24.09.2020 - 21:50
|
Actualització: 25.09.2020 - 09:13
La política catalana i l’espanyola, comparades amb la francesa, són de vol gallinaci. De manera que a qualsevol polític de tercera divisió que haja passat pel cor de la política francesa li és fàcil d’imposar-se enmig de la mediocritat local. Fins i tot si és Manuel Valls.
Amb la proposta de retirar la medalla de Barcelona al president Heribert Barrera, el racista Valls ha fet una jugada de billar a la qual l’Elisi i Matignon ens tenen acostumats, als qui seguim la política d’allà amb meticulositat, però que per aquestes terres no és gaire comuna. Valls no té cervell, no té pensament, no té idees i encara menys té decència ni valors. Però té molta pràctica. I en un món polític com el d’avui, això és molt. Ha quedat ben clar en aquest afer.
A Valls, Heribert Barrera no li fa ni fred ni calor. No en sap ni el segon cognom. Ni li interessa. Però sap que, provocant aquest debat ara, aconsegueix de fer ballar tothom la ronda que a ell li interessa. Entre més coses, perquè ni la majoria dels polítics ni la majoria dels mitjans entenen a què juga i, per tant, no reaccionen com caldria reaccionar.
Valls no va contra Barrera: va contra ERC i l’independentisme
Valls no va contra Barrera, peça que per a ell no té gens d’importància: va contra Esquerra Republicana i, per extensió, contra l’independentisme.
I ho fa sense gens de vergonya, ni escrúpol, ni principi, convençut per la pràctica diària francesa, que és l’única cosa que ell coneix en aquest món, que diu que la moralitat és un obstacle per a la política. A quin polític educat en cap altre país que no fos França se li acudiria d’atrevir-se a parlar de racisme havent estat ell el causant que els tribunals internacionals acusassen el seu país de racisme? A quin polític amb acreditats fets racistes al seu coll –la deportació dels gitanos el 2013– se li acudiria de posar sobre la taula el racisme? Quin altre país aguantaria que un polític acreditadament racista s’atrevís a parlar del racisme dels altres? Fixeu-vos que, en el cas de Barrera, parlem d’unes declaracions però en el de Valls parlem de fets, que és infinitament més greu. Ell ni s’immuta.
Ni s’immuta perquè la manca de moralitat de Valls exigeix còmplices i en té. I en aquest cas, per raons diametralment oposades, n’hi ha dos que han caigut en el joc. Per una banda, Ada Colau, els comuns i el PSC, i per una altra, un independentisme temorós i poruc, allò que dèiem ahir de la poca pràctica de la descortesia com a imperatiu.
Colau i el PSC li deuen la cadira i fan el ridícul perquè és el preu
En el primer cas tot és molt senzill: Colau deu la cadira i el seu dia a dia a Manuel Valls. Punt final de la discussió. Encara recorde amb tendresa aquell piulet de Gala Pin hores abans de consumar-se el pacte en què deia que no pactarien mai amb Valls perquè els comuns no eren bojos. Doncs mira. Maragall va guanyar les eleccions i Colau, per continuar a la cadira, es va aliar amb Valls i n’ha de pagar el preu. N’han de pagar el preu, ep, fent el ridícul a la plaça pública i tot, si cal. I l’exemple evident és aquest cas. Ho explique.
Quan Barcelona va atorgar la Medalla d’Or a Heribert Barrera, aquelles declaracions que ara són motiu de polèmica ja s’havien fet, òbviament. Encara més: el representant socialista que va parlar al ple, Jordi Colomer, s’hi va referir quan s’afegí a la proposta. Podeu llegir-ne l’acta.
Davant el ple, Colomer, del PSC, diu que ‘no vol acabar la seva intervenció sense palesar que més enllà de la lluita compartida i de la discrepància política constructiva, algunes de les declaracions d’Heribert Barrera els darrers anys en matèries tan importants com la llibertat personal, la diversitat i la immigració els desagraden profundament i estan allunyades de l’esperit republicà i lliure que ell, i el Grup Socialista, defensen’. Tanmateix, afirma que això no li impedeix, i torne a obrir cita, de ‘reconèixer en Heribert Barrera un lluitador per la recuperació dels drets polítics, que suma a la seua trajectòria la gent que, amb la seua tasca i el seu compromís, des de l’exili i des de la clandestinitat i la democràcia van lluitar des de diferents moviments, partits i organitzacions’. Ni afirmar que ‘el socialisme català reconeix la importància de la suma de diferents posicionaments polítics en l’assoliment de les llibertats i el paper de persones com Heribert Barrera’. ICV, que avui representaria Colau, també s’uneix a l’homenatge.
