Josep Miquel Arenas: “Havia de deixar de ser en Valtònyc”

Ara fa cinc anys, Josep Miquel Arenas, més conegut com a Valtònyc, arribava a Bèlgica. Triava l’opció de l’exili perquè Espanya el volia empresonar per les seves cançons. Vist amb la perspectiva actual, sembla bastant clar que va triar la millor opció, però optar per l’exili en aquell moment no va ser fàcil. “Ningú no va creure en el meu exili”, ens explica en un bar a Brussel·les, i ens confessa que en un primer moment els advocats belgues li van deixar clar que entraria a la presó. Va pensar que si hi havia cap opció de no acabar-hi, calia aprofitar-la. Allò que no sabia és que aquests cinc anys d’exili el canviarien del tot, el farien madurar, li donarien l’oportunitat de viure una altra vida: “No m’hauria imaginat mai que tindria dret d’un futur.”

Però per arribar ací s’ha hagut de treballar molt a si mateix. Confessa que durant la pandèmia va veure clar que li calia anar al psicòleg. “Abans només vivia damunt aquell personatge que era en Valtònyc, i ara és en Josep qui ha començat a viure.” Per fer-ho calia desaparèixer del focus mediàtic. Això ha fet aquest darrer any, d’ençà que Tribunal d’Apel·lació de Gant va decidir de no extradir-lo. No ha donat cap entrevista, ha fet molt pocs piulets… Però ara que fa cinc anys de l’exili torna a alçar la veu. Recorda que encara no ha guanyat; malgrat les victòries aconseguides, la guerra continua.

—Ara fa un any, quan el Tribunal d’Apel·lació belga va tornar a denegar la vostra extradició a l’estat espanyol pel delicte d’injúries, vau dir: “Tinc ganes de començar a viure.” Ho heu aconseguit? Feu allò que volíeu?
—Ostres, quina manera de començar… Una mica, sí. He començat a notar-me a mi mateix, a sentir-me i a valorar el meu entorn, i no ho havia fet mai. Sóc una persona que té moltes pors, i quan t’obres i quan sents, exposes moltes vulnerabilitats. Això sempre m’ha costat molt, i a sobre se’m va ajuntar amb la repressió, que va aparèixer a la meva vida quan tenia divuit anys. He viscut molt de pressa. No m’he adonat gaire del que passava al meu entorn. I ara que he tingut un moment per a dir “tinc això, sóc això, i hi ha això”, he començat a fer càlculs, a sentir, a tocar, a respirar. Em vaig adonar que la respiració solament m’arribava fins al coll. No passava, no la deixava arribar fins a baix, i no sentia les puntes dels peus o de les mans.

—I era com us imaginàveu? Parlàveu d’un sentiment de llibertat. Un any després, us sentiu lliure?
—La llibertat és fins on vols arribar. Els límits estan imposats. Vivim en un estat lliure, vivim a Bèlgica. Però tot és agafat amb pinces, perquè al final un estat és una classe que en reprimeix una altra. Hi ha lleis, hi ha jutges… De moment no visc com vull, perquè no puc viatjar. Tampoc no puc tenir tot allò que voldria. No puc tenir la meva família a prop ni els meus amics. No tinc llibertat de moviments, i no puc veure la serra de Tramuntana. Però a poc a poc aconsegueixo ser el que vull ser, i que quan els meus amics i la meva família em miren, estiguin orgullosos. Per mi això significa ser lliure, en certa manera.

—Costa pensar: “D’acord, he guanyat una lluita, però no puc tornar a casa.”
—No he pensat mai que els hagi guanyat, continuo en guerra. Ara fa poc he sortit en un sumari del Tsunami Democràtic. Em cerquen les pessigolles per haver ajudat els exiliats catalans. Em demanen quatre anys més per unes altres cançons. Per tant, no he pensat mai que els he guanyat, crec que el dia que hagi guanyat serà el dia que pugui dir que no sóc espanyol, que sóc català i que sóc a casa meva, aquest dia podré dir que els he guanyat, però fins aquell moment, estic en guerra.

