02.10.2024 - 22:50
Avui hi tornen, avui podeu tornar a escoltar Poc cas. El fan tres dones apassionades, que amb la seva passió i la seva empenta han decidit de posar fi a aquesta xacra que representa el poc cas que es fa a la literatura infantil i juvenil al nostre país. I, fent un joc de paraules, ja fa mesos que cada quinze dies publiquen un capítol més de Poc cas. Són Paula Jarrin, Carlota Torrents i Tina Vallès, un trio format per llibretera, agent literària i escriptora que, per unes quantes hores, es capbussen en la seva passió o en la seva militància. El títol és una broma, que és una veritat, i aixeca el llistó d’allò que fan: reivindicació i prescripció alhora, amb unes dosis extraordinàries de coneixement i passió. Tenen ganes de girar la truita, de picar l’ullet a qui les vulgui escoltar, per descobrir un llibre que pugui obrir portes a construir un món propi.
Quan enregistren el programa riuen i esvaloten la redacció. No entenen la vida sense una bona dosi d’humor. Parlem de literatura infantil i juvenil i de tot allò que l’envolta. En la conversa les paraules són eines per a estimular pares, mestres, bibliotecaris a fer un pas més per acostar els llibres als nens i als joves. Són un estímul per a escoltar, per a estar atents, per a no defallir i pensar com podem acostar el llibre a l’infant. Els llibres a les seves mans són vida i pas a la vida. A l’entrevista donen la seva visió del món que envolta la literatura infantil i juvenil, però que no us passi per alt on hi ha realment la teca, que és al Poc cas, una veritable delícia per a tots els interessats a fer que infants i joves gaudeixin de la lectura. Aquí teniu el capítol d’aquesta setmana “Sis llibres plens d’àvies”, però penseu que els podeu repescar tots.
—Poc cas és un nom de pòdcast amb declaració de principis?
—Tina Vallès [T. V.]: Sí, sí, sempre ens queixem que a la literatura infantil i juvenil se li fa poc cas i vam dir: “Convertim la queixa en alguna cosa productiva i útil.”
—Com vàreu tenir la idea?
—T. V.: Va ser iniciativa de la Carlota Torrents de convocar-nos a totes dues per proposar-nos de fer un pòdcast de literatura infantil i juvenil. El títol és una broma, un joc de paraules entre pòdcast i poc cas, perquè realment a la literatura infantil i juvenil, als mitjans, se li fa poc cas. D’alguna manera, ho aprofitem per fer aquesta denúncia i alhora començar a posar-hi remei.
—Sempre amb humor?
— T. V.: Això sí, sempre amb una mica de sentit de l’humor, que no s’ha de perdre mai.
—Quan veniu a VilaWeb a enregistrar el programa rieu tant que sembla que us passeu la vida rient.
—Carlota Torrents [C. T.]: Bé, no, però aquí sí [esclaten a riure]. La gràcia és que no som un grup de tres amigues que anàvem cada dia a fer un cafè, sinó que més aviat és al revés. Es creen moltes sinergies quan treballes amb gent amb qui tens afinitats intel·lectuals, culturals o socials, els que sigui, però que no són amigues. És a dir, per fer un gran projecte com menys amistat profunda hi hagi, millor, perquè l’amistat pot anar creixent amb el temps, però el projecte no neix contaminat.
—T. V: Així ens pot clavar un moc i no hi ha problema.
—C. T.: Justament amb les amistats, de debò, o molt profundes, a vegades hi parles amb una franquesa que pot ser feridora. Has dit que rèiem i és cert, almenys per mi, que personalment el pòdcast és un moment de pulmó en la dinàmica del dia a dia… Com que no som periodistes, és fer una cosa molt diferent. De cop sortim de la nostra rutina, de totes les batalles que tenim cada dia i entrem en la bombolla del pòdcast, aquí en aquesta peixera que ens deixeu a Vilaweb, amb en Carles, el tècnic, és el nostre moment. Crec que això ens fa riure.
