Valtònyc: “Ho tenia tot preparat per anar a la presó”

Divendres l’Audiència de Sevilla feia públic que havia suspès l’entrada a la presó de Josep Miquel Arenas, conegut com a Valtònyc, després de l’acord entre les parts. El tribunal avalava el pacte entre les acusacions i la defensa, però el condicionava al fet que no cometés cap delicte durant dos anys. Amb aquesta decisió, Valtònyc posa punt final a una lluita que ha durat dotze anys. Tot va començar quan tenia divuit anys, quan el van detenir, i acaba ara, que és a punt de fer-ne trenta. Tota una vida de lluita.

Parlem amb Arenas de per què va prendre la decisió d’anar a Sevilla, bo i sabent que hi havia la possibilitat d’entrar a la presó. De fet, tothom del seu entorn el va provar de convèncer perquè no hi anés, però tenia una intuïció: “L’estat espanyol no es podia permetre de tancar-me. Sabia que, si m’hi presentava, faria que passessin coses. Era molest.” Malgrat tot, reconeix que va optar per anar-hi essent conscient que estava cansat, que no es veia amb prou energia per a tornar a començar un exili. El fet d’haver pogut tornar a casa, quan va prescriure la primera condemna, li va fer canviar la visió de tot plegat. Es va adonar de tot allò que havia viscut i el patiment que hi havia darrere. I va decidir que, posats a triar, personalment es veia amb més energia per a suportar la presó que no pas l’exili.

—Aquests anys hem parlat moltes vegades sobre la llibertat. Però aquesta vegada sou lliure de debò.
—…

—Quin silenci!
—[Continua en silenci uns segons més.] Sí, és clar, les altres vegades m’havia de manegar en la idea de la llibertat. Ara m’he de manegar en allò que implica ser lliure, de veritat. És molt més complicat perquè les opcions i les possibilitats que tinc són tan àmplies! Ho he sentit com la primera vegada que… Sóc de Mallorca, però no vaig gaire en barca perquè em fa molta por. I la primera vegada que hi vaig anar, que va ser a dinou anys, em van portar cap al fons i em van donar unes ulleres de busseig. Em vaig llançar i vaig mirar dins la mar; ho vaig veure tot tan gran que em vaig marejar i tot. Era increïble. Aquests dies he recuperat aquesta sensació. Si en lloc d’anar a l’exili, hagués anat a la presó, hi hauria entrat a vint-i-tres anys i n’hauria sortit a vint-i-vuit. Tot plegat hauria estat un desastre. En aquell moment no tenia recursos per a sobreviure, imagina’t quan hagués sortit de la presó! En canvi, ara tinc molts més recursos, una feina, estudis, coneixement, contactes… Em toca viure. Puc decidir el que vulgui. Des de tornar a casa, anar a viure a Catalunya, quedar-me a Bèlgica, viatjar per tot el món… Tot plegat fa vertigen.

—Llavors, la llibertat no és solament alegria, sinó que també fa por?
—Honestament, sí! Pensa que em van detenir quan tenia divuit anys, i he viscut amb això des de llavors. És clar, per mi era un refugi, també. Al final, he fet de tot aquest procés la meva zona de confort, perquè en podia treure beneficis. Dic això sense deslegitimar què significa la repressió i sense llevar-ne la duresa que implica. Però hi jugava. No m’arribava a comprometre amb ningú a fons. Sempre pensava que no ho podia fer perquè potser aniria a la presó o m’extradirien. No em vinculava amb la gent amb aquesta excusa. Els meus amics alguna vegada m’han dit que estava molt distant. Sempre tenia l’excusa de tot això que em passava. I ara ja no ho tinc, i has d’empassar-t’ho. Hi ha gent, com jo, que sap gaudir i gestionar més les derrotes que no pas les victòries.

—M’imagino que aquest darrer mes i mig ha estat una muntanya russa d’emocions.
—Totalment! He passat de l’alegria que va ser que em diguessin que havia prescrit la condemna a la por per tenir de nou un judici. També hi ha hagut molta incertesa… He hagut d’enfrontar-me als meus advocats, amics i entorn perquè jo volia anar al judici i ells no volien que hi anés. Al final, ha tornat l’alegria pel que va passar a Sevilla. He estat molt amunt, però en acabat me n’he anat molt avall perquè he hagut de processar moltes coses. Però a poc a poc, sabia que no seria fàcil.