—Durant aquest any no heu fet gairebé cap piulet. Part de la llibertat que volíeu era deixar de ser una persona pública?
—Volia començar a sentir. I per fer-ho, havia de començar a ser en Josep i deixar de ser en Valtònyc. I això només ho podia fer deixant la droga que és l’ego i que te la dóna la popularitat. És a dir, quan em sentia malament, feia un tuit, tenia 10.000 m’agrades, 8.000 retuits. Per mi això era cocaïna que m’ajudava totalment a desconnectar-me d’allò que sentia. Havia de trencar amb tot això perquè era conscient que a la llarga em feia mal. Per una altra banda, sóc molt propens a dir que si no tens res a dir, és millor callar. Això és una cosa que s’hauria d’aplicar a molta gent. Vaig arribar a un punt que no tenia res a dir. Vaig explotar el personatge de Valtònyc al màxim, fins a arribar a l’extrem que feia un tuit i s’entenia com una declaració política. Molta gent s’ofenia, molta gent em trucava, he perdut amics per tuits… Va arribar un moment en què vaig dir: “Hòstia, això no em convé.”

—Durant aquest any, quants piulets heu escrit, però heu decidit d’esborrar-los abans de publicar-los?
—Si fem un balanç, he esborrat més tuits que no n’he escrit. Sobretot per això que et deia, feia un tuit, veia que ho petava i tornava a tenir aquella sensació. De cop m’adonava que no podia tornar a això.

—Per tant, sí que hi havia coses a dir. És a dir, hi ha hagut coses que us han molestat i que n’hauríeu fet un piulet?
—Sí, però al final tampoc no canvia res, perquè també vivim un temps en què tot és molt efímer. Els impactes que tenien els meus tuits eren d’un dia o dos, però després això no canviava res i a la llarga sí que tenia impacte, però negatiu sobre mi i sobre el meu entorn.

—Puc repassar coses que han passat aquest any i que potser n’hauríeu fet piulets?
—Sí…

—Us veig poc convençut! Però provem-ho: la tornada d’Anna Gabriel i Clara Ponsatí al Principat…
—De la tornada de l’Anna Gabriel, en vaig fer un tuit i un article a VilaWeb. I sobre la tornada de Clara Ponsatí… Sí que n’hauria fet un tuit, i dels grossos.

—Què sentiu quan veieu que poden tornar?
—Sent alegria perquè sé el que es pateix a l’exili, sé el sacrifici que és i me n’alegr per elles. Però és clar que els seus retorns mouen peces. I quan es mouen peces, passen coses. La gent actua d’una manera o d’una altra i això et pot agradar o et pot decebre.

—Us agradaria tornar com Clara Ponsatí o com Anna Gabriel?
—M’agradaria tornar com en Josep. Crec que faria les coses diferents, perquè jo sóc d’una manera i elles en són d’una altra.

—Una altra cosa que ha passat és que ja no parlem d’independència, parlem de conflicte. Ja no parlem de taula de diàleg, parlem d’acord de la claredat. Què us sembla?
—Em sembla molt trist. Aquest és un dels altres motius pels quals he desaparegut una mica del mapa. No hi tenc res a aportar. Quan vaig arribar aquí, a Bèlgica, sí que em vaig trobar amb uns objectius que compartia, que era fer la independència. Em vaig trobar amb gent organitzada, que ho tenia clar. Tothom remava cap a la mateixa direcció. M’ho vaig fer la meva lluita, perquè la sentia com a meva, creia que hi podia aportar alguna cosa. Però en això que fan ara no hi tinc lloc. No sóc de cap partit, no m’identific amb cap d’ells, no m’agraden aquestes batalles. No m’agraden les batalles individuals, no m’hi sent còmode, en tot això.

—Enteneu que la gent que se senti desencantada?
—Sí, però és més culpa seva que no pas dels polítics o del moviment en general. Els polítics ens han infantilitzat, però nosaltres també ens hem deixat infantilitzar. No estic decebut amb ningú d’una manera molt bèstia, perquè en certa manera no m’he cregut mai que això seria el punt final. Tenia molt clar que la independència no vindria de la mà dels polítics ni de les institucions. Ara mateix no hi són, les institucions, però nosaltres, tampoc.

—La setmana que ve farà cinc anys del vostre exili. Com us trobeu? Si mireu enrere, quina sensació teniu?
—Puc estar orgullós, he millorat molt. No sóc gens la persona que era quan vaig arribar aquí. D’una desgràcia, n’he fet una oportunitat. Estic molt content de la part personal, però també de la part col·lectiva. Vam canviar una llei, vam eliminar la injúria a la corona aquí, a Bèlgica. Hem tingut un impacte sobre la societat. Avui encara hi ha gent de la Universitat de Lovaina o de França que em truquen per fer entrevistes perquè sortim als llibres de dret. Hem aconseguit coses brutals. De tot això, em quedo amb una lliçó: tot sol no ho hauria pogut fer. La gent pot estar molt desencantada amb els polítics, però hi ha de ser, hi ha molts represaliats, hi ha molta gent que pateix les conseqüències de voler un canvi polític i social, i tots sols no ho poden fer. No ens podem permetre estar desencantats.

