Valtònyc: “Tenia un pressentiment molt dolent, creia que m’extradirien”

Al titular hi diu “Valtònyc”, però segurament seria més correcte “Josep Miquel Arenas”. A l’entrevista que teniu a continuació, hi trobareu més que mai la persona que hi ha darrere de Valtònyc. Darrere d’aquell home fort, que sempre té una resposta eloqüent, hi ha una persona que fa més de deu anys que pateix per si ha d’entrar a la presó. Ho ha dit poc. No ha volgut mostrar les seves debilitats. Però, ara que ha derrotat Espanya definitivament, ara que la fiscalia ja ha anunciat que no recorreria contra el rebuig a l’extradició, s’ha volgut mostrar tal com és, en aquesta entrevista a VilaWeb. L’única que concedirà. Confessa que ha tancat una etapa i que ara vol viure. Vol gaudir de la llibertat que li van prendre ara fa deu anys, quan només en tenia divuit.

—En sortir del jutjat dimarts us emocionàveu i dèieu: “Tinc ganes de començar a viure”…
—Em vaig emocionar perquè em van passar pel cap els quatre anys d’exili. Vaig recordar-me de quan vaig arribar aquí sense res. De la gent que em va acollir, que s’ha convertit en la meva família. De tot el que he perdut durant aquests anys. S’ha mort la meva mare. No he vist néixer el meu nebot… Hem pagat un preu molt alt. Són molts anys de lluita, ara tinc ganes de viure. Aquests anys no han estat fàcils. He donat molt. De vegades, quan ho vius en primera persona, ho vius amb molta adrenalina i t’oblides que això que fas no és fàcil.

—Ens hem quedat amb les declaracions potents o amb l’humor punxegut, però darrere de tot plegat hi ha també una persona. És això?
—En realitat, fa molts anys que em vaig construir una mena de personatge per poder encarar tot el que em passava. No podia mostrar les meves debilitats. Havia de ser sempre fort. I això ja no és tan sols per la repressió, sinó per una infància dura. D’alguna manera totes aquestes respostes sense filtres eren una manera de protegir-me. Però quan passaven coses, després era jo que em quedava a casa capficat i preocupat pel que havia dit. Ha estat molt dur.

—A partir d’ara veurem un altre Valtònyc? Teniu ganes de viure la vostra vida?
—Sincerament, si et digués que no serà així i que continuaré igual de lluitador et mentiria. I no vull dir-te cap mentida, ni a tu ni al món. I sobretot, perquè em diria a mi mateix que no és legítim parar i canviar. I això no és veritat. No tinc l’obligació de donar-ho tot per aquesta lluita A partir d’ara intentaré fer tot allò que no he pogut fer d’ençà que tinc divuit anys. Vull viure, sentir el meu cos, les meves emocions, valorar el meu entorn… Quan tenia divuit anys l’Audiència nacional espanyola em va detenir i em va imputar un delicte de terrorisme. D’ençà que era molt jove he viscut el pes que la fiscalia em demanàs una pena de presó de quatre anys. No he pogut construir el meu futur.

—Què voleu dir?
—Semblava que no podia existir un futur per a mi, perquè en qualsevol moment podia entrar a la presó. Sempre em voltava pel cap la idea que no tenia el dret de tenir un futur, perquè un dia es podia acabar tot. A Bèlgica m’he adonat que no. Puc tenir un futur i el vull construir. I m’agradaria compaginar-ho amb una militància de peu de carrer. Vull fer política d’una manera més acostada a la societat. No em vull tornar un inoperant polític. No he de ser tota la vida el Valtònyc aquell que ho sacrifica tot pels drets col·lectius. Ja he sacrificat molt. Tothom ho entendrà. Si un dia cal o crec que és important, ho tornaré a donar tot. Però ja m’he enfrontat a un estat, he canviat una llei belga, els he vençut i he donat a conèixer a tot el món que a l’estat espanyol no hi ha llibertat d’expressió. Crec que ja he complit.

—Ahir m’enviàveu un missatge i em dèieu: “Avui és la primera nit que dormiré com una persona lliure d’ençà que tinc divuit anys.” A les nits, era un pensament recurrent?
—I tant. I no tan sols això. Era un sentiment. Recordo somnis recurrents. He tingut tota mena de somnis. He somiat moltes vegades que estava a Mallorca i em perseguien per tancar-me. O que volia fugir a Bèlgica i no podia, perquè ja sabem com ho vaig fer. O que era a Mallorca i que tothom que em trobava em girava l’esquena. Són somnis recurrents molt forts. I sí, són només somnis, però parlen d’alguna cosa. I ahir anar-me’n a dormir amb una rialla, pensant que era una persona lliure, va ser molt emotiu. Els he guanyat! Quan l’estat espanyol no juga amb les seves regles, perd. Està demostrat . Em van voler utilitzar com a exemple, perquè la gent s’autocensuràs, i no ho han aconseguit. Em fa molt feliç, ser un exemple de resistència.

