Maten millor, els valencians?

La novel·la negra que es fa al País Valencià és el pal de paller de la renovació d’aquest gènere, tant en català com en castellà? Doncs podria ser ben bé que sí i que, com a zona territorial, sigui a l’avantguarda de la pràctica d’aquesta literatura. Com a mínim, així ho palesa el fet que tant el festival Tiana Negra com BCNegra hagin dedicat una sessió específica a parlar dels autors valencians en les programacions respectives. Deu ser que corre la brama que alguna cosa diferent escriuen els autors del sud de la Sénia.

De fet, al programa de BCNegra es pot llegir, en l’anunci de l’acte que es fa demà a les 17.15 al cinema Aribau: ‘Hi ha una novel·la negra contemporània valenciana? No són pocs els qui s’ho pregunten i no és estrany que ho facin, perquè València sembla una terra especialment fèrtil per als crims de tinta i paper.’

Si mirem la producció catalana recent del gènere negre al País Valencià, veurem que hi conviu un pioner com Ferran Torrent, que a principi dels vuitanta va ser un dels iniciadors d’aquest gènere literari, amb autors que tot just arrenquen la seva trajectòria, com Joan Carles Ventura, que tot i que només ha publicat un primer llibre, Camins dubtosos, enguany s’ha erigit com a guanyador del premi Memorial Agustí Vehí amb Em diuen fletxa, una obra ambientada a les beceroles d’allò que després es va conèixer com a ‘ruta del bakalao’. Ventura ha estat la darrera incorporació valenciana a Crims.cat, la col·lecció de l’editorial Alrevés, que dirigeix Àlex Martín Escribà, després que ja hi hagin publicat Juli Alandes, Xavier Aliaga i Silvestre Vilaplana.

Martín, un dels màxims estudiosos de la novel·la negra catalana i també espanyola, diu: ‘Els valencians em tenen el cor robat. No puc explicar per què i potser no hi ha una gran explicació, però crec que tenen un punt de qualitat per sobre de la resta, i no només en el cas del gènere negre, jo diria que en la narrativa en general. Van un punt més avançats que la resta d’autors del territori.’

L’editor Marc Moreno també ha anat a pouar en aigües valencianes per a la seva editorial, Llibres del Delicte, i ha aconseguit de publicar, de moment, dues novel·les d’Esperança Camps, autora menorquina però que fa més de vint anys que viu a València. La Cara B i L draga han estat aclamades intensament per la crítica i han consagrat Camps dins el gènere, però curiosament no han tingut una gran prèdica entre el públic. L’escriptora, de fet, ja havia negrejat força en obres anteriors, i molt especialment quan havia escrit Naufragi a la neu, on una de les trames té com a protagonista un autèntic protagonista noir. L’aposta de Camps pel gènere negre té força a veure amb la seva participació en l’antologia Elles també maten, coordinada per Anna Maria Villalonga, on també va col·locar un relat l’escriptora Núria Cadenes, que tot i ser catalana ha passat més de mitja vida al País Valencià i escriu des d’allà les seves aportacions al gènere: Tota la veritat va guanyar el premi Crims de Tinta i recentment ha aprofitat algunes estructures negres per a escriure Secundaris, obra que va més enllà del gènere i explica la transformació de la Barcelona olímpica i la segona transició.

Per descomptat, les editorials del País Valencià, malgrat no tenir col·leccions específiques de novel·la negra, també han publicat amb regularitat autors que fan negre o que n’aprofiten les estructures. Bromera, per exemple, ha publicat una part important de les novel·les de Joanjo Garcia i la darrera obra de Vicent Borràs, Què en saps de Vidal Palau?, un exercici metaliterari ple d’homenatges al gènere i amb una recerca important sobre la identitat. Tres i Quatre té al seu catàleg recent algun títol de Juli Alandes i de Josep Lluís Roig, per exemple. Per tant, els autors valencians no defugen de publicar a les editorials del territori o combinar la publicació al País Valencià i a la resta de Països Catalans.

