17.02.2018 - 22:00
Fa unes setmanes, en aquesta secció, parlàvem de l’exposició Després de la fi del món, organitzada pel CCCB i dedicada al canvi climàtic. I relatant el tast ‘Vins i incendis. Policultiu. Vins de foc i de gel’, del sommelier Josep Roca, apareixia citada com a referent l’activista Vandana Shiva. Roca la definia com una defensora de la justícia ambiental, justícia social, en pro d’una alimentació més justa. A finals de gener, Vandana Shiva va passar per Barcelona i va donar una conferència a l’auditori del CCCB, ‘Sembrar la llibertat: la humanitat a la cruïlla evolutiva’, dins el programa d’activitats de l’exposició Després de la fi del món al CCCB.
El periodista Lluís Reales va presentar Vandana Shiva, sintetitzant en tres paraules les seves causes i accions: Dones, llavors i aigua. I va explicar: “A partir d’aquests tres mots, Vandana Shiva ha construït un discurs en defensa del medi ambient, que té una gran influència avui arreu del món. Discurs controvertit, valent, crític, on no fa cap concessió als poderosos, els quals anomena ‘capitalisme extractiu’. El seu discurs vincula les crisis ambientals amb les crisis socials, que avui patim, també a les portes d’Europa. Ella va néixer el 5 de novembre de 1952 a Dehra Dun, a l’Índia, a la regió de les muntanyes, prop de l’Himàlaia, al nord de Nova Delhi. Filla d’un conservador forestal i d’una grangera. Va estudiar física i es va doctorar a la Universitat de Western, Ontario, al Canadà. Tothom li augurava una gran carrera en física quàntica, però potser preguntes més terrenals, els paisatges de la seva infantesa i les seves tradicions, van poder més.”
Va continuar Reales: “Els paisatges de la seva infantesa s’estaven desintegrant, veia frustració en la seva gent i com es malbarataven els recursos comuns, a causa d’una lògica econòmica que impedia l’organització democràtica dels camperols i agricultors del seu país. I vet aquí que l’atzar va intervenir: el govern indi li va demanar que investigués, com a experta, les causes de l’escassedat d’aigua en regions on no feia gaire abundava aquest recurs. L’any 1982 va crear la Fundació per a la recerca en ciència, tecnologia i ecologia, un laboratori d’idees, que ha nodrit els moviments ambientals, especialment del sud. Al llarg de la seva trajectòria ha escrit una vintena de llibres, l’últim, que ara es presenta: ¿Quién alimenta realmente al mundo? El fracaso de la agricultura industrial y la promesa de la agroecología (Capitan Swing).”
I feta la presentació, Vandana Shiva va començar a parlar, amb to cordial, proper i cada vegada més contundent: “A mi no m’agrada parlar de canvi climàtic, perquè dit així, podem pensar que és un fet fàcil de predir, de com anirà pujant la temperatura. I hi ha gent a Copenhaguen que diu: ‘Cap problema, podrem nedar a l’hivern.’ I els més escèptics diuen: ‘Mira, ens hi anirem adaptant.’ Però no: el caos climàtic significa la paralització absoluta dels sistemes de la terra, aquests sistemes increïbles que ens permeten viure com a éssers humans. Que permeten l’agricultura, que permeten tenir les societats que tenim avui en dia. A l’Índia fa deu mil anys que conreen la terra, que tenim activitats agràries! Jo crec que el canvi climàtic és una malaltia metabòlica del planeta.”
“La terra és capaç de regular-se, de crear la seva pròpia temperatura, la terra és capaç de gestionar el clima, la terra és una entitat viva, de nom Gaia, que és la deessa de la terra. Doncs quan els sistemes d’autoregulació comencen a paralitzar-se, per culpa de la nostra arrogància i estupidesa, perquè hem agafat el que la terra havia posat sota el sol, que són les plantes fòssils des de fa més de sis-cents milions d’anys. Doncs, actualment, consumim més de vint milions d’anys de la feina de la natura. Els humans, com més intel·ligents sembla que ens fem, amb més facilitat sembla que ens oblidem de les coses més simples i bàsiques que hem anat aprenent. En aquest procés, deixem de conèixer les coses realment. Per una banda, tot el que consumim va més enllà del que la terra pot assumir i, per altra banda, destruïm els sistemes que poden destruir el carboni, que són els boscos. Això ha produït moltíssima contaminació, que és el que ha provocat el canvi climàtic, que ja he dit que penso que és una malaltia metabòlica.”
“Es diu que si no canviem aquesta manera de viure, podem arribar a incrementar en sis graus la temperatura de la terra. Això és una xifra que sorgeix de models climàtics, però ja n’estem experimentant les seves conseqüències: l’any 2008 vam patir un fenomen extrem a Birmània, un super cicló tres vegades més ràpid que tots els ciclons que s’havien produït al llarg de la història, que va afectar una zona molt àmplia i van morir 30.000 persones. L’any 2013, a la meva regió de l’Himàlaia, que estem a la falda d’un gran riu, les fortes pluges van provocar unes inundacions tan fortes en dos dies que van morir 20.000 persones. En unes altres inundacions al Pakistan, van morir 10.000 persones… Nosaltres hem anat a treballar en aquestes zones, per salvar les llavors.”
