Vam mantenir els llaços, ho defenso sense escletxes

L’acció basada en principis, la percepció i la realització del que és just,
canvia les coses i les relacions; és essencialment revolucionària

Henry David Thoreau

El 16 d’octubre de 2017, la jutgessa Carmen Lamela decretava l’ingrés a la presó sense fiança de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, a qui, pocs dies després, s’afegiren més presos i preses polítics en una operació de l’estat espanyol contra tothom qui va gosar posar urnes al referèndum del Primer d’Octubre. Aquell mateix mes, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez van proposar la utilització d’un símbol, el llaç groc, com a mostra de suport als presos polítics i exiliats. Una acció que també era, i és, la denúncia d’una situació profundament injusta, la de l’empresonament i exili de persones per haver defensat determinades idees polítiques i haver impulsat la celebració d’un referèndum, en un estat que utilitza les lleis que haurien d’esdevenir eina de progrés social com a gàbies.

Arran d’aquest fet, la Crida per Lleida – CUP vam decidir, en assemblea, penjar els llaços grocs al despatx que llavors teníem cedit per la paeria, al mateix edifici de l’ajuntament.

Cinc mesos després, el febrer del 2019, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, convocava eleccions generals per al 28 d’abril. Un mes després de l’anunci, la Junta Electoral denunciava tres formacions polítiques (ERC, comuns i Crida per Lleida-CUP) pel fet de tenir llaços grocs als nostres despatxos i vulnerar una suposada neutralitat d’una campanya electoral a la qual nosaltres, la Crida per Lleida – CUP, ni tan sols ens presentàvem.

Un fet que vulnerava, de manera flagrant, la nostra llibertat d’expressió; que retallava, de manera evident, la nostra llibertat de protesta contra una situació manifestament injusta; i que constatava, si encara algú hi dubtava, que els presos i preses hi eren per motius polítics.

Nosaltres vam decidir col·lectivament, un cop més, què havíem de fer. La voluntat de l’assemblea va ésser clara: no callar davant el que consideràvem una injustícia, una voluntat de silenciar-nos davant la repressió, de fer-nos acotar el cap. Així que vam mantenir els llaços, perquè, “com més cedíem i obeíem, pitjor ens tractaven”, que diria Parks.

Per tot això, sóc cridat al TSJC com a investigat, com a representant d’una decisió presa en assemblea, que defenso sense escletxes: la decisió de desobeir una ordre de la Junta Electoral manifestament injusta, parcial i arbitrària i fer-ho de manera col·lectiva, pública i pacífica. Una desobediència que no és anònima, com diu l’Advocada Esther Sancho en el llibre Quan la por canvia de bàndol, de l’editorial Tigre de Paper: “El col·lectivisme de la desobediència massiva, però, no la fa irresponsable, sinó tot el contrari: perquè sigui efectiva requereix que les persones desobedients donin la cara.”

Així doncs, la meva inhabilitació per càrrec públic és només una anècdota. El fet important és estar organitzats socialment i de la manera més horitzontal possible, per fer de qualsevol acte desobedient un acte plural i massiu, una palanca de canvi que eludeixi la repressió individual, un acte que esdevingui estol de peixos, mata de jonc. Un fet comunitari davant l’individualisme capitalista.

Deia fa pocs mesos l’alcaldessa de Berga, la Ventu, que “una inhabilitació no es combat amb màrtirs ni gent que s’immoli”. I ho subscric: els efectes positius de la desobediència es multipliquen quan esdevé un fenomen social que es reprodueix arreu del territori. Darrere cada persona desobedient en calen desenes; darrere els que són empresonats, represaliats o inhabilitats, centenars.

Fa vint anys vaig anar a judici també dins una estratègia de desobediència col·lectiva, la que impulsava el moviment d’insubmisos contra el servei militar obligatori, una lluita que, gràcies a la força compartida, que va comportar empresonats i represaliats, va reeixir. Estic segur que si som tossudes i tossuts, si ens sumem i treballem plegats, aquesta també la guanyarem.