—Què vau fer, quan vau saber que éreu lliure?
—Sempre, sempre, telefonar a ma germana. Això no ha canviat, des del primer moment que vaig arribar aquí. Quan les notícies són dolentes, no m’agrada telefonar-li. Llavors, prefereixo que se n’assabenti per la premsa, i que parlem quan ho hàgim paït i estiguem més tranquils. I ens puguem dir que ens en sortirem. Al final es tracta d’això, ens poden passar moltes coses dolentes, però ens en sortirem. Els humans som així, tenim aquesta capacitat de supervivència. No podem deixar que la por ens paralitzi i ens enfonsi.

—I què li vau dir? 
—Que era lliure, que havíem guanyat Que no ens havien pogut vèncer. I que tots aquests quatre anys han valgut la pena. No podíem permetre que jo anàs a la presó. Això era el darrer recurs.

—Anar a la presó hauria estat una derrota?
—No, aquests dies havia pensat què diria si finalment m’extradien i havia d’anar a la presó. I tenia la sensació contrària. Malgrat que hagués entrat a la presó, els havia guanyats. Si hagués anat a la presó ara fa quatre anys, no hauria fet els amics que he fet aquí dalt, no hauria conegut la gent que he conegut, no hauria tingut tot aquest aprenentatge, no hauria madurat de la manera que ho he fet… I els mitjans internacionals no s’haurien fet el ressò que s’han fet de la meva causa. Hauria guanyat igualment, ho tinc claríssim.

—Per tant, dimarts vau anar al tribunal pensant en l’extradició?
—Sí, tenia un pressentiment molt dolent, creia que m’extradirien. Quan parles amb els teus advocats i et donen la seva opinió, espanta. I et seré completament sincer: quan vaig venir aquí no tenia res. I al final, quan no tens res a perdre, no tens por. Ara és diferent. Sí que tinc coses a perdre. Tinc un pis que m’ha costat molt de posar-lo de la manera que a mi m’agrada. Tinc un gat que m’estim molt. Tinc un grup d’amics que són fantàstics. Acab d’acabar un màster. Tinc moltes coses. Tinc un futur, i que em llevassin tot això em feia molta, molta, molta por.

—I per què el teníeu, aquest pressentiment?
—No ho sé. Vaig anar al tribunal pensant que no sortiria bé. En definitiva, lluites contra un estat. Podem fer moltes bromes, però l’estat espanyol és un estat fort. Sobretot perquè és un estat que sofreix una crisi de legitimitat, i està disposat a gastar molts de doblers per superar aquesta crisi. No té problemes a fer servir la repressió o l’espionatge. No em vaig imaginar mai que podria vèncer totalment l’estat espanyol, sense que posassin un recurs. I que abandonassin el vaixell d’aquesta manera, encara que tinguéssim la raó. Per això ahir va ser un dia de moltes emocions. I puc afegir una cosa?

—I tant…
—D’aquest darrer recurs, el que més m’ha agradat és que ha permès que el jutge de Gant investigàs més possibles delictes que els que demanaven d’analitzar per a l’extradició. Crec que ha mirat sis o set delictes més. Està molt bé que el jutge faci això, perquè ens aporta informació per a possibles noves peticions d’extradició.

—Per aquesta sentència condemnatòria ja no us poden extradir, però ja teniu un altre cas obert a Sevilla en què us demanen quatre anys de presó. L’ofensiva no s’atura.
—Sí, però és diferent. En la primera condemna ens van agafar inexperts i immadurs. Dúiem les defenses abaixades. No ens hauríem imaginat mai que ens tancarien a la presó per una cançó. Ara és diferent. Anam molt ben preparats. Tinc un equip d’advocats increïble. Aquesta victòria és tan meva, com seva. Per tant, si volen venir a cercar-me, endavant, estam preparats. Ens hem tornat forts. A més, em defensaré des d’Europa. Ja no em faran seure en una banqueta de l’Audiència Nacional espanyola. No vull que sembli que banalitz la repressió. És greu que ens posin una altra denúncia, però vull que sàpiguen que nosaltres també estam preparats. Ens trobaran forts, a punt per a lluitar de nou.

