Vallcorba

Surto al carrer pensant quina foto hi pot anar bé per a escriure de Jaume Vallcorba, l’editor. Aquests dies se n’ha tornat a parlar, les seves editorials fan anys: Quaderns Crema, que va ser la meva, en fa quaranta; Acantilado, vint. Els titulars m’han renovellat la memòria de Vallcorba, un editor considerat, i ben fet que es fa, de manera superlativa. Les imatges del Vallcorba que vaig conèixer s’han posat en marxa igual que sempre, amb un somriure. Provinc d’una família de temperaments forts i entre ells m’hi trobo com a casa, vull dir que no em costa ni entendre’ls ni tractar-los, no vull dir pas que no m’ataquin dels nervis sinó que puc entomar-los més que els caràcters que no veus venir. En Vallcorba sempre el veies venir. Tret de quan era generós, per sorpresa; llavors la delicadesa i una certa noblesa de casta es manifestaven amb discreció.

I ho era, de generós, un tret que no es diu prou, almenys en públic. Més aviat passava per un garrepa amb els autors. Amb mi va ser generós. Els dos primers llibres que em va publicar, La terra retirada, una crònica, i La palmera de blat, novel·la que dóna la volta i alhora repeteix personatges i paisatges que havien impulsat el primer llibre, em van donar ocasió de comprendre’l una mica, ja que si bé era prou conegut en el món del periodisme –que li encantava, com va provar amb la publicació de títols de grans periodistes del passat com Irene Polo i d’altres– no l’havia tractat gaire perquè no feia de redactora literària. Quan m’havia de publicar la Palmera, en Jaume estava immers en una crisi professional, la sortida de Ferran Torrent de Quaderns Crema.

Que en vaig dedicar, d’estones, a sentir-lo exclamar-se amb notabilíssim sentit dramàtic. Sabia com calmar-lo: ‘Mira, Jaume: de qui és el titular de La Vanguardia? Teu i d’en Monzó, no pas d’en Torrent.’ I així anaven passant les estones, sense saber què li pareixia l’original que feia setmanes que li havia enviat i que ja li havia advertit que era, és, una versió ficcionada de la Terra retirada. Quan finalment ho va descobrir, es va quedar parat i va tenir alguns dubtes però va tirar endavant enmig d’aquell terrabastall torrentià que vaig entomar amb una paciència que no tinc, amb catarsis telefòniques amb amics i col·legues, que, vist ara, vaig suportar prou bé perquè tenia un bon motiu: estava contenta de publicar a Quaderns Crema.

En aquells anys acabaves un original, l’hi portaves i en dos o tres mesos sabies si el volia i si era així es publicava en sis mesos com a molt. Temps remots. Vaig trigar a tornar-li a portar cap més text, m’havia embrancat en la tesi de doctorat, que ell mateix m’encoratjava a fer, tal com anaven les coses i si volia de debò escriure, cosa que des del primer dia li vaig dir que així era. La terra retirada li agradava molt, ell també venia del món rural i també havia estat criat entre matriarques, adorava la mare. El lèxic saidinenc l’encaterinava. ‘Assemellar! Com l’italià!’ ‘Però: escriuràs més? Estàs escrivint? / Sí, estic escrivint, ara una novel·la sobre el mateix. / Molt bé. Ara: tens ambició? / Sí.’ Preguntes serioses davant les quals sabia que no s’hi valia a badar. M’havia advertit que no em pressionaria, que no esperés que m’anés al darrere. Bo.

Quan li vaig portar els contes d’A la ciutat en obres no passava un bon moment professional, establir-me com a periodista independent i alhora mirar de trobar una plaça a la universitat no era fàcil. Ell ho sabia, també era professor universitari. Llavors ja existia el correu electrònic, que de seguida vaig veure que era el mitjà ideal de comunicació amb Vallcorba. Ara ja ho fan els editors més joves, que tenen un lloc especial en el meu cor per això, però hi va haver uns anys que només Vallcorba (i Herralde) responia els correus. Li vaig escriure dient que les coses m’anaven una mica tortes i que seria una prova de confiança si m’avançava el total de l’edició, que m’aniria molt bé. Em va respondre al cap d’un dia o dos que això no era possible per tal i tal. Bé, què hi farem, ho havia intentat. Dues setmanes després em va arribar el taló: per una xifra gran, la més grossa que encara ara no he cobrat mai per cap llibre de creació.

Hi volia correspondre tan bé que només li vaig respondre: ‘Gràcies, Jaume’, que vaig repetir quan ens vam tornar a veure. Va fer un gest suau i decidit amb la mà dreta, no calia parlar-ne més i no en vam parlar més.

Encara vaig publicar amb ell un quart llibre, Febre de carrer, un altre volum de contes. Per què el vaig deixar? Cansament. Estava cansada de veure’l cansat, de veure’l allunyar-se de Quaderns Crema fins a gairebé deixar caure l’editorial, cansada de contemplar com l’afectava el clima institucional respecte de la llengua, l’ensenyament i l’edició, que això ho podia compartir, i una cosa tan ximpleta, ben mirat: que la Generalitat no l’hagués reconegut mai, què en diria, amb una simple Creu de Sant Jordi (que, deia la gran Anna Murià, donen a cabassos). No el vaig sentir queixar-se’n mai, naturalment, sé només que n’era conscient. No va ser reconegut amb el Nacional de Cultura fins quatre mesos abans de morir, quan ja estava malalt greu, el 2014.

‘Boris Johnson Wins, and Britain Chooses the Devil It Knows’ és un titular del New Yorker, una de les seves revistes preferides, que aquests dies també m’han fet pensar en ell, crec que li hauria agradat. En fi. Llarga vida a Quaderns Crema. Sóc al passeig de Gràcia, és diumenge i fa bon temps. Arribo a una cantonada i hi veig un aparador nadalenc de bon gust. D’un roig encès. Com el roig ferrari que tant agradava a Jaume Vallcorba. Ja tinc la foto per a acompanyar aquestes línies. Contenta.