Celebrar què? Aprofitem-ho, fem caure el règim

Sembla que ens sobren les energies; memes, acudits, celebracions per la fugida del rei dels borinots. Sóc a l’exili per haver comès el greu delicte de fer befa de la corona, i la notícia no m’afecta el més mínim, al contrari de tota la gent que m’escriu per WhatsApp i em demana que quan ho celebraré. Estic exiliat per injuriar la corona i haver fet apologia del terrorisme i resulta que no deia cap mentida sobre el monarca i que els únics terroristes a tot Espanya són els gihadistes amiguets del CNI, que no van voler aturar un atemptat a Catalunya per utilitzar-ho després contra el referèndum, i us asseguro que aquests no els he enaltit mai. Per tant, celebrar què?

No em sento en absolut més a prop de casa. M’hi vaig sentir quan vaig veure que la gent s’organitzava a Urquinaona, feia fora les forces d’ocupació i controlava el territori. Quan blocàvem aeroports i fotíem mal a l’economia espanyola. Quan reivindicàvem independència i no tot se centrava a reclamar la llibertat de presos i exiliats. Per tant, crec que no em cal fer cap reivindicació d’aquest moment, perquè penso que el règim del 78 ja fa una estona llarga que té una crisi de legitimitat, i més en referència a la corona, i que això que ara ens enlluerna és una estrella que va esclatar fa molt i que ens entabana.

Per què ens preocupa tant què passa al país veí? Utilitzem tota aquesta energia per a continuar organitzant-nos, no? Voleu fer mal a l’estat espanyol de debò? Voleu debilitar-lo? Ajudem altres nacions oprimides de l’estat i que Espanya sigui una república? Doncs fem la independència.

Quan l’estat va posar a tot drap la seva màquina repressiva i va empresonar demòcrates i activistes va ser perquè li vam fer mal. Qui viu per infondre por, viu amb una por constant. Si només et queda repressió per a combatre el teu enemic, és perquè estàs acorralat. Aprofitem el moment o la passem fent memes? Jo vull tornar a casa.

I quan dic casa, també és Catalunya. Recordo que mesos abans que es dictés el meu ingrés a la presó no feia més que fer concerts i xerrades a Catalunya. No els feia pas a Madrid, on només vaig anar una vegada en quatre mesos de gira. Va ser aquí on la meva padrina andalusa va entendre què significa fer país. Empresonarien el seu nét i no era a Andalusia on l’acollien, que de segur que ho farien encantats, però qui ho va fer per naturalesa van ser els catalans amb qui compartim llengua, cultura i història. I ho va entendre molt més quan els catalans em van acollir a Bèlgica i em van tractar com alguna cosa més que una consigna o una estadística. No desvario quan dic que veig molt més fàcil tornar a Catalunya que no a Mallorca. Poder entrar a una botiga a comprar el pa i dir bon dia.

Qui em va encarregar la cançó que m’ha portat a l’exili és vice-president d’Espanya i tampoc no ho he vist mai com una oportunitat per a tornar. No tenc cap mena de confiança en tribunals ni salvapàtries espanyols. És per això que d’ençà que sóc a Brussel·les i comparteixo trinxera amb la resta d’exiliats, no he deixat de participar en projectes relacionats amb fer la independència i encapçalar-los com a informàtic. Perquè construir la República Catalana és tangible, no estèril com voler salvar miraculosament l’estat espanyol, totalment contaminat de franquisme, on no se’n salva cap institució. Ja heu vist que el govern espanyol més progressista de la història respecta totalment la fastigosa decisió de la casa reial.

A ca n’Espanya no va canviar res quan es va saber que l’estat estava involucrat en la creació dels GAL ni tampoc canviarà res ara. S’han destapat corrupcions, tortures i barbaritats de tota mena, aquest darrer any, i amb l’excusa de la pandèmia l’esquerra espanyola no s’ha dignat ni a denunciar-ho. La cosa més important per als feixistes espanyols és la unitat d’Espanya, que és sagrada, i faran tot allò que calgui per a mantenir-la, tant com si han de foragitar Juan Carlos I, i en Felipe VI després. La monarquia és tan sols un dels molts virus que Franco va crear i que infecta Espanya. Per arreglar el món, primer s’ha de començar pel jardí, i crec que tenim feina. Som-hi.

Josep Miquel, Valtònyc
Brussel·les, 4 d’agost de 2020