—Anem per parts. Què us passa pel cap quan us truca Boye i us diu que tot s’ha acabat, que el vostre cas ha prescrit?
—Reaccion d’una manera molt intel·ligent i molt humana. Pens que el 21 tinc el judici, i que, per tant, aquesta llibertat se m’acabarà. Pens que tinc vint dies, de manera que me’n vaig a casa. He d’abraçar ma germana, he de veure la meva família. Però quan vaig parlar amb el president Puigdemont em va dir: “No te’n vagis, fem-ho a poc a poc, que hem de muntar bé la teva tornada.” A més, aquell diumenge era el seu sisè aniversari a l’exili, i volia que hi fos. Però no, li vaig dir que me n’anava, que tenia el judici i que calia aprofitar aquelles tres setmanes. He vengut moltes vegades. Ho havia d’aprofitar. Sabia que el dia 21 de novembre es podia acabar tot.

—D’alguna manera quan vau tornar teníeu la sensació que era una llibertat provisional?
—Sí, però també ho pens ara, m’han posat dos anys de condemna i aquesta condemna és suspesa. No saps mai d’on es poden treure un delicte. I això fa por perquè, desgraciadament, a l’estat espanyol passa molt. De cop i volta es comet un delicte per exercir un dret fonamental. Sóc conscient que sóc lliure, però, al mateix temps, que he d’anar alerta i que, potser, sempre serà així.

—Sempre havíeu dit que somiàveu que tornàveu i que no venia ningú a cercar-vos. No va ser així, la tornada, tot el contrari.
—Em va donar molta força. Havia perdut la perspectiva del que significava el meu exili. Em van venir ganes de continuar fent coses. És clar, vaig venir a Bèlgica per posar el meu cas a disposició dels drets fonamentals i ho he fet. De cop, vaig descobrir que la gent em donava les gràcies per això. Hi ha gent que pensa que he millorat una mica el món. Veure-ho em va ajudar a guanyar perspectiva del significat polític que tenia el meu cas. Em va donar molta força, perquè em va donar la perspectiva del meu exili, no solament personal. Havia perdut aquesta connexió amb l’activisme, m’havia oblidat de què significava. Me’n record que en Tomeu Martí, que és qui va fer amb mi el trajecte de Barcelona a Mallorca, em va dir que preparava un acte de benvinguda. Li vaig dir que no ho fes. Em vaig cagar a sobre. Pensava que no vindria ningú, i que ho passaria molt malament. Havia somiat moltes vegades aquest moment. Ell em va fer entendre que no ho podíem aturar, que la gent volia venir a veure’m. Vaig acceptar, però li vaig demanar que no en fes gaire difusió, ni posessin les expectatives altes perquè després ho passaria malament. Quan vaig arribar a l’aeroport hi havia un centenar de persones, i a Sineu unes quatre-centes, va ser molt bèstia. Sobretot veure cares conegudes de gent que no havia tornat a veure, i que em pensava que m’havien oblidat. I no ha estat així.

—Aquesta tornada us fa canviar d’idea sobre el judici a Sevilla? És a dir, abans d’anar a Mallorca, el pla era no anar a Sevilla i continuar a l’exili.
—No m’havia plantejat d’anar al judici. El fet de presentar-me a Sevilla va ser un cúmul de coses. Una de les quals va ser tornar i veure que no volia tornar a passar per allò, que havia estat molt i molt dur. De cop vaig veure que no li havia donat la importància que mereixia al fet de ser aquí aïllat. Ja ho havia normalitzat. Però una vegada vaig agafar un avió i vaig veure la meva família o em vaig despertar al mateix llit que el meu fillol i vam jugar, em vaig adonar que el que m’havia passat era molt fort.