—Suposo que hi haurà gent sorpresa que parlem de llibertat, perquè no és total. No podeu tornar a casa. És llibertat a Bèlgica, en realitat no?
—Sí, però passa que si fem filosofia també ens podem preguntar qui és 100% lliure?

—Us entenc perfectament, però si algú ens llegeix, i no sap què significa aquesta llibertat, no és completa. 
—Qui la té completa? Els humans tenim sensació de llibertat, quan una de les mil barreres que tenim davant s’abaixa. És a dir, tu treballes en una feina de merda que t’exploten, i la deixes, de cop et sents lliure. És real? Segurament no. En realitat, avui dia, les úniques persones al món que són completament lliures són les ignorants i les que no tenen por. D’ignorants n’hi ha molts, per desgràcia. Però gent que no té por de res? Crec que no n’hi ha. Per tant, sóc lliure en el sentit que tinc una mica més de llibertat que fa dos dies.

—En sortir del jutjat parlàveu de la por que heu tingut aquests anys que la gent us oblidés…
—Si, al final el món funciona com funciona, i si no parlen de tu, la gent t’oblida. Em feia molta por que, estant a l’exili, la gent s’oblidàs de mi. En realitat, això passa amb la majoria de casos de repressió. Jo explic que tinc aquesta por, però em sent una mica egoista, perquè a diferència de molts altres companys, de mi se’n parla. Ara, segurament, perquè la gent no s’oblidàs de mi he hagut de fer coses que altra gent no hauria fet. Hi ha gent que em diu que he anat contra els meus principis. Però jo ho veia clar: si venia a l’exili era per a guanyar. Havia de fer allò que fos, i així ho he fet. No ens oblidem que jo no sóc ningú. Sóc un al·lot de vint-vuit anys que de cop es troba amb tot això, i que té un discurs no gaire polititzat. No m’interessa viure de la política, ni dels partits. No m’interessa tot això. Amb els anys, he vist com anava perdent posicions en la notorietat. Sóc incòmode.

—Incòmode?
—M’he convertit en una persona incòmoda. No represento els interessos de ningú, només els meus i de la gent que estim. Per mi era important poder anar a dormir tranquil. Però sóc conscient que amb aquesta estratègia, cada vegada hi havia menys gent que comptava amb mi. I com que sóc jove, i un punt immadur, moltes de vegades he actuat de manera impulsiva. I això em tancava portes i em feia ser més residual. Un fet que em feia molta por.

—En podeu posar un exemple?
—Em va afectar molt la darrera vegada que Òmnium Cultural va venir a Bèlgica. No em va dir res. És veritat que tampoc no ho havien fet els darrers quatre anys d’ençà que sóc a l’exili. Però pensava que amb el canvi de junta potser canviarien les coses, que podríem construir coses junts. En definitiva, Òmnium és una associació cultural i jo sóc un raper que és a l’exili defensant la llibertat de creació cultural. Però no, de cop em trobo que han vingut a Brussel·les i no m’han dit res. I a sobre fan un tweet parlant de l’exili belga i ni m’anomenen. Com si no existís. I hi ha moltes coses que no se saben de l’exili belga.

—Com ara quines?
—Jo sóc aquí per una qüestió relacionada amb la música. Però m’he involucrat molt en els altres exiliats i les seves lluites. No se sap, però m’encarreg de tota la tecnologia de l’exili. Podríem dir que faig més feina per al cas dels polítics catalans exiliats que per al meu. Anam tots a una, la unió fa la força. Sense ells, jo tampoc no hauria pogut aconseguir la victòria. Per això, que Òmnium Cultural es preocupi només d’uns i m’invisibilitzi fa mal. Ara, no criticaré només Òmnium. No són els únics. Per exemple he viscut coses similars amb TV3. O amb algunes altres entitats, que són satèl·lits de certs partits.

—Segurament no és casual això que expliqueu d’Òmnium Cultural. Arriba després d’unes crítiques al seva anterior junta.
—Si tu ets una entitat amb 180.000 socis, has d’aguantar aquestes crítiques. Tu que tens tants socis, no pots anar contra una persona sola, pel simple fet que t’hagi fet una crítica. Això mateix passa amb Esquerra Republicana. Tu els fas una crítica i de cop activen tots els bots a Twitter per atacar-te. Es nota molt quan passa. Tothom t’ataca amb el mateix argumentari, les mateixes frases. No volem crear una república? Què farem? Què no hi pugui haver autocrítica? Al final els faig una crítica legítima i raonada. Si això no és possible de fer ara que construïm aquesta república, que passarà quan la tinguem? Si no podem fer aquesta autocrítica, que ens diferenciarà d’Espanya?

