València sentencia Mazón amb la manifestació més multitudinària que es recorda

A València, com a totes les grans ciutats del món, hi ha comparatives de gent. Les grans mascletades de Falles, per exemple, solen congregar unes multituds a la plaça de l’Ajuntament amb què es fa difícil de competir. Ahir al vespre, passava un quart de les sis quan la capçalera de la manifestació per a exigir la dimissió del president de la Generalitat va poder començar a caminar en direcció al Palau on Mazón té el seu despatx. I no és que en eixe moment la plaça de l’Ajuntament estigués plena com per a una mascletada, sinó molt més. La plaça sencera i els carrers que hi desemboquen. Una multitud com feia molts anys que no s’havia vist ocupava els carrers adjacents o intentava d’avançar pel mercat o pels carrers de darrere de la catedral i obrir-se pas entre multituds de valencians de tota mena i condició.

Molt lentament, la pancarta inicial va començar a moure’s. Els organitzadors havien demanat als manifestants silenci, però el silenci va ser impossible. La ràbia continguda tots aquests dies va esclatar en crits de “Mazón, dimissió!”, “Assassins!” o “El president, a Picassent!”, en referència al centre penitenciari.

Davant la pancarta de la capçalera i mentre encara anaven entrant a la plaça les columnes de manifestants que venien dels barris, milers de persones van anar avançant pel carrer de Sant Vicent, la plaça de la Reina i el carrer del Micalet fins a desembocar a la plaça de la Mare de Déu i la de Manises, i van envoltar completament un Palau de la Generalitat en què les banderes no onejaven de dol, cosa que encara va causar comentaris més àcids i encesos dels manifestants.

Uns manifestants que representaven tots els segments i probablement gairebé totes les ideologies del País Valencià. S’hi veien cartells en català, en espanyol i fins i tot en anglès, senyeres i banderes amb la franja blava, banderes estelades de tota mena i fins i tot gent que portava banderes espanyoles. Gent gran i gent jove barrejada, militants de mil batalles polítiques i manifestants novells que feien cara de no haver-se trobat mai en una situació com aquella. També gent solidària de la resta dels Països Catalans i d’Espanya, amb Lluís Llach, com a president de l’ANC, entre els més coneguts de tots.

El PP i el president Mazón havien provat d’escalfar a la desesperada la manifestació aquella vesprada mateixa tot indicant que eren catalanistes que venien a destorbar les tasques de recuperació i que no havien fet res per ajudar a netejar les zones afectades. Si això hagués estat així, els 130.000 manifestants que va reconèixer la delegació del govern espanyol que s’hi havien concentrat haurien estat un problema majúscul no solament per al PP.

Però, de moment, el gran problema el tenen els populars. Amb els partits polítics molt difuminats a la marxa i gairebé sense presències evidents, es va veure clar que la societat civil valenciana era capaç d’organitzar la ràbia de la ciutadania per la irresponsabilitat del president, per la seua negligència i per tota la gestió d’una crisi que marcarà el País Valencià –i, molt especialment, l’Horta Sud i la Ribera– durant dècades.

Al final de la nit, l’intent de minut de silenci demanat pels organitzadors va ser trencat pels crits d’indignació. A la porta mateix del Palau de la Generalitat els aplaudiments trencaven cada poques frases el manifest reivindicatiu de les entitats. I, ací sí, un silenci trencat finalment per aplaudiments eixordadors escoltava amb respecte el toc de “La muixeranga”.

I, després, una veu potent recuperava un eslògan que els anys vuitanta s’havia fet servir contra Joan Lerma: “No volem, no volem, un ninot de president.”