Qui és Valérie Pécresse, la candidata que amenaça de destronar Macron?

Fins ara, les eleccions presidencials franceses de l’abril vinent han tingut un nom propi: Éric Zemmour. No és difícil de veure per què: tot i ser un extremista que subscriu impúdicament conspiracions ultradretanes sobre la immigració, es declara adversari del suposat lobby LGBT i lamenta la fi de l’època “anterior al feminisme” en què es podia grapejar una dona sense temor de ser acusat d’assetjament sexual, Zemmour s’ha disparat fins a la segona posició en uns quants sondatges, superat solament per l’inquilí actual de l’Elisi. Entre tot aquest rebombori mediàtic, tanmateix, ha passat desapercebut un altre nom propi que sembla tenir tants números o fins i tot més de destronar Macron que no pas Zemmour mateix: és Valérie Pécresse, candidata de la formació conservadora Les Républicains (LR).

Pécresse, conservadora moderada

És probable que Pécresse, presidenta de la regió de la capital, l’Illa de França, tingui més en comú amb Macron que no voldria: tots dos són fills de professors universitaris, s’han format en la prestigiosa École Nationale d’Administration, presumeixen d’una trajectòria política dilatada i havien estat ministres abans de ser candidats a la presidència. Tant Macron com Pécresse, a més, ocupen posicions pròximes al centrisme, per bé Macron s’hi aproxima per l’esquerra de l’espectre polític i Pécresse per la dreta.

Aquesta moderació és, de fet, un dels trets distintius de Pécresse, que arribà a trencar amb LR l’any 2019 arran del flirteig de certes seccions del partit amb la ultradreta –no és clar fins a quin punt la maniobra fou una honrosa declaració de principis, un intent oportunista de marcar perfil internament, o una barreja de totes dues: Pécresse hi ha tornat enguany, per les primàries, però l’extremisme hi continua tan viu com abans. La candidata, que s’autodefineix com a dos terços d’Angela Merkel i un terç de Margaret Thatcher, beu ideològicament de la tradició menys escorada del conservadorisme francès, que traça el seu llinatge amb figures de l’estatus de Charles de Gaulle o Jacques Chirac –Pécresse, de fet, fou consellera de Chirac a final dels noranta.

Tal com els seus referents polítics semblen suggerir, Pécresse no és ni de bon tros una candidata progressista: s’ha manifestat contra el matrimoni homosexual, defensa de retallar la despesa pública i advoca per establir topalls a la immigració, entre més qüestions. Però tampoc no és una política particularment pròxima a la virulència lepenista-zemmourista que intoxica bona part de la política francesa i que a LR encarna Éric Ciotti, rival de qui Pécresse maldà per desfer-se en la segona volta de les primàries del partit.

Pécresse no és Macron

Aquest còctel calibrat de moderació i pragmatisme, adobat amb certs deixos socials, però ancorat en el centrisme, no sembla gaire distant del projecte polític de Macron. On la candidata dels republicans es diferencia més del president francès és en l’àmbit personal: Pécresse no és Macron, al cap i a la fi. Dit d’una altra manera: si bé Pécresse no té l’avantatge de la incumbència que assegura al seu rival una certa proporció de l’electorat, tampoc no arrossega el llast de la impopularitat que plana sobre Macron, considerat per una part gens negligible dels votants poca cosa més que un tecnòcrata gris i petulant.

Per més transversal que aquest antimacronisme pugui ser, res no fa pensar que pugui perdre la primera volta de les eleccions, en què competeixen tots els candidats: als sondatges figura, invariablement, com a gran favorit. La incògnita rau en la segona volta, en què es baten els dos candidats més votats a la primera. Si Pécresse aconsegueix d’aglutinar prou suports per a arribar-hi, no sembla forassenyat de conjecturar que podria mobilitzar els antimacronistes a favor seu –i en detriment, és clar, de Macron mateix.

Tanmateix, uns quants factors juguen en contra de Pécresse: l’espectre de la divisió interna continua amenaçant el seu partit, que certament ja no és la força electoral que havia estat en dècades anteriors. També és possible que la parisenca, que fou nomenada candidata dels republicans a principi de mes, hagi tret rèdit de ser la novetat en unes eleccions plagades de noms coneguts, i que aquest efecte disminueixi a mesura que la campanya avanci. Això no obstant, no tot posa Pécresse en desavantatge: la candidata de LR no s’enfronta a un sinó a dos rivals d’ultradreta (Zemmour i Le Pen), cosa que podria fragmentar prou el vot extremista per a elevar-la, de rebot, a la segona posició. Fet que li asseguraria, per tant, una plaça a la segona volta.

Tot es decidirà a la segona volta

Un duel a la segona volta contra Pécresse deixaria Macron sense l’argument que el catapultà a la presidència en les darreres eleccions, en què es va embutxacar els vots de l’esquerra i la dreta menys recalcitrant: al contrari que Le Pen, la seva anterior rival en segona volta, Pécresse no és una extremista que amenaça de posar cap per avall la política francesa, sinó una candidata moderada amb un programa no molt divergent del seu. Contraposar-se com a referent progressista contra el conservadorisme mesurat de Pécresse tampoc no li servirà de gaire: parlem del president d’un govern que ha interioritzat alguns dels postulats de Le Pen per seduir una part del vot ultra –el ministre d’Interior de Macron, sense anar més lluny, acusà enguany la dirigent extremista de ser “massa tova” amb l’islam. L’efecte de la familiaritat tampoc no sembla tenir gaire recorregut: Macron és president del país d’ençà del 2017, però Pécresse –una mena d’Ayuso francesa sense l’histrionisme característic de la presidenta madrilenya– fa sis anys que dirigeix la regió més poblada del país.

Per més conjecturals que puguin semblar, aquestes consideracions tenen cert pes demoscòpic: en una hipotètica segona volta contra el president actual, Pécresse s’hi imposaria, segons un sondatge del 7 de desembre, o hi perdria per un marge estret de tan sols punts percentuals, segons un altre del 9 de desembre. Tots dos sondatges es basen en el supòsit, és clar, que la candidata d’LR arribarà a la segona volta. Ara per ara, és una hipòtesi si més no especulativa: manquen cinc mesos de campanya, i qui sap si el fenomen Pécresse s’acabarà consolidant o bé es desinflarà ràpidament. Sigui com sigui, la parisenca continuarà ostentant l’honor d’haver estat la primera candidata a superar Macron a les enquestes. És una fita que ni tan sols Zemmour no pot reivindicar; si més no fins ara.