—Per què es fa tan poc cas a la literatura infantil i juvenil?
—Paula Jarrin [P. J.]: Malauradament, és una desconeguda. Hi ha un llibre molt bonic, que es diu El lector, que explica que de la literatura infantil no se n’havien ocupat els filòsofs i no li havien donat el lloc que es mereixia. Malauradament, la literatura infantil és cosa de petits. Es fa una simplificació i no se la prenen seriosament. No sé quina és la raó profunda, però hi és. No hi ha temps per als llibres, tampoc un programa de referència sobre la literatura i la literatura infantil, a sobre, s’infantilitza. Es creu que és una cosa senzilla, que és un rodolí que parla en diminutiu, que és un caragolet que va per un caminet. No, això no és la literatura infantil.
—Què és?
—T. V.: La literatura infantil i juvenil és molt jove. Comença al segle XIX. Abans no es pensava en el nen com a destinatari de literatura. Hi ha nens, que són pocs, que llegeixen la literatura que s’escriu per a adults. Comença amb els germans Grimm i tota aquesta colla. Tot el que es fa per a nens, sigui teatre, sigui cinema, sigui el que sigui cultural per a nens, té una mena de recepció com de segona, com d’una cosa poc important. Que tingui poca història també fa que tingui menys prestigi. Com si fer les coses per a nens fos més fàcil, i no és així. Tots sabem que fer una cosa senzilla a vegades és molt més difícil que no pas fer-la complexa. I després, també, aquesta cosa de considerar que el fet de ser nen és ser menys persona, com si ser nen fos ser ruc.
—P. J.: Moltes vegades es diu que els infants són els lectors del futur. I no, no, són lectors i lectores en present.
—T. V.: Hi ha gent que parla com si els preparessin per llegir literatura adulta, i dius: “No, ja llegeixen literatura de cap a peus.” Llegir Tomi Ungerer o Sebastià Sorribes és llegir literatura. La literatura infantil no és una preparació per a després poder llegir Ulisses de Joyce.
—C. T: Hi ha un menyspreu en general cap a aquesta literatura i també cap a la il·lustració, que es considera superficial. Hi ha una cosa curiosa perquè quan tu tens un llibre de dibuixos i el nano no sap llegir, però hi ha una mica de text i deixes el llibre sol a la criatura, la seva lectura no té res a veure, probablement, amb el que tu veus. I a l’adult, si tu li dónes un llibre amb il·lustracions en el text, no mirarà la il·lustració, perquè només amb la lectura del text li sembla que serà capaç d’entendre el llibre. I en realitat, hi ha llibres, àlbums, en què la il·lustració és important. Si llavors, un nen, el codi de l’alfabet no el coneix, però també mira els llibres, i li pots anar dient coses i en té prou. Si, com a adult, fas aquest esforç, és a dir, mirar aquest llibre amb els ulls sense mirar gaire el text, també pots arribar a fer una lectura i un viatge molt diferent. És com mirar-te un quadre.
—T. V.: Exacte, ara anava a dir això. Mirar un àlbum il·lustrat és com mirar una obra d’art.
—Els il·lustradors encara són menys valorats. En canvi, és un món que no te l’acabes. Va canviant, no?
—C. T: Sí, i tenim una escola d’il·lustradors, un planter, que diuen que és molt bo, fa anys que fan molt bona feina.
—En dieu noms?
—P. J.: Penso, per exemple, en l’Ignasi Blanch i tota la feina que fa a l’escola de la dona com a professor. En Pep Montserrat i en Pere Ginard amb la feina que fan a la Massana. I ells com a autors. En Julve a la Llotja. I tant altres que potser no coneixem. La Cristina Los Santos fent classes particulars a joves que volen dedicar-se a la il·lustració, des d’un silenci, des d’una militància i amb un treball superseriós.