—Què us van dir, els advocats?
—Això també va afectar la decisió. Vaig parlar amb Boye i els advocats, i em van dir que tenia poques opcions. En el seu moment, em vaig salvar perquè el TJUE va dir que Espanya no podia aplicar la llei del 2015 per una cosa que havia passat el 2012, però això ja no servia. Els fets pels quals em jutjaven havien passat el 2018, per tant, podia haver-hi una extradició automàtica perquè el més probable era que tornessin a fer una euroordre per terrorisme. Però no solament em vaig decidir per això. També vaig pensar que aquests cinc anys m’ho he passat molt malament en l’àmbit personal. He hagut de fer teràpia, anar a psicòlegs. No tenia prou força per a tornar a començar. A més, sabia que aquesta vegada la gent no s’ho prendria com tornar a començar, sinó que es pensarien que jo estava bé aquí. No era el mateix. Pensa que aquests darrers sis anys he passat per set tribunals, i això té un cost humà molt gran. I després vaig decidir d’anar a Sevilla, i assumir el risc d’entrar a la presó, perquè de l’exili no saps mai quan en pots tornar, i de la presó, sí. Mirant bé el meu cas, tot plegat era més una decisió personal que no pas política. Políticament no tenia sentit. M’hauria quedat aquí, a Bèlgica, tot sol. Ara ve l’amnistia i el retorn dels exiliats. M’hauria quedat aquí com si fos brossa espacial. I no volia replicar uns altres exilis que he vist, que no tenien aquest sentit polític, i que han acabat quedant en res. Per mi la millor solució personal era la presó, més que no l’exili. Per tant, posats a triar, m’estimava més anar a la presó. Era més ràpid. Si algú m’hagués dit que el meu exili tenia un sentit, i la gent estaria coordinada amb mi, potser hauria estat diferent i m’hauria quedat. Però, desgraciadament, vaig aconseguir de canviar la llei d’injúries a la corona a Bèlgica, i he aconseguit moltes fites i victòries, però els partits, les entitats i la societat no han sabut alinear-se amb jo. Per tant, obtenir fites que haurien de ser victòries col·lectives però que només es quedin en victòries personals no m’interessava.

—No us sentíeu ajudat?
—Quan vaig decidir de presentar-me a Sevilla ho vaig comunicar a les entitats i els partits més grans del país. I vaig veure que el suport que em podien donar era molt simbòlic. La CUP em va dir que farien unes cartes entre represaliats, l’ANC que em podia acompanyar al judici, Òmnium que faria uns cartells, el Consell per la República un tweet… En vista d’això, vaig pensar: “Encara sort que hi vaig i m’entreg.” Ningú em va proposar de fer-la grossa si entrava a la presó. Em va fer pena, la veritat. No seré del tot destructiu perquè també és veritat que el meu exili sense ajuda d’algunes entitats no hauria estat possible. Però, és clar, no dic tot això des del vessant personal, sinó des del polític. A més, vaig decidir de presentar-m’hi, perquè vaig pensar que Sánchez tenia tota la dreta al carrer, i, si em tancaven, també hi tindria tota l’esquerra, i no li interessava. Puigdemont hi negocia, si m’haguessin tancat, s’hauria complicat tot, perquè m’hauria tancat el PSOE, que són els qui controlen la fiscalia. Estava clar que a Sánchez no li interessava tenir un altre raper a la presó. Internacionalment tothom miraria què passava. I, per tant, encara que els advocats, Puigdemont, la meva família i els meus amics em diguessin que em tancarien a la presó, la meva previsió era que no.

—Per tant, malgrat que al vostre entorn tothom pensava que entraríeu a la presó, estàveu convençut que hi hauria un pacte?
—Ho sabia, n’estava convençut. L’estat espanyol no es podia permetre de tancar-me. Sabia que si m’hi presentava faria que passessin coses. Era molest. Se m’havien alineat els astres perquè el meu judici fos enmig d’aquesta negociació i allò que passava a Ferraz. Vaig veure una cosa que els altres no van veure. Mira que van intentar que no m’hi presentés. Vaig rebre moltes pressions. Però vaig ser un caparrut, volia anar-hi. Al final, tots van veure que no podien fer res per fer-me canviar d’opinió, de manera que van decidir d’acompanyar-m’hi. La gent em va ajudar, però els va costar d’entendre la decisió.

