Vanda Marujo: ‘Portugal ho ha fet bé, contra tot pronòstic’

La crisi sanitària derivada del SARS-CoV-2 ha tingut una gestió molt eficient en alguns territoris europeus. Un dels més interessants és Portugal. Amb una població i una extensió similar als Països Catalans, les xifres d’afectació pel nou coronavirus són molt més baixes. Fins dissabte, el nombre d’infectats era 27.268, dels quals 1.114 havien mort, 2.422 s’havien recuperat i 842 continuaven ingressats a les UCI del país. Parlem de quines poden ser algunes claus de la gestió efectiva de la crisi sanitària a Portugal amb la doctora Vanda Marujo (Torres Novas, 1979), que coneix la situació de primera mà i que, a més, fa quatre anys que treballa al Robert Koch Institut a Berlín, l’Institut de Salut Pública d’Alemanya, al departament de malalties infeccioses i, precisament, en la unitat de prevenció i control d’infeccions. Ens atén després de quatre hores de guàrdia oferint informació tècnica especialitzada sobre la Covid-19 a metges i altre personal sanitari, responsables d’unitats de salut i agències de salut pública alemanys. Ella ha comparat directament què es fa a Portugal i què es fa a Alemanya, dues actuacions sanitàries amb molt bons resultats si es té en compte la taxa de letalitat, de les més baixes d’Europa: 41,4 morts i 43,6, respectivament, per cada 1.000 infeccions, segons dades de l’Organització Mundial de Salut i del Centre Europeu de Centre Europeu de Prevenció i Control de Malalties (ECDC).

―Us sentiu ofesa, com a portuguesa, quan es parla de ‘miracle portuguès’, com si ningú ho cregués possible?
―Sí, molt, perquè era partir del pressupòsit que tot ho fem malament. Ja ens havien condemnat abans de començar a treballar. Portugal ho ha fet bé, contra tot pronòstic.

―Tan poc prestigi tenia la sanitat portuguesa?
―No sé si és la sanitat o bé tot el país, que tenia poca credibilitat. En el context de la crisi econòmica del 2009-2010 i de la mala gestió financera, la imatge del país va quedar malmesa i pel deute contret es considerava que els portuguesos érem incapaços de gestionar bé els diners o les situacions de crisi. És cert que, a conseqüència de la crisi, hi va haver una gran retallada en el sistema nacional de salut portuguès, que va quedar afeblit, i potser també per això la gent dubtava que Portugal estigués tan ben preparat per fer front a la pandèmia. Curiosament, després de tantes retallades i amb una manca d’inversió i de personal mèdic, d’infermeria i assistència tècnica, les coses s’han fet molt bé, en gran part gràcies a la màxima dedicació dels professionals sanitaris.

―Un exemple és a la zona centre del país, que coneixeu molt bé. Allà s’ha optat per alliberar algun hospital, com el d’Abrantes, només per a malalts de la Covid-19…
―És un dels exemples que ens va sorprendre molt positivament. A la zona hi ha tres petits hospitals situats a uns trenta o quaranta quilòmetres de distància entre si. Formen un triangle que dóna assistència a més de 250.000 persones i es va decidir d’alliberar un dels hospitals només per a malalts de Covid-19, en aquest cas el d’Abrantes. Aquesta reorganització va implicar traslladar serveis als altres dos, Tomar i Torres Novas, però ha permès l’optimització de l’assistència clínica, amb molt bons resultats, entre els quals, la prevenció del contagi entre el personal sanitari: segons dades de la setmana passada, no hi ha cap cas d’infecció del personal.

―Tinc entès que en aquests hospitals els sanitaris ho fan tot, fins i tot la neteja.
―Efectivament. Sempre s’ha donat molt poc valor a la neteja dels hospitals i, habitualment, és una feina que fa personal precari, molt sovint contractat per hores i d’empreses que no pertanyen als hospitals. Però a l’hospital d’Abrantes i en altres centres es va aplicar la regla que a la zona contaminada només hi entrava personal sanitari i és aquest personal qui fa la neteja o serveix el menjar als malalts, perquè tots ells han rebut una formació específica per a atendre i tractar els pacients amb aquesta infecció, amb tota seguretat. No es poden delegar tasques tan importants com la higiene o netejar les habitacions a persones sense la formació necessària per a combatre la malaltia; concretament, sense la preparació per a fer servir de manera correcta l’equipament de protecció individual, i això ha estat un altre dels encerts.

―Així doncs, a Portugal la formació i la preparació s’havia fet abans de la crisi sanitària?
―Sí, des del primer moment, quan gairebé no hi havia casos confirmats. Hem tingut un avantatge temporal en relació amb l’inici de l’epidèmia a la Xina i després a Europa, i l’hem aprofitat.

―Heu dit que Portugal i Alemanya s’assemblen en alguns aspectes, especialment en la taxa de letalitat.
―Sí, això també depèn molt de la quantitat de proves que hagis fet. Les morts per infecció es poden comparar entre tots dos països i són baixes, però a Alemanya s’han fet proves d’una manera molt més en massa.

―I això ha ajudat a salvar vides?
―Per descomptat. Si es detecta la malaltia en una fase embrionària, es pot controlar molt millor i es poden evitar més contagis i hi ha més capacitat de reaccionar.

