08.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 09.10.2023 - 02:30
L’entrevista a Agustí Colomines que vam publicar dissabte ha mogut un intens i interessant debat, que fins i tot ha pres la forma de comentaris bescanviats a X entre ell mateix i Josep Costa, bàsicament entorn de l’expressió “vam perdre”.
En l’entrevista, Colomines, a qui agraesc la generositat i el rigor a l’hora de respondre, en un moment determinat diu això: “Partim d’una cosa que no entenem: vam perdre. A veure si ens ho posem al cap. No vivim en una república catalana independent. Vam perdre i estem intentant de recuperar la iniciativa. La història, per sort nostra, no ens ha abandonat i encara tenim capacitat de combatre. És tan sols això.”
Llegint el conjunt de l’entrevista –i el final de la mateixa resposta ja va per ací–, aquest “vam perdre” no té l’entonació ni vol les conseqüències del relat que ERC va començar a vendre immediatament després de l’octubre del 2017. Però, vist que ha estat pronunciat en un moment particularment important del procés i amb el meu respecte al professor Colomines, m’agradaria aportar algun element a aquest debat.
En primer lloc, hi ha, precisament, el fet que vivim un procés –com ell explica magníficament quan descriu les conseqüències de cada pas que s’ha fet per al món que era convergent. I en un procés els fets no es poden individualitzar i trencar-ne la seqüència. O deixa de ser un procés.
Però hi ha sobretot l’existència de fets irrefutables. I això fa la diferència. No és tan sols la realització del referèndum, sinó sobretot la declaració d’independència proclamada al Parlament de Catalunya el 27 d’octubre, i fins i tot –als efectes d’això de què parlem ja n’hi hauria prou– la declaració signada pels parlamentaris el 10 d’octubre mateix i la proclamació de deu segons feta pel president Puigdemont.
Entorn de tot això, hi hem fet molts tombs aquests anys: si es va publicar o no, si és vàlida o no… Del punt de vista de la llei internacional –que és l’únic que ens hauria d’importar–, és una declaració clara i perfectament vàlida. I, si ho puc dir d’aquesta manera, tots hauríem de saber que les declaracions no es publiquen al BOE de l’estat de què et separes –la Generalitat és estat espanyol–, sinó que es posen després en una vitrina del museu i les visiten els xiquets de les escoles.
Evidentment, el parlament la pot anul·lar en qualsevol moment –amb la llei internacional a la mà, novament, aquesta declaració no pot ser anul·lada per un òrgan d’un “estat estranger”, com ho és el Constitucional espanyol. Però el fet és que no l’ha anul·lada. I la importància d’això s’entén ràpidament si pensem en la hipòtesi que finalment no s’hagués proclamat. Aleshores sí que no tindríem cap element on agafar-nos i caldria una proclamació més o menys formal.
Hom dirà que tot això que explique no és sinó retòrica, paraules buides en vista de la realitat. Que la república no existeix. I entenc que es puga interpretar així. Però passa que l’experiència personal i històrica m’ha portat a entendre que, en un procés d’emancipació, la proclamació d’independència i que siga un fet indiscutible no van necessàriament encadenats. I fa anys que açò em fa ser molt prudent a l’hora d’afirmar que vam perdre.
A Catalunya hi ha un excés de formalisme respecte d’això. La independència és una qüestió purament de poder, d’exercici del poder, i això ho sap tothom. Ara mateix sembla increïble, però hi ha un parlament on la majoria parlamentària, que representa el 52% de la població, ha estat votada per a fer la independència. No la fan? És evident que no. No la faran? A mi em sembla evident que no. No la volen fer? A mi em sembla clar que uns més que uns altres, però ningú no vol assumir els riscs penals de fer-la a l’estat espanyol el 2023. La podrien fer? Demà mateix. Igual que el 2017: exposant obertament el conflicte i forçant la comunitat internacional i molt particularment la Unió Europea a prendre-hi part –un “prendre-hi part” que avui seria ben diferent del del 2017, després de tot això que ha passat a la justícia espanyola i després de l’evidència de sis anys resistint la repressió que deixa molt clar a la comunitat internacional que la independència no era pas una reacció extemporània ni un projecte d’un moment.
Però imaginem que passàs. Imaginem que hi ha un segon envit i aquesta vegada es lluita pel control del territori i s’ateny una situació internacional que origina canvis reals. Què significaria, aleshores, el Primer d’Octubre? Els catalans, per estètica, som capaços de fer qualsevol rucada, però pense que l’encerte si dic que la nova constitució republicana reconeguda internacionalment començaria amb una frase si fa no fa com aquesta: “El poble de Catalunya, nació europea d’arrels mil·lenàries, va votar el primer d’octubre de 2017 la seva autodeterminació i va proclamar-se república independent com una conseqüència legítima de l’exercici d’aquest vot i d’acord amb la llei internacional i la voluntat del seu poble.”
