Van den Eynde: “Hi ha un dossier a la seu del CNI que porta una etiqueta amb el meu nom”

Andreu Van den Eynde és una de les més de seixanta persones vinculades amb l’independentisme que han estat espiades amb el programa Pegasus, accessible només als governs. L’advocat d’Oriol Junqueras i d’ERC va ser avisat per Citizen Lab pels volts del 2021 que sospitaven d’un espionatge al seu mòbil que s’ha acabat confirmant. En aquesta entrevista no tan sols parla com a persona afectada, sinó com a advocat, i també com a expert en ciberseguretat, un dels àmbits en què s’ha especialitzat.

—Quan i com vau saber que teníeu Pegasus dins el mòbil?
—Ja fa mesos que Citizen Lab m’havia informat d’una sospita d’infecció. Pels volts del 2021. Arran dels casos de Roger Torrent i Ernest Maragall, descoberts per WhatsApp, Citizen Lab va començar una investigació. I va sol·licitar a gent dels entorns que enviéssim un arxiu de la memòria del nostre mòbil. Aleshores van detectar indicis de Pegasus. I ara s’ha confirmat.

—Sou expert en ciberseguretat. Com infecta, Pegasus?
—De dues maneres: en una cal l’acció humana (t’envien un SMS o WhatsApp al mòbil: si el cliques, actives la infecció). En l’altra, no has de fer cap mena d’acció. La infecció dirigida contra el teu dispositiu passa totalment inadvertida, no deixa cap rastre visible i no necessiten que cliquis res.

—Uf.
—Sí.

—El vostre mòbil ara encara us espia?
—Impossible de saber. Citizen Lab ha aconseguit de detectar Pegasus. I ha tardat molts anys. Doncs ara podem ser espiats per un altre sistema o una versió més avançada de Pegasus.

—Qui es Bill?
—Potser l’home que sap més de Pegasus. Segurament l’únic que té el “saber fer” per haver-lo detectat als mòbils. Bill és un tècnic de Citizen Lab que fa cinc anys que es dedica a això. Ha sabut trobar els rastres que Pegasus creia que no deixava, però que sí que deixa als nostres mòbils i que permeten de demostrar que hem estat infectats. Hem tingut la sort de recolzar-nos en la feina de molts anys dels tècnics de Citizen Lab.

—Heu fet una sèrie de piulets en què dieu que s’han comès delictes greus, que impliquen penes de presó si els ha comès un funcionari.
—S’han comès diversos tipus de delictes, tots agrupats dins el paraigua dels delictes de descobriment i revelació de secrets; o, de manera més profana, delictes informàtics o intercepció de comunicació. Ens han robat informació i ens han interceptat comunicacions i han entrat als mòbils sense autorització. Hi ha molts delictes que s’han comès. I aquests delictes que s’han comès espiant-nos, quan els comet un funcionari porten aparellades penes de presó. Uns cinc anys. Delictes greus. I penes d’inhabilitació de deu o dotze anys.

—Els estats poden espiar els ciutadans amb permís dels jutges. Ha passat ara?
—És impossible que un jutge ho hagi autoritzat. S’han comès delictes. Parlem de més de seixanta persones, que engloben periodistes, familiars, advocats, espiats no pel que fem sinó pel contacte amb els polítics. Una operació d’aquesta magnitud, i fent servir Pegasus, que no intercepta trucades, et monitora tot el mòbil. Poden posar el micròfon ambiental, enregistrar amb la càmera, fer fotografies, emportar-se documentació, saber totes les trucades, geolocalització. Ni en terrorisme en molts casos no s’autoritza tant. I ara ho fan en un grup de gent que no tenen vinculació amb fets delictius, ni amb terrorisme, ni amb narcotràfic? L’únic patró és la relació amb l’independentisme. No hi ha cap jutge que pugui autoritzar això. I si un jutge ho ha autoritzat, és igual de delinqüent que els que ens han espiat.

—L’estat pot espiar?
—Si el jutge del Tribunal Suprem, Pablo Lucas, que autoritza les operacions del CNI, diu endavant, sí. Però són operacions regulades per la seva llei, que normalment van vinculades a fets greus: terrorisme, crim organitzat, espionatge internacional. El problema és que les seixanta-cinc persones no hi encaixen, aquí.

—Doneu per fet que és el CNI?
—Les característiques de l’atac fan impossible una altra cosa. D’entrada, Pegasus només es dóna a governs amb la venda controlada. No s’aliaran amb mercenaris ni amb la màfia. Després, el cost. Vuitanta mil dòlars per infecció. I hi ha gent, com Boye, que ha rebut quinze infeccions. Multiplica. I, en tercer lloc, el factor polític. Tots independentistes. Tot plegat fa impossible de no pensar que això ho ha fet una agència estatal. Impossible. Si a sobre tenim les declaracions de la policia nacional, que tenen aquesta tecnologia, dient que no l’han feta servir, només ens queda el CNI.

—I descontrolats dins l’estat, podria ser?
—No tenen recursos econòmics, ni tècnics, ni logístics per a fer-ho. Pensa que en alguns SMS, per enganyar i que el receptor cliqués l’enllaç, hi sortia el seu número de la seguretat social. Hi ha molta informació, recursos i diners. No ho fa qualsevol.