—Tornem a fa cinc anys. Si algú us hagués dit que avui seríeu on sou, que faríeu això que feu, us ho hauríeu cregut?
—No, era impossible. Durant un any i mig he estat anant al psicòleg per poder combatre la síndrome de l’impostor. També, en part per això he deixat de fer tuits i sortir públicament. Tenia una certa sensació de descontrol, de pilot automàtic, i que tot anava massa bé perquè era sort. I que no m’ho mereixia. Pensava que era qüestió de sort. Però ara, si miro enrere i penso en tot el que he fet, m’adono que no pot ser només sort. Alguna cosa he fet. Si tornés enrere i em diguessin que ara tot seria així, no m’ho creuria. Per exemple, ara mateix treballo en una empresa belga d’enginyer de programació. Continuo ajudant el Consell de la República, però ja no treballo per ells. Aconseguir aquesta feina m’ha ajudat molt. Gràcies a això super la síndrome de l’impostor. Si no fes bé la meva feina, em farien fora. Ara em demostr que tot sol me’n puc sortir.

—A més, no us prometien aquest final.
—Ningú no va creure en el meu exili perquè aquí existien les injúries a la corona i l’apologia al terrorisme, per tant, em deien que em tirava a la piscina. El meu entorn no s’ho acabava de creure. Part del meu entorn em va deixar molt de banda perquè quan vaig venir em vaig haver de lligar als polítics catalans per aprofitar la projecció internacional que els donaven, i també de les ajudes que rebien econòmicament. Un represaliat que no coneix ningú, que no és ningú, no rep ajudes. Els advocats que tenc valen tants diners! Jo tot sol no els hauria pogut pagar. Però tenc clar que vaig fer les coses com les havia de fer i com les sentia. Al final tot ha anat bé.

—Perquè la gent ho entengui, arribeu ací sense parlar cap dels idiomes que es parlen a Bèlgica. Com són aquells dies?
—Sí. Vaig travessar tot França d’una tirada i quan vaig arribar aquí em van deixar en un pàrquing. Em van dir que havia d’anar un hotel, que allà tendria més informació. Finalment, van arribar uns advocats que em van dir que l’euroordre no havia arribat, i que havia de desaparèixer durant uns dies. Durant quaranta dies vaig estar en una habitació sense poder sortir. El meu entorn em va portar una persona perquè m’ensenyés francès perquè el que em va dir l’advocat és que aniria a la presó. Em va dir que era impossible que me’n sortís perquè tenia una condemna, tenia una euroordre, una ordre de detenció internacional, i, per tant, que aniria a la presó i que després ja em veurien, però que el punt de partida era aquest. Tot va anar molt bé. No he trepitjat ni un dia la presó, ni la vull trepitjar.

—Quan arribeu ací pensàveu que entraríeu a la presó. I sense saber l’idioma? Canviàveu la presó a l’estat espanyol per la presó a Bèlgica?
—Sí, però almenys se m’obria una petita possibilitat de no entrar-hi. A més, si anava a una presó aquí, no patiria humiliació ni tortures. I això significava que un país democràtic havia de tancar un raper a la presó perquè un altre país li ho havia dit. Vaig fer un càlcul de tot plegat i vaig pensar que havia de venir. Hi havia més probabilitats que tot sortís malament que bé. L’estat espanyol ho ha intentat tot. No oblidem que he anat a nou tribunals.

—Avui em llegia la primera entrevista que us vaig fer. I us he de dir que em vau mentir…
—Per què?

—Crec que no em vau explicar tota la veritat de la vostra arribada ací. Cinc anys després, ho podem explicar?
—Cert, en això i hi he jugat una mica, i he mentit molt. De fet, crec que mentiré tota la vida. Almenys fins que ningú tengui risc d’anar a la presó i hagi de sortir per la mateixa sortida que jo. Seria absurd explicar la via que vaig utilitzar i negar-la a una altra persona que la necessiti. No ho explicaré mai, sempre posaré aquesta opció al servei de drets fonamentals i de represaliats.