Ciència-ficció? Jo tan sols puc aportar fets comparables. L’actual constitució d’Estònia comença amb aquest paràgraf: “Amb una fe indestructible i una voluntat ferma de reforçar i desenvolupar l’estat que encarna el dret inextingible del poble d’Estònia a l’autodeterminació nacional i que va ser proclamat el 24 de febrer de 1918, que es fonamenta en la llibertat, la justícia i l’estat de dret, que es crea per protegir la pau i defensar el poble contra l’agressió des de l’exterior, i que constitueix un compromís amb les generacions presents i futures pel seu progrés i benestar social, que ha de garantir la preservació del poble estonià, de la llengua estoniana i de la cultura estoniana en el curs dels temps, el poble d’Estònia, sobre la base de l’article 1 de la Constitució que va entrar en vigor el 1938, i en el referèndum fet el 28 de juny de 1992, ha adoptat la següent Constitució.”
Fixeu-vos en les dates. 1918, 1938 i 1992. Precisament entre el febrer i el novembre del 1918 Estònia va ser ocupada per l’imperi alemany; entre el juny del 1940 i el juny del 1941, entre el juliol del 1941 i el setembre del 1944 i entre l’agost del 1944 i l’agost del 1991 va ser ocupada per la Unió Soviètica; i entre el juliol del 1941 i el setembre del 1944 va ser ocupada pel règim nazi alemany.
Què vull dir amb això? Que quan Estònia va proclamar –unes quantes vegades, i algunes de fallides– la independència, el 1991, simplement va decidir que el fet creador que li donava consistència com a nació havia passat el 1918. I el va fer servir per a justificar la seua estatitat. Passà per alt, perquè quan et fas independent pots passar per alt gairebé qualsevol cosa, que en tot aquell període l’estat estonià només havia tingut una existència real els primers vint-i-un anys, mentre que ja en feia cinquanta-un que formava part de la Unió Soviètica, a conseqüència “de l’expulsió del poder dels capitalistes i terratinents” –paraules textuals de la constitució de la República Soviètica d’Estònia adoptada el 1940 i que, aquesta sí, havia anul·lat formalment la declaració d’independència i la constitució prèvia.
Podria posar dotzenes d’exemples semblants. Alfabèticament, podríem recórrer el món d’Albània, que avui es proclama ella mateixa independent d’ençà del 28 de novembre de 1912 malgrat ser ocupada encara després durant més d’un any, fins a Zimbàbue, que ho fa al revés i proclama com a data d’independència el 18 d’abril de 1980, malgrat haver existit com a estat independent, racista, d’ençà del 1965. Però crec que no cal, i que el lector deu haver entès de sobres què vull dir. I per què dic, per tant, que ara mateix crec que és un judici de valor molt arriscat afirmar que el 2017 vam perdre.
PS1. Podeu llegir l’entrevista d’Andreu Barnils a Agustí Colomines.
PS2. Avui és la diada del Nou d’Octubre. Seguirem els actes en directe a València, però ja us recomane l’entrevista que hem fet a Josep-Enric Escribano, president de l’associació el Tempir d’Elx, tot un exemple de coherència i rigor al servei del país.
PS3. Estem seguint amb molta atenció la guerra desencadenada entre Gaza i Israel. Avui us oferim aquest extraordinari reportatge on periodistes del Washington Post parlen amb persones que eren a la festa rave atacada per Hamàs. S’hi han recuperat no pas menys de 260 cadàvers. Aquest tipus de reportatges, on es posa cara i noms a la gent i s’explica la realitat des de la intimitat són molt importants per a fer-se una idea exacta dels grans esdeveniments.
PS4. Crec que aquests darrers dies s’ha posat en relleu, en la pràctica, el gran valor de la comunitat de subscriptors de VilaWeb. L’editorial de divendres passat, per exemple, ha acumulat 137 aportacions diferents, identificades personalment, amb noms i cognoms reals, respectuoses i discrepants a partir de la voluntat clara de dialogar tots junts sobre els temes que ens interessen. Ens en sentim molt orgullosos i agraïm profundament als subscriptors el seu compromís amb aquest diari. I animem aquells que encara no són subscriptors a fer-se’n en aquesta pàgina. Perquè si podeu llegir VilaWeb i nosaltres podem treballar per a fer un diari tan diferent, lliure i intel·lectualment atractiu és perquè, una a una, vint-i-cinc mil persones han confiat en nosaltres i han aportat el seu suport econòmic per a defensar la nostra independència editorial i empresarial.
