Valtònyc a Sineu: el malson no es compleix

En Josep arriba amb temps a l’aeroport. Malgrat que tot ha prescrit, sempre fa patir allò que pot fer la Guàrdia Civil. Però de moment tot va bé, passa el control. L’aturen. Control aleatori antidroga. No és res excepcional, però qualsevol moviment és mirat amb recel. De fet, quan finalment es veu que no és res, a en Josep li surt de l’ànima: “Uf! Quin ensurt.” El guàrdia, estranyat, li diu: “No home! Que et pensaves que t’hi havien posat alguna cosa?” Si ell ho sabés… pensem. No l’ha reconegut.

Ja dins l’aeroport comencen les primeres mostres de suport. Un noi s’hi acosta, li somriu i li dóna la benvinguda. Ell no ho sap, però és el primer que s’hi ha adreçat i això li desperta un somriure, a en Josep. No serà l’únic; durant el camí unes quantes persones li donaran la benvinguda a casa.

Aquest matí tot el fa somriure. Suposo que també són els nervis, que té a flor de pell. “Feia sis anys que no pujava a un avió. Tot sembla nou.” Arribem a la porta d’embarcament i arriba la primera sorpresa. Hi ha dos cotxes de la Guàrdia Civil aparcats al costat del que serà el nostre avió. Ens mirem tots. I, no cal negar-ho, creixen els nervis, malgrat que sabem que no poden fer res. Què volen?, ens demanem. Mentrestant, arriba l’últim relleu, el periodista Tomeu Martí, director del Diari de Balears. Ell serà l’encarregat d’acompanyar en Josep en l’últim tram fins a casa, a Mallorca. “Heu vist això?!”, diu també preocupat.

Veiem una parella de guàrdies civils que fan contacte visual amb nosaltres. Però de cop es posen a córrer en direcció contrària. Entren a la nostra porta. Els veiem a la passarel·la. Tot d’una, baixen del cotxe i se’n van… L’altre cotxe continua al seu lloc, però veient el panorama ens relaxem. Segurament només volen espantar.

Embarquem. En Josep porta el carnet d’identitat caducat, per això ahir va haver de baixar amb cotxe. I passar ara és clau. En principi, dins l’estat espanyol es pot viatjar amb el document d’identitat caducat. Però qualsevol excusa la poden aprofitar. Res, sense problemes. Somriu i fa el signe de victòria. Respira més tranquil. Després d’uns quants minuts dalt l’avió, finalment tanquen la porta i l’avió s’enlaira. Mallorca ja és a un pas.

En Josep s’ha posat al costat de la finestra. Ho vol veure tot. Em demana: “Vull fotografies de Mallorca des de l’avió, eh?” I tant!, li responc. Quan es comença a veure la silueta de Mallorca el rostre li canvia. La seva cara té un somriure diferent de la resta. Mira que l’he vist somriure aquestes últimes quaranta-vuit hores, però no pas així.

Li surt de l’ànima: “Sis anys! Sis anys! Fills de puta! No hi ha dret!” I mentre mira reflexiona: “Mecagundeu, tothom té piscina!” Continuem recorrent l’illa de l’aire estant. Ell va explicant-los tot allò que coneix, no se li escapa ni un detall. “No sabeu quina emoció em fa, això. La serra de Tramuntana! Pensava que no la tornaria a veure.” Quan veu la Pobla, el poble que l’ha vist créixer, s’emociona. “Quina passada! Mira, la meva escola. Aquí és on vaig estudiar.” I ens continua explicant: “Mirau, allà hi ha enterrada ma mare. Hi ha les seves cendres. Ara hi podré anar.” Tots restem callats. Sabem què signifiquen aquelles paraules. Li han robat fins i tot això, poder dir adeu a la seva mare, poder-la enterrar.

