradora”, i els partits del 52% han decidit de barrejar-s’hi, res de millor que covar una nova “restauració” a Catalunya. Aleshores, Junts serà festejat per La Vanguardia, Foment i el Cercle, demanarà consell a Pujol, Roca i Mas, i la sínia tornarà a rodar com solia fer. La possibilitat de fugir d’aquest cercle infernal és, precisament, la que tots els partits del 52% han descartat, és a dir, la represa del moviment al carrer. Perquè són els mateixos que no van saber culminar el procés. D’aquí ve l’abstencionisme crític.
Mentrestant, deploro que tants d’esforços i tants d’errors de lluitadors, que solen trobar-se sistemàticament sols com mussols en el seu país, acabin davant un congrés amb les tribunes buides, o barallant-se per allò més obvi amb una impresentable funcionària d’estat, tanta feina com tenim aquí!
