València s’emprenya

El sintagma va fer fortuna. Perquè es repetia amb insistència des d’una plataforma amb capacitat d’influència, perquè es formulava amb traça i, sobretot, perquè posava el dit a la nafra d’una realitat palpable, objectiva, material.

Que les coses no tinguin nom, que encara no els l’haguem sabut trobar, no vol dir que no existeixin. I el periodista Enric Juliana, la història és ben coneguda, va encertar a l’hora de posar l’etiqueta a aquell sentiment encara confús, a aquella pruïja indefinida que amerava ben diverses capes socials i que va quedar classificada per a la còpia i la posteritat amb el famós sintagma nominal: ‘el català emprenyat’.

Ja fa força temps, d’això. Deu o quinze anys.

Potser n’hi ha algun d’anterior, però en un repassó d’hemeroteca s’hi pot trobar referència en un article del maig del 2003: amb títol original en català i entre cometes (‘”L’emprenyat”‘), hi quedava definit el subjecte social en qüestió: ‘Són els ciutadans que, cada vegada en un nombre més gran, abriguen la impressió que la societat catalana és progressivament maltractada per l’Espanya oficial i governativa’ (i perdoneu-me la traducció macarrònica).

Han passat moltes coses, des d’aleshores.

Moltes.

Tantes, que, de fet, aquell ‘català emprenyat’ s’ha esbandit la cara d’emoticona que treu fum pel nas, i ara resulta que somriu i proposa i actua i vol la independència. I que la fa.

Bé. Arribats en aquest punt, si m’ho permeteu, ampliem el camp de visió i centrem-nos en una altra part del país, la que ens queda al sud i en una autonomia diferent, la que ja fa temps que viu irritada pel menysteniment i l’espoliació, pels trens que no funcionen, les vies que no es desdoblen, les infrastructures que romanen als llimbs dècades i dècades, centrem-nos en la part del país que ara, davant aquests pressupostos-befa de l’estat, se sent, senzillament i literalment, insultada.

No descobrirem la sopa d’all, perquè ha estat a bastament estudiat i relatat i constatat, si diem que el sentiment de comunitat agreujada crea (o reforça, o amplia) identitat, en contraposició a l’ens agreujador. Però cal tenir-ho present. Perquè, si bé és cert que en aquesta mena de processos col·lectius no hi ha resultats predeterminats, també ho és que, al País Valencià, hi ha hagut (o hi va havent) un tomb, que s’estén el sentiment de discriminació, d’injustícia, de ja n’hi ha prou d’aquest color.

És clar que, ara per ara, parlem d’un estat d’ànim. I és clar també que és pregunta pertinent plantejar-se quan pot ser (i com) que aquest estat d’ànim es condensi en actitud política. I quin nivell de condensació tindrà. I etcètera.

Però el fet és que sí, que es detecta l’existència d’un nou tipus social: ‘Són els ciutadans que, cada vegada en un nombre més alt, abriguen la impressió que la societat valenciana és progressivament maltractada per l’Espanya oficial i governativa.’

Tot és començar.