—Dieu que vau prendre aquesta decisió pensant en la vostra germana. Què us va dir, ella?
—Em va dir que ella no en sabia de política i que confiava en mi. “Si tu dius que anirà bé, endavant!” Sempre m’ha donat suport i ha estat al meu costat. Em va donar una lliçó de què és estimar. Estimar és acompanyar, no és fer que els altres facin allò que tu vols. És respectar les teves decisions. I és el que va fer ella. Em va donar una lliçó molt bèstia, perquè en la seva posició no sé què hauria fet, jo.

—Vau pensar en la presó, aquells dies?
—Molt, molt, moltíssim. Vaig organitzar-ho tot pensant que aniria a la presó. Vaig pensar a qui donaria la responsabilitat de buidar el pis i vendre els mobles, qui es quedaria els meus gats, a qui enviaria els llibres, que són el meu patrimoni –a la meva germana. També vaig dir a la meva germana on tenia els doblers, perquè si em tancaven anés a comprar-me roba còmoda. La meva advocada ja m’havia dit quines quantitats de doblers havia de dur i què havia de fer quan entrés a la presó… Vaig arribar a donar tota la meva documentació belga a ma germana. Ho tenia tot preparat per anar a la presó. Vaig treure un disc el dia abans. El vaig fer en vint hores, perquè en l’últim moment se’m va encendre la bombeta. Vaig pensar que així el grup de suport tindria material per a moure. A més, em va servir per a tenir el cap ocupat i no pensar que podia entrar a la presó.

—Sempre havíeu dit que no tornaríeu a fer música. És la millor manera que vau trobar per a expressar-vos?
—Supòs que vaig començar a fer música a catorze anys –quan vaig treure el meu primer disc– perquè no havia tingut una infància fàcil i perquè se’m feia insuportable gestionar i assumir el que em passava. I supòs que ho vaig fer a catorze i ho he tornat a fer a trenta. M’imagín que no podia gestionar i assumir el que em passava, i ho vaig curar fent música.

—Què és allò que més us preocupava de la presó?
—No em podia treure del cap la imatge del meu nebot de cinc anys venint-me a veure a la presó. Que ens haguéssim de veure darrere un vidre. Em preocupava pensar com explicar-los, a ell i al meu fillol, per què era allà, si no sóc una mala persona. És l’única cosa que em feia molta por. Pensava en ells dos, i no sabia com explicar-los-ho. Honestament, de la presó només em preocupava això, sabia que me’n sortiria perquè tenc molta resiliència. Sempre me’n surt. Sabia que aquesta vegada, quan sortís, tendria recursos i estudis per a poder tornar a tenir una feina. Sabia que hi havia una data per a sortir-ne, que no és com l’exili, que no saps mai quan tornaràs.

—S’ha banalitzat massa, l’exili?
—Sí, però també en sóc culpable. També n’he fet molta befa. Me n’he rigut i he fet molt d’humor per defensar-me dels atacs. No he estat prou madur per no respondre. Quan algú m’atacava, responia, però almenys tinc un sou de dos mil euros i drets fonamentals. Crec que m’he equivocat donat la imatge que aquí vivia molt bé. Segurament, ho he fet per orgull o per ego, per tenir la voluntat de victòria. Desgraciadament, etiquetam molt, i això ens limita.

—I ara que ja no esteu exiliat…
—És estrany que em diguis que no estic exiliat. Encara diria que sí que ho estic… [Riu.]

—Sou a Brussel·les, però no esteu exiliat. Ara que ja no heu de fer veure que esteu molt bé per aquesta moral de victòria, què ha estat la part més dura?
—La soledat. Estar sol, veure que t’obliden, que perds amics, que els familiars no et vénen a veure… Veure que el que has vengut a fer aquí no té cap sentit. Per mi, el fred també ha estat molt dur. Aquí hi ha molta pluja i poc sol. Acostumar-me a una altra cultura, a uns altres idiomes. Segurament, el que m’ha passat més factura és no saber comprometre’m sentimentalment amb la parella. He conegut companyes que han estat increïblement bones amb mi, que hi hauria pogut compartir la vida, i no m’hi he atrevit perquè el futur era tan incert que em feia molta por. No he arribat a involucrar-me sentimentalment amb ningú o no m’he deixat endur. Ho he intentat curar amb la teràpia aquests darrers anys. He d’aprendre a deixar-me estimar i a estimar. No solament en les relacions sexo-afectives, també amb els amics. Me’n record d’un dia… Només de pensar-hi m’emocion perquè va ser la primera vegada que algú em va donar un consell.