Cada vegada ens acostem més a terra. “Ara ve, eh? Ja tocam terra. Apa! I sense passar per Madrid”, diu tot cofoi. “Això és molt important”, respon Tomeu Martí. Baixem de l’avió. S’ajup i toca la terra. “Ja som a casa.” Ens tornen a alertar, hi ha quatre furgonetes de la policia a fora. “Passi el que passi, grava!”, em repeteix un dels acompanyants.

En Josep sap que fora, a part de la policia, hi ha gent esperant-lo. Però pensa que serà poca gent. La seva família i uns quants amics. En aquests anys d’exili ha tingut un somni recurrent. Realment és una cosa que l’ha marcat aquest temps. Hi ha una colla de malsons que s’han anat repetint, com ara que tornava a Mallorca i no en podia sortir més. Encara que el que més el turmentava era aquest: “Arribava a Mallorca i tothom que em trobava se’m girava d’esquena. No hi ha manera de veure cap cara. Fins i tot els meus em giraven la cara. No hi havia manera que ningú em miràs. Quedava sol.” Però per sort avui ha pogut comprovar que no és així. Una cinquantena de persones l’esperava ja a la porta de sortida.

Els primers d’abraçar-lo són els membres de la seva família. Ho fan en bloc, enmig de forts aplaudiments dels assistents. Les dues germanes, els nebots i la padrina, són una sola pinya. S’emocionen, com no podia ser altrament. Són cinc anys de molt de patiment. Què dic, cinc anys? Molts més. En Valtònyc en tenia divuit quan el van detenir per primera vegada. Aquest desembre en fa trenta. És mitja vida. De cop em ve al cap la frase que m’havia dit feia just vint-i-quatre hores. “No vull tornar per fer festa, com alguns diuen, vull abraçar la meva padrina, fa massa temps que no ho puc fer.” Objectiu aconseguit.

Però en Josep de seguida reacciona. Va a cercar en Tomeu Martí i comença a saludar una per una totes les persones que hi ha. Els dóna les gràcies. I tots responen: “Gràcies a tu.” Ell encara no veu prou clar què significa per a molts catalans, no és conscient de l’estima que s’ha guanyat.

D’entrada no volia fer declaracions a la premsa, però finalment, quan li ho demanen, en fa. Comença el discurs fent una crítica a Espanya: “És una pena haver arribat aquí no perquè Espanya hagi fet autocrítica i hagi acceptat que havia comès un error condemnant cantants, sinó perquè ha prescrit. I, en canvi, països com Bèlgica sí que han estat capaços de modificar el seu codi penal i eliminar-ne les injúries a la corona. I sobretot em fa moltíssima pena que, encara que jo sigui aquí, en Pablo Hasel estigui a la presó.” En tot el viatge de tornada té molt present el seu amic. I en la primera oportunitat que té l’anomena i en reclama l’alliberament.

Quan li demanen com ha viscut aquests anys d’exili, confessa: “Han estat molt durs, però també m’han fet créixer com a persona, m’han fet créixer professionalment. He fet una xarxa d’amics. Crec que el passat és una cosa per a aprendre’n, no per a penedir-se’n. Segurament he comès molts d’errors, però avui tinc els amics que tinc, la meva família m’aprecia d’una manera que n’estic orgullós. Per tant, ha estat dur, però ha valgut la pena. A partir d’ara, a viure, que ja toca! He de recuperar aquests anys que m’han llevat.”

En sortir de la rotllana que han format els periodistes al seu voltant, continuen les abraçades. Una senyora li regala una ensaïmada, un detall que agraeix emocionat. Una hostessa francesa s’hi acosta: “M’acaben d’explicar la teva història. No la sabia. No sé com poden passar aquestes coses a Europa. Estic contenta que s’hagi resolt.” Li demana una foto, vol penjar-la i contribuir a fer conèixer una mica més el cas.

Surt de l’aeroport envoltat de gent, però sobretot de periodistes. Deixa a mà dreta les furgonetes de policia. No fan cap moviment. Tornen a deixar-se veure i prou. Fa la sensació que volen que en Josep sàpiga que saben on és, que el tenen controlat. Però ells saben prou bé que és lliure.