—Us heu sentit utilitzat?
—No. Seria molt hipòcrita que et digués que sí. Jo també els he fet servir. Sóc a prop dels polítics catalans a l’exili, no tan sols perquè els estim o perquè crec que la seva causa és injusta. Sóc conscient que al seu costat el meu cas guanya visibilitat. En Puigdemont me l’estim. Puc mirar pel·lícules amb ell, fer broma i ajudar-lo si té un problema. Però això no impedeix que sigui conscient que si sóc al seu costat tindré més visibilitat. Si estigués sol, no m’haurien fet tant de cas. Però som conscients d’això i no ens ho podem retreure. Al final som aquí lluitant per sobreviure. Estic convençut que ells també m’han usat, com jo a ells. Però a mi no em molesta, això. A mi, em molesta el màrqueting digital. Què fem? Lluitem pels drets fonamentals o fem màrqueting per aconseguir més socis? I això és una cosa que em grinyola, d’entitats com Òmnium o l’ANC, però també del Consell per la República, que ho tinc a prop i col·laboro amb ells. Sempre que puc, els faig aquesta crítica. Només volen socis? O volen fer polítiques reals per canviar coses? Em molesta que ara toca que tothom faci un tweet sobre mi, i després res. És com quan el Barça guanya. Tothom ho celebra. Però i quan les coses no van tan bé?

—No valen els piulets, oi?
—Fer un vídeo o un tweet de poc serveix. És més important venir a Bèlgica i fer-me una abraçada. Parlem i construïm una estratègia. Així és com m’ajudes de veritat. A mi que em facis una campanya de suport, i que això només et serveixi per a tenir més socis, no m’aporta res. Però no és que em senti utilitzat, és que no m’agrada el sistema. En realitat a la música passa alguna cosa semblant. He deixat de fer música perquè s’ha convertit en una cosa molt ràpida. Ens hem acostumat a les històries de l’Instagram. Tot va ràpid i dura vint-i-quatre hores. Fer una cançó implica molta feina, perquè la gent només l’escolti vint-i-quatre hores. Ens emborratxen d’informació i contingut i això ens afecta tots els sentits. Passa una cosa avui, tothom en parla i s’hi manifesta. I l’endemà ni se’n recorden, ja estan pendents d’una altra cosa.

—Això ho heu viscut amb la música?
—Sí. Quan van sortir els nostres casos, tots els festivals van dir que ens programarien a mi i en Pablo Hasel. L’any següent ningú no se’n recordava, de nosaltres. Em va fer mal que enguany el Canet Rock vagi a Mallorca i no s’hagin recordat de mi. Encara que fos de manera simbòlica, posant-me al cartell. Al final, què som per a aquesta gent? Només un reclam publicitari? Segurament hauria de callar més.

—Ja està bé que algú ho digui.
—Supòs. Ahir en Toni Soler em va trucar perquè sortís al seu programa. Li vaig dir que no. En Toni Soler se’n riu molt dels exiliats. No només en el seu programa, sinó també en els articles que escriu. Parla del castell de Waterloo, com si nosaltres fóssim tots bojos i només féssim el que diu Puigdemont. Entenc que digui coses així quan fa humor, però en els articles no fa humor, fa anàlisi política. Toni Soler humilia l’exili, i després em demana que surti el seu programa? Supòs que és el que estan acostumats a fer. Però a mi no m’hi trobaran, en aquest món ple de falsedats. Li vaig dir que no, de males maneres.

—Mirem endavant? I ara què?
—Fins ara havia posat el meu cas en favor de la lluita d’uns drets col·lectius. Ara toca no pensat tant en el meu cas com en el meu aprenentatge. Esper que tot això que he après pugui servir per a ajudar la gent que tingui una situació similar a la meva. Vull ser un exemple de lluita i de resistència. Per això fa uns anys vaig crear la plataforma Ni un Pas Enrere. El dia que algú necessiti ajuda, hi serem. Per mi, ara, el pas més important és que Pablo Hasel surti de la presó. Per això, necessitam l’ajuda d’entitats com Òmnium Cultural o l’Assemblea. Cal fer una estratègia conjunta. Necessitam entitats que puguin mobilitzar molta gent. No podem quedar-nos de braços plegats, i anar fent tweets mentre ell és a la presó.