―Quins consells donaríeu?
―Que totes les persones que tenen la malaltia i que formen part del col·lectiu de risc ingressin a l’hospital i se’ls faci el seguiment per a reaccionar amb màxima rapidesa davant qualsevol agreujament. Si se’ls envia a casa, de vegades tornen a l’hospital quan ja és massa tard. En cas d’un mínim agreujament, en un hospital ja es pot aplicar el tractament per a aturar la pneumònia vírica.

―Així doncs, és fonamental el control entre la població de risc.
―Tot depèn entre quina població s’escampa el virus. Si entra en una residència de gent gran, tindràs molts morts, perquè és gent més feble, amb altres patologies i població de risc, però si les residències es protegeixen, no tindràs tan morts. Entre els joves i les persones sanes el risc de mort és menor.

―Teniu experiència en malalties tropicals i a Portugal hi ha hagut molt de contacte amb les antigues colònies africanes. Pot ser una de les claus que expliquin l’èxit sanitari?
―Podria ser una de les claus, perquè la tradició en la investigació i el tractament de malalties infeccioses al país ve de lluny. L’Institut d’Higiene i Medicina Tropical, on vaig treballar alguns anys, va ser creat el 1902 com a Escola de Medicina Tropical, com a resposta a aquest contacte internacional intens. Als principals hospitals del país, hi ha especialistes en malalties infeccioses veterans i tenen una gran influència. Molts han après sobre el terreny perquè han estat a l’Àfrica fent voluntariat i han actuat i vist com contenir una epidèmia a Angola, Moçambic o Guinea. A més a més, Portugal té un acord de cooperació amb les antigues colònies i constantment vénen pacients que fan el tractament aquí, alguns amb malalties infeccioses. Aquest contacte, tant històric com diari, pot haver contribuït a augmentar la consciència de la mena de situació. Crec que aquesta experiència, i la preparació adequada, ha fet que molts metges especialistes hagin influït de manera decisiva en l’organització dels serveis hospitalaris i en les mesures adoptades.

―El seguiment de les mesures dictades pel govern portuguès també ha estat molt alt, fet clau en un país amb una població envellida.
―Penseu que aquí l’obediència ha estat molt alta, però que abans que s’anunciessin les mesures la gent ja havia començat a prevenir la malaltia pel seu compte. Hi havia escoles tancades per manca d’alumnes i petits negocis i comerços que havien tancat abans que es declarés l’estat d’emergència sanitària sense tenir-ne l’obligació. Aquí hi ha hagut una presa de consciència molt ràpida de la importància de la malaltia.

―I això com s’ha aconseguit? Amb la comunicació?
―I tant. Les autoritats polítiques i sanitàries ho han sabut comunicar tot molt clar i tots units. Hi ha hagut una sola veu, ningú ha contradit ningú i el govern i l’autoritat sanitària nacional s’han reunit molt sovint i han ofert una comunicació clara i ràpida de les preses de decisions. Va ser una decisió molt encertada, restringir la mobilitat de la població i blindar el país abans que tinguéssim xifres greus de casos. Això era una decisió impopular i la gent podria haver-ho criticat, però la seva necessitat es va comunicar tan bé i de manera tan unànime que ningú hi va posar cap emperò. Si més no, teníem l’exemple dels països veïns. Potser això explica que la gestió sanitària hagi estat tan ben valorada pels ciutadans.

―S’ha vençut la primera fase de la pandèmia, a Portugal?
―Sembla que la corba està controlada, baixen les infeccions i baixen els decessos.

―Un dels principals perills pot ser aquesta obertura de fronteres per als turistes i l’arribada del bon temps?
―Tinc molta confiança que el govern continuarà la seva política de comunicació efectiva i continuarà el seny de la gent. No està científicament comprovat que la mesura de tallar les fronteres sigui efectiva, sí que és vital mantenir la distància social física i les mesures d’higiene adequades. A la platja, és vital limitar-hi la cabuda i establir-hi controls, però hem de confiar també en la gent. La immensa majoria dels portuguesos volen protegir la seva vida i també protegir el seu grup. Hi haurà d’haver una vigilància perquè les mesures no es relaxin, perquè és normal que la gent tingui ganes d’abraçar-se i que, amb la calor i les vacances, es relaxi la idea que la malaltia és molt perillosa. Suavitzar les mesures preses fins ara no significa que la malaltia hagi passat i hi ha un potencial enorme de rebrot. Hem d’estar molt atents i molt preparats perquè poden augmentar els casos si tothom es relaxa. De moment, la gent està molt atenta i és molt conscient, i si les normes i els consells es continuen comunicant tan bé com ara per part del govern, tindrem molt guanyat. Recordar la importància de la malaltia és fonamental.

―La televisió pública ha tingut un paper molt important, no tan sols en la comunicació sinó també en el manteniment de la cohesió de l’ensenyament, per exemple.
―La informació s’ha transmès molt bé i ha arribat a tothom, i ara van fent les propostes educatives. Al matí s’ofereixen continguts especialitzats per a cada nivell en diferents franges horàries. Evidentment, no tenen el professor a casa, però s’intenta que cada contingut abasti prou àrees temàtiques i beneficiï el màxim d’alumnes. No es pot saber exactament per on anava cada grup concret del programa curricular, però la televisió intenta ser útil a la majoria. I té un avantatge important: arriba a tothom, fins i tot a les zones rurals sense cobertura d’internet i, sobretot, i això és el més important, als col·lectius menys afavorits.