—T. V: Exacte, la militància és la paraula. Jo crec que tots els que d’alguna manera ens dediquem des del front que sigui a la literatura infantil i juvenil, hi ha una part de militància que l’arrosseguem de fa molts anys, de quan Sorribas, Carbó, Àngels Garriga i companyia engegaven la literatura infantil i juvenil a Catalunya, després de tota la desfeta. Tots ells són com una nova arrencada, com la renaixença d’alguna manera i ho feien d’una forma militant. Sobretot per a la llengua. Una forma militant en tots els sentits. Tots els que ens dediquem a això d’alguna manera o altra ho fem una mica per amor a l’art, per activisme, per militància, per recuperar aquest prestigi o per tenir per primer cop prestigi, segons com t’ho miris. Perquè s’ha perdut, perquè com que no té espai als mitjans, no té gaire relleu. És difícil trobar autors de literatura infantil o juvenil menors de trenta anys. En canvi, de literatura adulta sí que n’hi ha. Què passa aquí? Per què no s’ho plantegen? Doncs jo crec que una part és el tema del prestigi i la recepció.
—C. T.: Jo diria que hi ha un augment de publicació de llibres infantils, d’àlbums il·lustrats i no tan il·lustrats, i de moltes editorials relativament joves que s’hi han decantat, que han decantat la seva editorial, a més que acaben fent a vegades llibres que són objectes d’art gairebé i que no sé fins a quin punt són infantils. Realment, no sé quina lectura en farà un nen, però hi ha llibres il·lustrats i àlbums que tenen una lectura molt complexa i alguns d’aquests es venen en museus. Llavors, això li dona com una pàtina.
—P. J: Hi ha tota la dimensió invisible de la feina de la mediació de la lectura que fem molts mediadors, perquè jo sóc llibretera i faig molta mediació de lectura.
—En què consisteix aquesta mediació?
—P. J: És acompanyar els infants des d’un rol que no se’ns vegi, però que acompanyem i que obrim preguntes per a mestres, bibliotecàries, llibreteres, moderadores de clubs de lectura d’arreu. És una feina silenciosa.
—És més que llibretera, no?
—P. J.: Sí, perquè ens agrada, perquè hi creiem i perquè ens hem format. No ve tot per inspiració divina.
—Aprofundim aquí?
—P. J: Hi ha un treball de formació al darrere molt silenciós, però hi és. I és això, acostar aquests llibres que potser són més difícils o llibres que els infants d’una altra forma no anirien a buscar o a llegir o a compartir en els espais de lectura. Això també passa quan fem recomanacions a les escoles, quan fem trobades amb bibliotecàries…
—Aquesta mediació poc valorada també existeix en el món dels adults?
—C. T: Això també passa amb els adults. De cop hi ha obres que, si no tens una mediació, no hi entraràs. Ulisses continua essent un jeroglífic, és a dir, és un llibre que si no tens un cert acompanyament no hi arribes. Llavors no hi ha cap pecat a tenir mediació. La gent, a vegades s’ho mira amb menyspreu, com si diguessin: “A sobre necessites mediació pel llibre infantil.”
—Parlant de creixement, també han crescut les llibreries infantils?
—P. J: Sí, la primera va ser la llibreria Robafaves a Mataró.
—C. T: Fixa’t que neix fora de Barcelona, fora dels canals centrals.
—P. J.: Molt a prop va venir Al·lots, que obre una parella de Mallorca; després ve Casa Anita, després Abracadabra… Al País Valencià també n’hi ha; per exemple la llibreria Chus Llibres de Sant Joan d’Alacant. A Manacor hi ha la Il·lustrada…
—Vist de fora estant sembla un mercat que funciona molt.
—C. T.: En xifres globals, ha crescut molt. Era un sector molt petit i ha fet un salt gran. De fet, moltes editorials que eren generalistes per la franja adulta, amb la crisi del 2008 i les crisis posteriors, com que la situació editorial està molt fotuda, comencen a obrir línia infantil. A les criatures no els escatimen recursos. Sobretot al començament, quan diuen: “El nen, que llegeixi alguna cosa.” Si no ho diuen els pares, ho diuen les àvies o les tietes o els padrins. Es preserva la compra del llibre infantil. També s’abarateixen els costos de producció, això també és molt important. Es fan filigranes, coses que abans s’havien de fer molt més manuals, i això permet que els llibres brillin molt més.