Trets distintius en català

Pel que fa a les peculiaritats de les novel·les negres valencianes escrites en català, podríem mirar d’esbossar tres grans línies que es van posar sobre la taula de debat a Tiana. En primer lloc, hi ha un ús desacomplexat de la llengua i del dialecte, un tret que ja ve del primer Ferran Torrent i que ha perdurat i es nota, sobretot, en els diàlegs. En segon lloc, hi ha una indagació per la memòria contemporània, especialment des de la transició cap endavant. Això no vol dir que no hi hagi novel·les ambientades en èpoques anteriors, però alguns grans temes, com la batalla de València, la visita del papa Ratzinguer i la transició els anys vuitanta i el mandat posterior de Rita Barberà a la ciutat de València hi apareixen sovint, tant com la corrupció urbanística, per exemple. És a dir, la novel·la negra prova d’arribar allà on no arriba el periodisme d’investigació i apunta hipòtesis per a explicar el passat recent del territori. El tercer gran tret diferencial és l’ús de l’humor que fan els autors valencians en els texts, una cosa que ve de lluny i que hem de relacionar amb la tradició més irreverent i del sainet. I aquest punt d’humor fa que les barbaritats més grans que s’expliquen a les obres puguin funcionar amb total normalitat, perquè es rebaixen.

De fet, Joan Carles Ventura (Sueca, 1978), va explicar a Tiana que ‘la corrupció i els personatges que hem tingut com a referència política han donat molt de joc’ i que d’aquest passat recent es poden ‘traure grans històries i antagonistes interessants i captivadors’.

De totes maneres, el tret que defineix més i millor la nova fornada de novel·les negres valencianes tant en català com en castellà és la seva ambició literària. Àlex Martín ho afirma i diu que ‘empren la llengua en la seva totalitat, però sempre al servei d’una història i d’unes trames originals, ben construïdes i que sobretot demostren una solidesa literària molt bona’. Doncs això, que hauria de ser la cosa mínima exigible i normal, resulta que destaca en el cas dels valencians, fins al punt que l’escriptor Jordi Juan va exclamar en una entrevista el 2017: ‘Fins a quin punt ens hem empobrit per considerar que la meva novel·la és ambiciosa?’ Potser aquest empobriment sí que existeix, però això seria un altre debat molt llarg.

Problemes i reptes

Com sempre, en aquest moment, el gran problema que troba la novel·la negra feta al País Valencià és la fragmentació del mercat i l’escassa visibilitat que tenen els autors. Posem que hi hagi ara mateix una dotzena d’escriptors de novel·la negra en català de primer ordre al País Valencià, quants d’ells són entrevistats regularment als mitjans? Si publiquen en editorials del Principat, com arriben els llibres a les ciutats i viles valencianes amb regularitat? I si és a la inversa, com arriben regularment a Catalunya o a les Illes? És clar que aquest problema de la distribució no és exclusiu del gènere negre, sinó de tota la literatura catalana.

Sí que és un problema específic de la novel·la negra la prevenció de la crítica especialitzada i de l’acadèmia a parlar-ne. I si a sobre la fan els autors valencians, llavors encara és molt més complicat que els seus noms apareguin en ressenyes, publicacions i seminaris.

Per sort, els escriptors valencians comencen a tenir presència al circuit de festivals que es fan arreu dels Països Catalans. De fet, el seminari Mayo Negro que dirigeix Marià Sànchez Soler a Alacant és un dels certàmens veterans d’aquesta mena de trobades, i ara hi ha el totpoderós València Negra, un dels festivals més potents que es fan a l’estat, i tot de propostes més modestes però que arriben arreu del territori: Castelló Negre, Morella Negra com la trufa, Xàbia Negra, Sagunt Negre, unes jornades a Ontinyent… El problema, en molts casos, és veure quants autors valencians que escriuen en català es programen i en quines condicions, si ocupen el rang de caps de cartell o no, i això passa poques vegades. Però sí que és veritat que aquest circuit, més el de la resta dels Països Catalans, ha provocat que per primera vegada els escriptors tinguin un circuit estable on presentar els seus llibres i la possibilitat d’arribar a un públic potencial i, fins i tot, aconseguir ressò als mitjans de comunicació més locals.