—…
—Ningú no m’havia donat mai un consell a la vida. No he tingut pare, no l’he conegut. I a ma mare la van tancar a la presó quan tenia tres anys. No la vaig tornar a veure fins a molt gran. M’he criat amb la meva germana. Ella em va adoptar quan tenia vuit anys. Ella en tenia divuit. Era una nena. No m’ha pogut donar gaires consells. Els que m’ha donat, ens han servit per a sobreviure. Però record que un dia anava en cotxe amb en Lluís Puig, i li vaig explicar que volia deixar una de les feines que feia. Per poder-ho pagar tot, quan vaig arribar, vaig fer moltes feinetes diferents. I no podia més amb una d’aquestes feines. Li vaig dir a en Lluís que volia plegar, que els enviaria a la merda. Ell em va respondre: “Pensa un moment. I si has de marxar, fes-ho bé, perquè no saps si mai hi hauràs de tornar.” Em va donar aquest consell tan simple. Però em faltava maduresa per a poder arribar-hi per mi sol. De cop, em vaig adonar que he fet moltes coses malament a la vida perquè no he tengut una referència parental. Una cosa tan senzilla em va provocar un atac d’ansietat.

—Per tant, a l’exili també hi ha hagut coses bones?
—I tant, moltes. Mira, ara em ve al cap el meu amic Albert, que em va ajudar a trobar feina. Que va donar la cara per mi. Cada cosa que implicava que algú m’estimés, per mi era molt difícil, em feia molta por. Vaig patir la síndrome de l’impostor molt fortament. Sobretot quan la gent va començar a estimar en Josep, i no en Valtònyc. Per això, aquests darrers anys han anat més en aquest sentit, a deixar de ser en Valtònyc i començar a ser en Josep. D’estimar i deixar-me estimar. Sé que sona molt senzill, però no ho és.

—Parlant d’estima. Com ha estat tornar i veure que la gent us atura, i us diu “benvingut”. O la gent us abraça pel carrer malgrat que no us coneix personalment.
—[Esbufega i resta en silenci.] Quan m’aturava algú pel carrer per donar-me les gràcies, sempre li responia el mateix: “Gràcies a tu. Tot sol no me n’hauria sortit.” El nostre exili no solament ens representa a nosaltres, sinó a moltíssima gent. Per això cada vegada que em trob algú, li vull demostrar respecte. M’agrada interessar-me en la vida de l’altre. Vull conèixer aquesta gent. De fet, fa molt de temps que tinc una caixa plena de cartes que m’han enviat tots aquests anys. No les he contestades mai. Ara m’agradaria fer-ho, perquè he pogut tornar a casa gràcies a ells.

—Com va anar aquest pacte amb la fiscalia? Quan sabeu que hi ha aquesta oferta?
—Ja era al tribunal i esperava per entrar al judici. De cop, veig que Isabel Elbal, la meva advocada, parla amb la fiscalia. Aquí em vaig imaginar que es movien coses, i em vaig tombar cap a la meva germana i li vaig dir que volien pactar. Finalment, li vaig preguntar a l’advocada què volien. Aleshores em va dir que volien pactar. Ella es pensava que jo no volia pactar, però li vaig dir que sí. Primer ens oferien dos anys de presó, i això no estava disposat a pactar-ho. Jo acceptaria un pacte si m’asseguraven que no hi entraria i s’acabava tot. Volia que hi hagués una suspensió de la pena. La meva advocada ho veia complicat, però després de parlar amb ells uns vint minuts, la fiscalia va acceptar el que demanava.