—P. J.: D’acord amb el fet que el llibre il·lustrat és molt més barat i més fàcil de fer ara, però hi ha dos problemes que en algun moment s’hauran de solucionar.
—Quins?
—P. J.: Entendre que el llibre infantil es compra a les llibreries. Això és molt important, perquè hi ha tot un negociat que ven llibre a fora de la llibreria. Això és un problema enorme. I també que el tiquet mitjà de la llibreria infantil és molt inferior al tiquet mitjà de la llibreria generalista.
—C. T: No tinc les dades aquí, però el creixement de la venda del llibre infantil és exponencial aquests darrers deu anys.
—Vosaltres parleu d’uns altres llibres, però a molts llocs el llibre infantil que es veu és el de moda, el de poca qualitat.
—T. V.: Hi ha llibres i hi ha literatura. És a dir, en l’entorn infantil i juvenil passa exactament igual com a la literatura adulta. Hi ha llibres, hi ha productes i hi ha llibres que són literatura. I llavors, també, la feina de mediadors, de llibreters, de bibliotecaris i de programes com el nostre és de triar una mica el gra de la palla, no? És a dir, no tinc cap problema que existeixin els Jerónimos Stiltons i tot això, però a això ja hi arribem, perquè t’ho venen fins i tot al Carrefour. Parlem d’altres llibres. Per exemple, en el programa d’avui hem parlat de Tomi Ungerer o d’Astrid Lindgren, o de Maurice Sendak, o una sèrie de noms que han d’arribar als infants d’ara i que les editorials n’han de renovar les traduccions, reeditar-los i apostar per aquests clàssics. És com l’Ulisses de Joyce, no? Aquests clàssics de la literatura juvenil i infantil haurien de rebre un tracte semblant, i, en canvi, és molt difícil que el rebin perquè hi ha molt desconeixement. Si tu agafes un crític de literatura adulta i li dónes un àlbum mut d’un Guerrero o de Popoff o de qualsevol d’aquests macroautors de literatura infantil i li demanes: “Fes-me un article de l’extensió que habitualment fas de crítica de literatura adulta, vejam què surt”, no sabrà per on començar.
—I per què?
—T. V.: El que deia la Paula, cal formació, cal experiència, cal pràctica, cal aprendre a mirar els llibres d’aquesta manera. I també el que deia la Carlota, t’has de fixar en com un adult es mira un àlbum i com un nen es mira un àlbum. Quant triga a passar de pàgina un adult i quant triga a passar de pàgina un nen. Feu-ho i veureu. Si no continuem treballant i valorant aquesta part de llibre, ho perdem.
—En el vostre pòdcast expliqueu els llibres amb enfilalls temàtics. En el primer programa vàreu picar l’ullet amb “caca poètica”.
—P. J.: Vam donar-hi voltes fins al format que tenim ara. N’hem parlat molt. Volem que el protagonista del pòdcast sigui el llibre i sigui la literatura i siguin els elements que conformen aquest llibre. Parlar de personatges, d’escenaris, de veus narratives, parlar d’elements literaris A cada programa tenim com un tema i intentem que hi hagi sis llibres.
—C. T.: El tema és l’excusa per a trobar un fil conductor, però ni respectem les edats…
—Us agrada de parlar de talla única, no diferencieu gaire per edats.
—C. T.: Com es diu molt sovint en el programa, els llibres són talla única. Però és veritat que hi ha una certa edat d’inici. Hi ha llibres que al cap de cinc anys pots començar-los a mirar, hi ha llibres que has d’esperar als dotze. Podríem agafar tots els llibres de què hem parlat en aquests darrers programes i fer una barreja diferent, tornar-los a sacsejar, i hi trobaríem un fil conductor, però ens permet un punt de partida i trobar un tema.