—Com es pot saber l’autor de donar l’ordre?
—Pots fer-ho per la via tècnica. I aquí tampoc no es donaran pistes, ara, de com es pot demostrar això tècnicament. Però l’autor de l’espionatge es pot demostrar tècnicament. Aquesta és una via per a arribar a l’autor. L’altra és la via política.

—Què voleu dir?
—Demà Pedro Sánchez pot saber-ho i dir-nos-ho. Ens diran que és molt difícil. No ho és. Hi ha un dossier a la seu del CNI que porta una etiqueta amb el meu nom, el de les més de seixanta persones. I on hi ha tota la informació dels nostres mòbils, estudiada i analitzada. I amb els noms de qui ho ha ordenat, qui ho ha analitzat, i l’anàlisi. I és allà. Imprès. Amb un dossier amb tapes. Se’n va allà i l’agafa. Ara, falta l’ordre política d’aixecar el secret oficial. I això requereix acord del consell de ministres. Ha passat més vegades. Governs aixecant i fent públics secrets oficials. El CESID, ara CNI, ja ha investigat partits polítics. La dissidència política. I els van enxampar i condemnar. Un jutge va requerir que s’aixequessin els secrets oficials i el govern ho va fer. El mètode ja s’ha inventat.

—Activareu aquesta via legal.
—Sí. I més espiats en més països faran això mateix amb els jutges d’aquests altres països. Suposo. Puigdemont i Ponsatí a Bèlgica. De fet, ja hi ha, diria, una investigació internacional via Anna Gabriel presentada fa temps. Ens podem trobar jutges belgues, suïssos i belgues investigant.

—Confieu que un jutge espanyol obligui Pedro Sánchez a revelar qui ha donat l’ordre?
—Jo sóc un desconfiat tècnic. És la meva feina. No em crec que res. Però podria passar. Ara, haurem de treballar. Haurem de fer tot el que s’hagi de fer per arribar al punt en què els jutges no tinguin més remei que demanar una investigació i els polítics a autoritzar-la. No confio més que en nosaltres mateixos.

—Qui us ha espiat? Què diríeu?
—Hi ha dues menes de responsables. Hi ha qui ha fet l’espionatge, segurament dels serveis d’intel·ligència, seguint ordres polítiques que no sé de qui són, però les ordres d’espiar han de venir en última instància del govern de torn. Aquests són els autors que haurem de localitzar. I després hi ha una segona responsabilitat. La responsabilitat de protegir-me, a mi, i a tots els ciutadans. De garantir que obtinc la satisfacció de saber què em van espiar, què es van endur, on és, que n’han fet, quin abast té. Tot això és obligació del govern espanyol d’ara. Ho diu el Tribunal Europeu dels Drets Humans: obligació positiva de vetllar perquè els seus ciutadans tinguin els drets civils i polítics protegits. És el que li va passar a Marlaska quan li van dir que la seva obligació era haver investigat les tortures. No investigar què ha passat genera responsabilitat directa i absoluta cap al govern espanyol.

—Hem passat de la taula de diàleg a la taula d’espies.
—No barrejaria coses. Rússia i Ucraïna es maten, i seuen al voltant d’una taula. Les dinàmiques de la guerra, de la pau, de les negociacions, són moltes. Hi ha mil factors que fan que la vida no sigui tan simple. Jo no em fico en les negociacions polítiques, que faran el seu camí i no em toca a mi dir quin és.

—Expert com sou en ciberseguretat, què us ha cridat l’atenció d’aquest cas?
—La confirmació de la indefensió dels ciutadans davant els estats. Són les teories de Julian Assange i Edward Snowden: la tecnologia al servei de l’estat és tan potent que és molt complicat que els estats no n’abusin. És molt fàcil d’espiar i políticament no pateixen gaire. Això demostra que tots els estats fan abusos de poder.

—La batalla legal tardarà anys, com passa amb Torrent i Maragall?
—En el cas de Torrent i Maragall fa dos anys que esperem que Israel ens enviï una documentació que aportaria proves tècniques de l’autoria. Però en aquest cas és diferent, perquè Citizen Lab ha avançat molt en aquest camp. Això, ara, és qüestió de voluntat política. En quinze dies es pot resoldre. O mai, si no els dóna la gana.

—Pedro Sánchez pot saber i explicar els autors demà, o mai. Aquesta és la vostra tesi?
—Sí, però si per alguna raó s’arrisquessin a no revelar informació requerida farien un moviment molt arriscat. Si nosaltres aconseguim de demostrar l’autoria tècnicament, crec que farien un paper galdós. Seria bastant patètic.

—Potser el cas pararà els peus dels estats en els seus abusos.
—Sí. De fet, al Parlament Europeu s’acaba de crear una comissió d’investigació sobre Pegasus i estan molt preocupats. Han espiat europarlamentaris catalans. La meva recepta per a posar fi a això inclou la crítica a pensar que els advocats arreglarem el món. Això es resol políticament, controlant l’estat. I amb mesures d’autodefensa tecnològica. Proselitisme de la capacitació tecnològica per als nens. Això faig quan visito escoles. Hem de formar-nos, conèixer i protegir-nos de la tecnologia.