—I què vau fer, quan us ho va dir? Ho vau consultar amb algú?
—Sí, vaig trucar al president Puigdemont. No podia acceptar-ho sense parlar-hi. Quan ho va saber, em va dir que firmés, que no m’ho pensés. Sabent que no traïa ningú del meu entorn, vaig firmar. Necessitava assegurar-me que la meva decisió no afectava cap dels altres exiliats, que només m’afectava i m’implicava a mi. Si els hagués fet una putada, no hauria firmat.

—Malgrat tot, hi ha qui us ha dit traïdor per haver pactat.
—Entenc la política com una ciència. La ciència és energia, i l’energia es transforma. I es transforma en el context i el moment històric que vivim. Desgraciadament, hi ha molta gent que viu la política com una religió i pensa que tot és escrit, i que tot s’ha de fer com diu el Manifest comunista, tal com el va escriure Marx fa dos-cents anys, i que no es pot moure d’aquí. Em sap molt de greu i entenc la gent que és religiosa, perquè la religió és per a tenir respostes a preguntes que no sabem com contestar, però jo no sóc així i veig la política com una ciència. Sabia que el millor, no solament per a mi personalment, sinó també políticament, era pactar, perquè era conscient que des del carrer podia fer molta més feina. Puc fer xerrades, puc anar a manifestacions… És a dir, no sóc cap polític. No havia promès mai res a ningú. La meva decisió no perjudicava ningú perquè el meu procés era per una cosa que vaig dir en un concert i no era cap muntatge repressiu col·lectiu.

—Per què creieu que us ho diuen?
—Desgraciadament, en aquest país idolatrem i fem líders molt de pressa. I hi ha gent que m’ha idolatrat i m’ha fet líder, i jo no ho he demanat mai. A tota aquesta gent li diré que sóc humà, i que vull viure. Em sap molt de greu, ja ho discutirem fent una birra, si ho volen. També et diré que crec que molta gent ha valorat la meva honestedat. Crec que la gent valora positivament que no els infantilitzi i que els digui honestament que he pactat perquè no tenia més energia, que estic cansat. Agraeixen que els digui la veritat i que no faci servir sempre l’èpica. He treballat per deixar el món una mica millor que no me’l vaig trobar, crec que ho he aconseguit, però no ho podia resoldre tot. Ja he complert, ara em toca estar en una segona línia. I ho dic amb molt d’orgull. He fet el que havia de fer, ara em toca viure. Crec que ma germana es mereix de recuperar el seu germà. Vull ser al seu costat si torna a passar una altra cosa tan forta com la mort de ma mare. No vull ser a mil dos-cents quilòmetres, per videoconferència.

—Creieu que se us han exigit massa?
—Sempre exigim massa. Com a societat, ens agrada assenyalar els errors. Estem ansiosos per cremar lideratges. A vegades és una pena perquè una petita discrepància fa que ens perdem tot allò que tenim a compartir amb una persona.

—Vós vau ser dur quan hi va haver gent que pactar la tornada de l’exili. Els enteneu més ara?
—Era molt diferent. No vaig tornar per la porta de darrere. Tampoc li vaig amagar a ningú que tornava. No vaig posar en risc en cap moment una estratègia col·lectiva. A més, ningú m’ha votat. No tinc cap sou públic, al contrari. Vaig ser dur amb dirigents polítics perquè sóc un ciutadà i perquè van dir que farien una feina i no l’han feta. És molt diferent. No se’ns pot exigir el mateix. Això no vol dir que no pugui fer autocrítica. Potser he estat molt dur aquests anys amb molta gent. Desgraciadament, sóc un home, i la testosterona de vegades em pot. Quan feia aquestes crítiques populistes a Twitter rebia una resposta, que al final es convertia en una droga per mi. M’he passat una mica en tothom. Potser també he exigit massa. Tot és més complex.

—I ara, què?
—Doncs ara, viure! A veure si torn a Catalunya… No ho sé, no ho tinc clar. Em ronda pel cap també marxar i viatjar durant un any pel món, com que puc fer teletreball… Ara tinc mil opcions. Puc aprendre moltes coses. A mi a divuit anys em van treure el passaport, no he pogut viatjar mai. Tinc moltes ganes de conèixer món.