—T. V.: El fil també ens ajuda a fugir de l’altre problema que en literatura infantil i juvenil és molt gros, que és la dictadura de la novetat. O sigui, van sortint novetats cada setmana. Llavors, si ens lliguéssim a la novetat, ens perdríem això. Avui hem parlat de novetats, ha sortit alguna novetat, però la majoria dels llibres tenen cinc, sis, vuit, fins i tot deu anys. A vegades rescatem alguna relíquia perquè el tema ens hi lliga molt i ens fa il·lusió recuperar alguna cosa, i enviem l’oient a la biblioteca, que també està bé, perquè una cosa que té la literatura infantil és que a vegades hi ha llibres que te’ls mires un cop i no els tornes a mirar mai més, no t’arriben especialment, i tampoc els vols tenir. Doncs, escolta, per això hi ha la biblioteca, per endur-te’n molts en una bossa ben carregada cap a casa, i els que t’han agradat especialment després els acabes comprant, però els altres te’ls has mirat i ja n’hi ha prou.
—P. J.: Crec que també és com l’excusa perquè la gent vagi a xerrar amb les bibliotecàries i els bibliotecaris que són meravellosos.
—Són necessàries les biblioteques a l’escola? Tina, n’heu parlat algunes vegades…
—T. V.: N’he parlat en els meus articles i hi ha gent que sí que s’hi dedica realment. Des del Col·legi de Bibliotecaris hi ha tot un grup que hi treballa i gent que ho ha estudiat.
—Si més no, heu estat predicadora.
—T. V. : L’únic que he fet és oferir el meu petit altaveu per anar-ho reivindicant de tant en tant.
—Són essencials?
—T. V.: Essencials per a tots els alumnes, però a més a més hi ha un perfil d’alumne que l’únic accés que tindrà als llibres és l’escola o la biblioteca, si hi arriba a anar. Si tens una biblioteca escolar com Déu mana, amb un responsable que tingui plaça, que tingui sou i que s’hi pugui dedicar, obres tot un món amb un perfil d’alumne que potser, si no, no el veuria mai, perquè no hi tindria accés a casa per problemes econòmics, per problemes culturals, per les raons que vulguis… Però hi ha un perfil de nen que no podrà tenir mai una biblioteca personal. És molt bonica la idea de la biblioteca personal i quan es pot, hi estem a favor, al 200%, però sabem que hi ha uns nanos que l’únic llibre que tocaran seran de la biblioteca. Llavors, entre això i res, millor que hi hagi biblioteca escolar, que tinguin accés a la biblioteca pública i que se socialitzin llibres i que es faci el que calgui perquè els nens tinguin accés a la literatura. Després ve l’objecte llibre, que també el poden tenir, fantàstic. Que no? Almenys han tingut accés a la literatura.
—A les biblioteques públiques del país, la literatura infantil i juvenil està ben tractada?
—T. V.: Hi ha de tot. Però cada cop més hi ha un perfil de bibliotecari i bibliotecària molt implicat en la literatura infantil i juvenil que hi dedica moltes hores. Es forma, viatja, visita fires i fa moltíssima feina de formigueta, recomanant, inventant activitats i muntant tota mena de clubs…
—C. T.: És una realitat que la qualitat encara depèn massa de la bibliotecària i del seu tarannà. Jo tinc dues biblioteques al meu abast. Totes són petites, però en una biblioteca trobo sistemàticament gairebé tots els llibres infantils que busco i a l’altra no els hi trobo mai. Hi ha Gerónimos Stilton, diguem, però no hi trobo mai el tipus de llibres de què parlem al Poc cas. No pot ser que això depengui tant de la persona que porta la biblioteca. Parlem de biblioteques públiques, no privades.
—P. J.: Malauradament, encara no hi ha el perfil de bibliotecari infantil o bibliotecària infantil. Sí que hi ha un grup de treball, que és el Bibbotó, que hi treballa i creu molt fermament en una capacitat de formació que prepari per a la prescripció.