Passa també que amb el model de festivals som molt lluny dels de l’estat francès, on la majoria són professionals i els autors cobren per participar en els actes. A casa nostra, els autors participen en la immensa majoria de festivals per amor a l’art i això tampoc no afavoreix la tan cobejada professionalització de l’autor.

Panorama en castellà més enllà de Chirbes

L’obra de Rafael Chirbes, i sobretot el seu Crematorio, ha marcat un punt d’inflexió en la novel·la negra al País Valencià i ha estat una influència clara tant per als autors catalans com per als castellans. La corrupció i el formigó es donen la mà en una obra literària de primera magnitud que ha fascinat bona part dels autors posteriors.

Al nostre entendre, ara com ara al País Valencià hi ha una concentració d’autors en castellà molt important. Alguns provenen del món del guió, com Rafa Calatayud i Jordi Juan –imprescindible la lectura del seu Cenicienta en llamas (editorial Milenio), llibre que obre la col·lecció Marrajo i que és un dels millors llibres publicats el 2018–, d’altres mesclen la seva vida literària amb el periodisme, com Robert Juan Cantavella, que a Eldorado féu una obra de periodisme punk molt interessant ambientada a Marina d’Or, i Ramón Palomar, autor de 60 kilos. Santiago Álvarez, Bernardo Carrión i Jordi Llobregat, directors i impulsors de València Negra també han publicat les seves obres de ficció, mentre que l’incombustible Marià Sanchez Soler continua al peu del canó literari des d’Alacant. Per la seva banda, Juanjo Braulio s’ha consolidat com un dels autors de thrillers de màxima qualitat.

Així doncs, alguna cosa passa al País Valencià al voltant de la novel·la negra. Potser ha estat l’única sortida per a matar algú sense haver d’anar a la presó o simplement ha estat el millor recurs per a explicar tot un món que ha canviat massa de pressa.

Onze autors i onze novel·les que no et pots perdre

—Ferran Torrent. Amb ell va començar tot als anys vuitanta. Ens quedaríem amb tota la seva producció negra, però com que hem d’escollir: Un negre amb un saxo.

—Emili Piera. Autor veterà que ha fet de l’humor un dels seus trets essencials en abordar el gènere negre. L‘any del devorador.

—Juli Alandes. Ha estat la revelació literària de la darrera dècada. Cap llibre seu deixa indiferent, però ens quedarem amb l’últim perquè els escenaris que retrata, els Ports, surten molt poc a la literatura contemporània. Caça major.

—Xavier Aliaga. Periodista vinculat a la revista el Temps i escriptor multigènere. Creador de Feliu Oyono, que va aparèixer per primera vegada a Els neons de Sodoma.

—Esperança Camps. Una de les millors escriptores en llengua catalana. Ha emprat el gènere negre per anar molt més enllà i crear una literatura ben singular. Ens quedem amb La draga.

—Núria Cadenes. Tot i que ha fet servir les estructures del gènere negre en altres ocasions, el seu debut pur és a Tota la veritat, obra amb què guanyà el Crims de Tinta.

—Joanjo Garcia. Hi ha una mescla entre novel·la negra i història en la seva obra. El temps és mentida.

—Silvestre Vilaplana. És un dels autors més prolífics, premiats i polifacètics del País Valencià. Ens quedem amb Els ossos soterrats.

—Anna Moner. La prova viva que el gènere negre té moltes facetes i grans escriptores darrere. El retorn de l‘hongarès.

—Josep Lluís Roig. Molt conegut com a poeta, darrerament li ha agafat el gust d’escriure negre. Resurrecció i mort de G.T.

—Joan Carles Ventura. El darrer a debutar, però ja amb una altra novel·la prevista al setembre com a guanyador del Vila de Tiana. Camins dubtosos.