—En aquella mateixa entrevista explicàveu que somiàveu cada nit en Mallorca. Encara hi somieu?
—Desgraciadament, sí. Tinc uns quants somnis recurrents. N’hi ha un que torn a Mallorca i quan vull tornar cap a Bèlgica, no puc sortir de Mallorca perquè els aeroports estan controlats. És molt angoixant. N’hi ha un altre molt recurrent. Arrib als meus pobles, i la gent que conec de tota la vida no em mira a la cara. Els prov de mirar, però ells es tomben. No puc veure ningú. Encara que crec que el més dur de tots és el que tinc amb el meu gos. Quan vaig haver de marxar, el gos que tenia se’l va quedar la meva germana. Ara somnii que torn i no trob menjar per al meu gos enlloc. Es mor de gana i no li puc donar menjar. Crec que somnii això sis nits de set. És una cosa recurrent.

—Brussel·les ja és casa?
—Sí, és casa. És un lloc on em sent segur i protegit. Pensa que d’ençà que tenc divuit anys he estat imputat per l’Audiència espanyola, acusat de terrorista. Per tant, quan veia la policia no m’he sentit mai protegit, m’he sentit amenaçat. Em van llevar el passaport quan tenia divuit anys i em van prohibir sortir d’Espanya. A mi Bèlgica m’ha donat una feina estable, uns amics que són família. Aquí m’he enamorat per primera vegada. He conegut gent increïble. M’ha donat una segona vida que allà no hauria pogut tenir mai. Jo era carn de ser a la presó.

—Penseu en el futur?
—Molt poc, com a enginyer de programari m’han ensenyat que un problema greu tan sols el pots solucionar si el divideixes en problemes petits i els vas solucionant. Una vegada hagis solucionat els petits, tendràs el gran solucionat.

—Què és el que més heu après durant aquests cinc anys?
—Moltíssimes coses, però en podria dir una: “Les veritats tenen moltes cares.” A vegades ens pensem que una cosa és així perquè no coneixem l’altra versió. Posaríem la mà al foc i ens equivocaríem. He après a empatitzar. Abans era molt egoista, no em posava a la pell dels altres i jutjava molt. La vida és més complicada que no sembla.

—Què faríeu diferent d’aquests cinc anys?
—Uau! Crec que el passat és una cosa per a aprendre’n, no per a penedir-se’n. Crec que no faria res diferent, perquè fer el que he fet m’ha fet ser el que sóc avui, i n’estic molt orgullós. M’agrada molt com em miren els meus amics i la meva família. I crec que és gràcies als errors que he comès en el passat. Per tant, no vull moure cap peça, ho mantindria tot així.

—De què us sentiu més orgullós?
—Ostres! Segurament de saber cuidar el meu entorn. Sempre he estat una persona que no ha confiat en els seus, m’he boicotejat. Era el més fàcil per a sostenir les coses que passaven. No volia arriscar-me i exposar-me.

—La darrera vegada que vam parlar, em vau dir que ara us feia més por entrar a la presó perquè teníeu coses que volíeu mantenir.
—És cert, durant molts anys no tenia res. Em feia gràcia perquè molta gent em criticava perquè portava roba de marca.

—Avui no porteu samarreta Lacoste!
—No, sincerament, en gran part les porto perquè la gent s’indigna i em diu que no ho puc fer. M’agrada sortir dels esquemes. Un dia puc anar de Lacoste, i l’altre de low cost.

—Havíeu creat un personatge per protegir-vos?
—La gent es pensa que sóc un fill de papa o mama. No he tengut pares, he crescut amb la meva germana. Ella ha fet de pare i de mare. Si avui sóc aquí és gràcies a ella. He patit molt. Fa tres anys, no m’hauria atrevit a dir-te això, però he tengut una infància molt i molt dura. No m’hauria imaginat que tindria dret d’un futur. I ara veig que el tinc. Això és collonut, però també espanta molt, perquè has de sostenir moltes coses.

—Allò que fa més mal d’aquests cinc anys d’exili és no veure créixer el vostre nebot?
—És una de les coses que fan més mal. També veure que es moren coneguts, i no puc ser-hi.

—La vostra mare…
—Sí, naturalment la seva pèrdua va ser dura, però també la resta de la gent. Sóc un noi de poble que sempre anava al mateix bar. I els anys passen i em van dient que aquelles persones que sempre prenien el cafè es van morint. Fa molta pena no ser-hi. És fort, perquè no ho he decidit jo. També em perd els casaments de molts amics. Com t’he dit, m’he construït un entorn i l’he cuidat, però també n’he perdut un altre i és que la vida continua, ningú no és imprescindible i molts amics han deixat de venir, molts amics han deixat d’escriure. També alguns familiars.