—És a dir, que el perfil de bibliotecari especialitzat en literatura infantil i juvenil existeix?
—P. J.: No existeix. Com a currículum sí, però com a plaça, no.
—La prescripció és necessària perquè tot rutlli?
—La realitat és que hi ha mestres que no han llegit cap llibre en la seva vida. Raó de més per a pensar que cal tenir una figura a l’escola que faci aquesta feina. És imprescindible perquè és el moment que els nens poden començar a crear-se els seus mons.
—Que bonic, això que dieu, que els nens es creïn el seu món, les seves referències, a partir de la literatura.
— C. T.: A mesura que llegeixes et crees a tu mateix. La gràcia d’això és que hi haurà llibres que no t’ajudaran a crear-te. Simplement, no li trobaràs i no et connectaran. Però llegir un llibre és un moment de solitud, per més acompanyat que estiguis, que si en llegir el primer paràgraf hi connectes, entres allà i la capacitat de concentració i de focalització que té una criatura no la tenim els adults. Llavors, si aconsegueixen d’entrar-hi, és a tot. L’adolescència és el moment que tot és 3.000 o 0. No hi ha terme mitjà. I les criatures és: “M’ha agradat molt” o “No m’ha agradat gens”.
—T. V.: O “El millor llibre que he llegit mai” o “Horrorós”. I en el moment que hi entren, en aquell moment en què l’autor fa la proposta d’una vegada hi havia una nena…
—P. J.: Jo sóc molt defensora de la lectura dels llibres en veu alta. Si pots crear aquells espais, sigui quan dutxis la criatura, quan vas a dormir, algú tregui el llibre i vagi llegint en veu alta, genera una motxilla ficcional que després et fa entendre el món. Quan la Simone Biles, la gimnasta, en els Jocs Olímpics passats, va dir que patia una depressió i que no podia competir, i el meu fill del mig es gira i em diu: “Això és com el que li va passar al senyor Jacint dels Postits del senyor Nohisoc.” No li va caldre res més per a entendre què passava. Diu: “Ah, d’acord”, i va continuar fent les seves coses. Tenen tota una motxilla que té eines per a després interpretar el món. I, a més a més, jo ho dic sempre, jo vaig agafar el primer avió quan tenia vint anys i escaig. A mi el llibre em proporcionava sortir de l’espai on era i obrir-me a tot el món sense sortir de casa meva.
—C. T.: Però tampoc no hauríem de limitar-ho a la interpretació del món.
—I quan un nen diu que no li agrada llegir?
—T. V.: S’ha de desencarcarar una mica el concepte de llibre, perquè a vegades és allò que et diuen que al meu fill no li agraden els llibres o no li agrada llegir.
—Què s’ha de respondre en aquest cas?
—T. V.: Doncs vejam, si el teu fill diu això és que encara no ha trobat els llibres que li agraden. Llavors has de sortir, has de dessacralitzar una mica el llibre. El llibre és un objecte, sí, però no és un objecte sagrat, és a dir, fes-ne el que vulguis, és teu, si no és de la biblioteca. I després, si aquest no t’agrada, ei, tranquil, n’hi ha molts més. Quines pel·lícules t’agraden? Quin tipus d’històries t’interessen? És que segur que existeix un llibre que t’agradi. És com si diguessis: “És que no m’agrada menjar”, no? Has de trobar els teus gustos. Ara, com trobes els teus gustos? Tastant coses que t’agraden i tastant coses que et repulsen. I així et vas definint: com més coses tastis, més definit tens el teu gust. Amb la literatura també.
—C. T.: A mi em va impressionar molt, quan tenia dotze anys o tretze, i va venir a l’escola l’Emili Teixidor i va dir: “Si no t’agrada un llibre que comences, deixa’l, no cal que l’acabis. Això és una cosa que s’ha de dir més i sense por.