La pregunta és molt senzilla, doncs. Si el 2012 Heribert Barrera ja era mort i les declaracions ja les havia fetes però això aleshores no va ser cap impediment ni per al PSC ni per a ICV a l’hora de reconèixer la trajectòria del president, fins i tot argumentant-ho de manera conscient, què caram ha canviat el 2020 perquè ara retiren la medalla? Només hi ha una explicació possible, que és que Manuel Valls mana i Collboni i Colau obeeixen. Cosa que tots sabem que passa per més d’esquerres i progres que encara intenten fer-nos creure que són.
I l’independentisme està tan espantat que no aprofita l’ocasió per eixir en tromba contra el trio Valls-Collboni-Colau
Però he dit que hi havia dues complicitats. La segona és la de l’independentisme poruc.
Hi ha una mena d’independentistes que es pensa que només podrem guanyar si som al cent per cent perfectes, bons i immaculats –cosa que en el cas d’ERC s’ha fet particularment evident amb aquell eslògan dels vuitanta anys d’honradesa. La pretensió és ridícula per impossible i només s’explica a partir del complex d’inferioritat. Ningú no pot ser perfecte en cap terreny. I per tant, tampoc cap partit, que és fet de persones.
L’eslògan d’ERC, per exemple, és fals des del primer dia. Acabat de formar el partit, el 1932, i al primer ajuntament democràtic de Barcelona, ERC va haver d’expulsar cinc regidors (Francesc Costa, Ramon Marlès, Lluís Puig, Enric Sànchez i Jaume Vinyals) per fets de corrupció. Però té gens d’importància això avui, tret de l’interès històric? És clar que no.
Quan ERC fa servir l’eslògan vol dir, i això sí que és important i honora el partit, que no va participar en la corrupció del postfranquisme com sí que ho van fer el PSOE, el PCE, CiU, el PP, els sindicats i tothom. Però exagerant la nota per a pretendre de ser immaculats sempre i en tota circumstància, qualsevol petita anècdota se’ls pot girar en contra i posar-los contra les cordes, acorralar-los i frenar-los. Acovardir-los. Cosa que ha passat amb Barrera perquè Valls sabia perfectament que aquest seria l’efecte de la seua acció.
Valls fa servir Barrera contra ERC perquè és conscient que avui Esquerra se sent incòmoda amb ell i amb allò que va dir. I per això ho fa servir per acorralar-la. Com si només unes declaracions d’un dels seus membres poguessen invalidar la trajectòria d’un partit que té unes credencials indiscutibles en la lluita contra el racisme i per la cohesió social, en la defensa dels drets democràtics.
Per això mateix, ahir, l’independentisme i ben particularment ERC hauria pogut eixir en tromba –i ho havia d’haver fet– a atacar el cinisme de Valls, Colau i Collboni, a denunciar que el PSC i els comuns travessen la ratlla per abraçar-se a Valls. Però no ho va fer, i amb això va perdre una gran oportunitat. Va passar-hi de puntetes, incòmodament. Especialment els republicans, perquè en el fons se senten, per mi incomprensiblement, impurs per culpa d’unes declaracions del president Barrera, manipulades i tretes de context per un racista. Per un racista que sap a què juga.
Valls canvia el camp de joc: ja no som demòcrates contra hereus del franquisme, sinó nacionalistes espanyols contra demòcrates
Perquè si abans he demanat quina diferència hi havia entre el vot del PSC del 2012 i el del 2020 i he dit que només es podia explicar per Valls, deixeu-me que vaja un moment més enllà del personatge per explicar-ho més a fons.
D’ençà de final del franquisme, hi ha hagut un fil tènue però enterc que relligava d’alguna manera tot l’antifranquisme. Canviar la ratlla que separava els partits de tradició democràtica dels partits de tradició feixista era gairebé impossible, no s’hi atrevia ningú. I per això el PSC no podia oposar-se a un home, Heribert Barrera, que havia lluitat contra Franco amb les armes a la mà, a un home que havia sofert exili, que havia treballat en la clandestinitat per la democràcia, que havia estat el primer president del parlament recuperat. Ni que hagués dit allò que va dir. Perquè pesava més el conjunt digne d’una vida que una frase, però també perquè pesava més la lluita contra Franco que la divergència de projecte nacional.
I és això que ha canviat ara, i Valls vol aprofitar-ho. Des de la proclamació de la República, el 2017, els camps polítics s’han mogut. No és una qüestió de què vulguem nosaltres o què ens agradaria. És un fet incontestable: la ratlla ara ja no s’estableix entre demòcrates i franquistes sinó entre els nacionalistes espanyols, demòcrates i franquistes tots junts i aparellats, i els partidaris del dret d’autodeterminació, demòcrates tots. I ja va essent hora que tinguem clar que el PSC i Ada Colau són entre els primers i no pas entre els segons. I que actuem en conseqüència. Ells, Colau i Collboni, són –els fets parlen tots sols– en el camp nacionalista espanyol –intrínsecament racista des del fons dels segles. Són amb Valls.