—La pandèmia ha fet mal? Va ser un moment complicat?
—No he estat mai gaire sociable. Sempre he passat moltes hores a casa, a la feina o al gimnàs. En aquest sentit, la veritat és que no em va afectar. Però la soledat només és bona quan la tries. De cop i volta em vaig quedar tot sol, perquè ens van tancar i molta gent va decidir de tornar cap a casa. Em vaig quedar tot sol a Brussel·les i això va ser el detonant que em va fer adonar que no estava bé, que havia d’anar al psicòleg. Necessitava ajuda.

—Hi ha res positiu de l’exili?
—Ostres, sí, és clar. Tot plegat m’ha creat una resiliència brutal. El dia de demà podré afrontar situacions d’una manera més àgil.

—Si haguéssiu de donar les gràcies, a qui li donaríeu, d’aquests cinc anys?
—És una pregunta molt complicada perquè hi ha tantíssima gent que m’ha ajudat que seria molt injust deixar-me algú. Tots han estat importants. Des d’en Carles Puigdemont o en Lluís Puig fins a persones que no són conegudes. Ara em ve al cap una persona que va decidir de venir un dia a un concert que vaig fer aquí a Brussel·les. Va venir des de Barcelona tan sols per al meu concert. Hi ha molta gent anònima que potser no ha sortit, però que ha tengut un paper importantíssim en el meu exili. És gent que ho ha fet tot a canvi de res, la majoria. Els que més m’han ajudat són aquells que són formiguetes, no fan enrenou, però fan tanta feina. Els que criden molt són els que fan poc.

—Fa cinc anys del vostre exili, i això d’alguna manera va lligat amb la presó de Pablo Hasel.
—Em fa molta pena. Ell vol utilitzar la presó com a eina de lluita, però desgraciadament la societat és tan egoista! La vida és molt dura i tothom mira la seva guixa, ningú no s’adona que aquest noi és a la presó. L’admir moltíssim. Esper que surti com més aviat millor. Tant de bo pogués fer més del que faig per la seva lluita. Només esper que surti més fort del que és. Ens dóna una lliçó a molts. Cremar un contenidor és un acte vandàlic, però cremar-ne mil és un acte polític. N’hi hauria d’haver mil, de Pablo Hasel.

—Vau arribar ací per les vostres cançons, en continueu fent?
—A vegades, per passar l’horabaixa. No ho faig amb l’objectiu de publicar-les o continuar amb el personatge de Valtònyc. Ho faig per passar el temps i gaudir. Quan vaig venir aquí, no sabia cap idioma. Venia de treballar en una fruiteria durant cinc anys. Em vaig sentir molt lligat a l’ajuda de la gent. Sempre pensava, si s’acaba l’ajuda, no podré sobreviure. I, per tant, em vaig obsessionar a ser productiu. No deixava de ser productiu en tot el dia. Vaig aprendre anglès, francès, programació. Sempre estava enfocat a poder sobreviure si un dia se m’acabava l’ajuda. Per això vaig patir la síndrome de l’impostor. Pensava que els feia pena i m’ajudaven. Vaig agafar aquesta dinàmica i em vaig oblidar de gaudir. Em vaig oblidar de com era d’important fer coses perquè sí, sense motius. Pensava que això era perdre el temps.

—Quan va canviar?
—Un dia em van deixar una PlayStation i vaig jugar una hora, sense pensar en res més. Allò va tenir un impacte brutal. És important fer coses que no són productives, només per buidar el cap.

—Per tant, heu deixat la música de banda?
—Estic lligat a la música, però no tant fent coses per a mi, sinó ajudant els altres. Faig moltes instrumentals, masteritzo cançons, m’agrada molt l’enginyeria del so. Però no faig una carrera, ni tinc pensat de fer-la. Fa dos anys i mig vaig matar el Valtònyc amb un disc que van recomanar dos dels millors rapers de parla hispana, que són en Kase-O i en Toteking, i aquí vaig decidir que això era el meu límit. És l’únic disc que escolt i m’agrada. Sempre havia fet les coses molt de pressa. I, en canvi, aquest el vaig treballar molt. És un disc del qual em sento molt orgullós.

—D’alguna manera, Valtònyc no existeix?
—De vegades m’aturen pel carrer i em demanen una foto, i penso: “És clar! Sóc en Valtònyc!” Em xoca moltíssim perquè me n’he oblidat del tot. Abans tan sols vivia damunt d’aquell personatge, i ara és en Josep qui ha començat a viure.

—La setmana que ve hi ha eleccions a les Illes. Què us sembla, tot plegat?
—Ara curiosament em contradiré en això que t’acab de dir. Però un amic que rapeja em va dir que havíem de fer una cançó per les eleccions. I l’hem feta. La traurem el dia abans de les eleccions per donar la nostra opinió.