“Després tenim les sequeres, que passen més desapercebudes, però que també causen situacions devastadores. Però formen part dels processos que fan que el nostre sòl sigui fràgil, que fan que l’aigua desaparegui, són processos que contribueixen al canvi climàtic i que també agreugen la crisi que vivim actualment. La majoria de gent no sap que l’inici de la guerra a Síria va ser a conseqüència d’una sequera l’any 2009. A causa de la sequera, un milió de pagesos van haver de deixar les seves terres. I a l’Àfrica, un dels seus llacs més grans, el llac del Txad, amb una superfície de vint-i-dos mil quilòmetres quadrats, de cinquanta anys cap aquí, el 80% de l’aigua d’aquest llac ja no hi arriba, es desvia cap a l’agricultura industrial. I quan el 2009 hi va haver aquesta gran sequera, es va produir un gran conflicte entre pagesos i pescadors. Aquest fou l’origen de Boko Haram [el grup extremista islàmic].”
“La zona índia del Panjab era una zona que als anys seixanta es va instaurar la indústria química en nom de la revolució verda, però no va ser ni verda ni revolucionària. Jo vaig analitzar les partícules químiques del Panjab l’any 1973 i no hi havia cap problema. Però a finals dels anys setanta, va començar a haver-hi una gran desafecció de la població, van enviar l’exèrcit, es va produir un gran cicle de violència. Jo aleshores treballava per a la universitat de les Nacions Unides I em vaig fixar bé en què passava: aquell mateix any, una de les indústries químiques de la zona va tenir una fuga i van morir moltíssimes persones. En moltes ocasions, quan hi ha un conflicte en una regió, que sorgeix d’una crisi ecològica creada per aquest sistema extractiu, que consumeix un munt de recursos que treu de l’ecosistema, en comptes de centrar-se en l’aspecte que no és sostenible del fenomen, el que es fa és crear confusió per desviar el conflicte ecològic cap a conflictes ètnics. Això és el que va passar a la zona del Panjab.”
“En el cas del llac del Txad i en el cas de les químiques del Panjab, si haguéssim tractat aquests temes des de la qüestió de l’aigua i de la terra hauríem trobat una solució. Però no, el que es fa és enviar els exèrcits. La solució és ecològica i no militar. Fixeu-vos, davant de la crisi dels refugiats de la Mediterrània, mentre tot un consell de senyors grans parlaven de com militaritzar la zona de la Mediterrània, jo no podia parar de parlar de com fer les paus amb la terra.”
“Al llarg d’aquests anys, que hem vist com s’agreuja la problemàtica del clima, m’he fixat en les connexions entre l’agricultura industrial i la inestabilitat climàtica. Els temes agraris no van tenir un paper en la convenció de les Nacions Unides, de manera que vaig decidir escriure un llibre, Soil not Oil, on volia identificar les fonts d’origen dels gasos d’efecte hivernacle, produïts per la gran industrialització. Quan pensem en la industrialització agrària, pensem en els elements químics. Aquestes indústries es basen en el consum de combustibles fòssils. A més, és un procés altament mecanitzat. Però també els fertilitzants sintètics de nitrogen provenen dels combustibles fòssils. De manera que, per culpa de l’arrogància i de l’estupidesa, ara se sap que els fertilitzants de nitrogen no van millorar la fertilitat natural, la van malmetre i més i tot, van crear els gasos d’efecte hivernacle (l’òxid de dinitrogen), que són molt perjudicials per al metabolisme de la terra.”
“La cultura basada en els combustibles fòssils ha evolucionat no només pel que fa a la producció sinó també a la distribució. Els aliments recorren llargues distàncies. Els combustibles fòssils s’utilitzen per poder traslladar els aliments i, en aquest sentit, el que es produeix no són aliments sinó anti-aliments. El menjar s’ha reduït a la fabricació en massa i tot té el mateix gust, sigui una poma o un préssec. I ens és igual quin sigui el seu valor nutritiu o quina quantitat de tòxics contingui, que sigui útil o no per a la nostra nutrició… No, el que importa és la quantitat. I ens adonem que el 75% de malalties cròniques humanes estan relacionades amb el que mengem i, el 75% de problemes de salut de la terra estan relacionats en quina agricultura practiquem; i un gran percentatge dels gasos d’efecte hivernacle sorgeixen dels processos actuals de producció d’alimentació; el 75% de la desertificació també té aquesta causa; més del 75% de l’aigua la utilitzen aquests sistemes. Perquè és un sistema que requereix de l’aigua per mirar de diluir els elements químics. I això no permet nodrir la terra ni la capacitat de tenir aigua per a la terra.”
“En la meva cultura, tenim una dita, que diu que amb un tros de terra hi trobem tota la protecció que necessitem: ens ofereix tot allò que necessitem per viure. Però si el destruïm, també és la nostra destrucció. Si no ens connectem amb la terra, no podrem trobar les causes reals del canvi climàtic ni les solucions.
Podeu escoltar tota la conferència.