Ara sí que toca anar a casa, a Sineu, on al cap de poques hores hi ha una concentració convocada a la plaça del Fossar. Cap a les onze comença a arribar gent. Cada vegada n’hi ha més. A quarts de dotze veiem aparèixer en Valtònyc per les escales, al so dels xeremiers. S’ha canviat la samarreta, ara porta la del Barça. A mesura que avança va abraçant gent i més gent. Molts són veïns que, d’ençà que se’n va anar, no havia tornat a veure. L’aplaudiment s’allarga minuts. Tants, que ja no sap què fer. Malgrat que hi ha molts mitjans, hi ha un ambient familiar i festiu. Hi ha moltíssimes cares conegudes. Hi ha ganes de celebrar que torna a ser a casa.

Agafa el micròfon per fer un discurs d’agraïment, així que Biel Majoral acaba de fer una glosa. I primer de tot fa un agraïment amb ironia: “La primera cosa és que jo no cantaré perquè no vull que em tornin tancar.” Però, després d’arrencar la rialla de la plaça, es posa seriós: “La pitjor part de l’exili és pensar que t’obliden, és pensar que estàs sol, és pensar que tot allò que has patit no ha servit per res. I he de dir que des del primer dia que em vaig exiliar no m’he sentit sol ni un dia. Sempre tothom m’ha ajudat, m’ha fet costat. Per sortir de l’estat espanyol, per establir-me a Bèlgica, per trobar una feina, per trobar un pis, per moblar-lo. Petits detalls, que semblen insignificants, però han fet que jo avui pugui ser aquí. Us asseguro que la solidaritat és la millor arma que tenim contra el poder, contra la repressió, contra els abusos… Avui jo, Josep Miquel Arenas, només us deman una cosa, que no sigueu indiferents a les injustícies, per favor.” Després d’aquestes frases els aplaudiments trenquen el silenci absolut que s’havia fet a la plaça. Les més de dues-centes persones que s’hi havien concentrat havien emmudit per sentir-lo. I afegeix: “Qualsevol mínima acció és important. No sigueu inoperants i mobilitzeu-vos sempre.”

Aquí comencen les abraçades i les fotografies. Asseguraria que es fa una fotografia amb tothom qui s’hi acosta. No deixa ningú per atendre. S’hi atansen alguns professors que havia tingut de petit: “Alguna cosa he hagut de fer bé perquè tots els professors que em fèieu fora de la classe ara em vingueu a saludar!”, diu amb el seu somriure murri tan característic. Apareix un noi jove i l’abraça: “És veritat que has tornat? No m’ho acabava de creure”, li diu. Parlen una estona i al final en Josep li demana: “Però jo et conec?” La resposta és clara: “Era molt petit quan te’n vas anar, però jo t’havia vist cantant aquí a la plaça. Me’n recordo molt bé.” I, és clar, li demana de fer-s’hi una fotografia.

Una hora després ja ha atès tothom, i amb la família decideixen de fer una volta i anar al forn a comprar ensaïmades. No fem tres passes que algú l’atura. Unes noies l’aplaudeixen en una taula d’un bar i li donen la benvinguda. Unes altres vénen a recordar vells temps. Uns altres li demanen una foto. I hi ha qui s’ofereix per a allò que calgui.

Ell no s’espera res de tot això: “Ara mateix em costa pensar. Estic al·lucinant en colors. Però m’adon que des d’allà he perdut la perspectiva del que ha significat el meu exili.” No és conscient de l’estima que li té la gent, però ara té molts dies per anar-ho descobrint i paint. Avui comença una nova vida. Deu anys després torna a tenir la clau per a decidir què vol fer i quan ho vol fer. Ara com ara, ho té clar. Menjar una paella de mar i muntanya amb la família i anar amb els amics a veure la mar que tant ha enyorat. Desig complert.