València, les falles, la violència: ja no és tan normal

És, en autodefinició, ‘l’entitat apolítica que aglutina totes les agrupacions que hi ha i representa la gran majoria de comissions censades a la Junta Central Fallera’. Ara la Interagrupació de Falles de València viu sotragada per la presa de posició política del seu president, Jesús Hernández Motes, i d’una part de la junta. Les imatges que evidenciaven la participació activa d’Hernández, i del seu segon, Pedro Pons, en la contramanifestació que va provocar aldarulls a la ciutat de València, el 9 d’Octubre passat, han estat, per a molts, la gota que ha fet vessar el got.

Una Interagrupació partidista
No és pas cap entitat oficial, però aplega un bon nombre de falles de la ciutat. Les comissions de falla se solen coordinar en agrupacions (per barri, per afinitat o proximitat) per tal de reduir despeses o coordinar activitats. Amb aquest propòsit va néixer, als anys 1980, la Interagrupació (una agrupació d’agrupacions, diguem-ne): d’entrada, com una espècie de central de compres. Amb el temps, i els interessos, ha anat atorgant-se diverses representativitats.

Des de l’arribada del nou govern a l’Ajuntament de València, la Interagrupació, del bracet de l’actual president, s’ha convertit en l’ariet que es llança contra l’equip de Ribó. Especialment, contra el regidor de Cultura Festiva, Pere Fuset (de Compromís).

Fuset ja havia fet explícita la intenció de treballar per ‘la màxima despolitització possible del món faller’, i abans de l’estiu va anunciar que renunciava a dirigir les assemblees de presidents de falla i el ple de la Junta Central Fallera (JCF), que és l’òrgan oficial de les falles de la ciutat i que presideix ell, com a regidor. La seva proposta? Convocar un congrés faller per decidir, des de la base i amb consens, quina vinculació han de tenir amb l’Ajuntament de València.

Però la bel·ligerància contra el govern municipal, personificat especialment en Pere Fuset, no s’ha pas frenat. Hernández Motes, que omple el seu Facebook de comentaris espanyolistes i racistes, no s’està, malgrat el seu càrrec de representació ‘apolítica’, de lloar el grup municipal de Ciudadanos.

El fet és que, quan es va fer pública la presència activa de Jesús Hernández Motes, i del vice-president, Pedro Pons, a la contramanifestació il·legal del 9 d’Octubre, amb imatges que els mostraven en primera línia, cridant i en actitud desafiadora, l’escàndol ha sacsejat València. I també el món faller.

Alguna cosa ja s’ha mogut, i es mou
Aquesta ha estat, potser, una de les diferències, respecte de la violència que l’espanyolisme de dreta provocava a València fa trenta anys. D’entrada, la fotografia fixa té massa similituds amb la memòria recent per a no fer-hi connexions directes: convocatòria per a rebentar una manifestació que duu per lema ‘Sí al valencià’, i encapçalada per partits, sindicats i entitats de caire ben divers, agrupades sota el paraigua genèric d’allò que etiquetem amb un ‘de país i de progrés’; acte agressiu amb presència dels especialistes en la violència ultra del futbol, els Yomus, amb les seves creus gammades tatuades a la pell i aquesta permissivitat que encara troben per als seus atacs; i coneguts representants del món faller, que utilitzen la festa com a caixa de ressonància i d’enquadrament de les seves idees extremes.

Com sempre, per tant, a la ciutat de València. Però no.  Perquè aquells actes han tingut un ressò que temps enrere no tenien. I conseqüències, fins i tot.

De fet, el València CF –l’entitat que els ultres del Yomus utilitzen de recer per a les seves accions violentes– ha anunciat que col·laborarà en la identificació dels individus que van participar en els atacs del 9 d’Octubre, i que s’estudia d’aplicar sancions i mesures disciplinàries, per tal d’allunyar el club dels comportaments intolerants i violents que ‘no representen els valors de l’afició’.

La tempesta en el món de les falles ha estat encara més estrepitosa. Poc després de fer-se pública l’actuació dels dos responsables de la Interagrupació de Falles, en va dimitir el secretari general, Josep Ynartes. El 13 d’octubre, Josep Monforte, fill de qui fou el president amb més pes de la Interagrupació, publicava a la premsa escrita un article condemnant l’actitud d’Hernández Motes. I el mateix dia el PSPV demanava públicament, per mitjà de la regidora de l’Ajuntament de València, Sandra Gómez, que la Interagrupció cerqués un altre president: ‘És inadmissible acudir a una concentració il·legal, ostentant un càrrec tan important.’ Una campanya de Change.org ja ha recollit més de deu mil signatures per demanar la dimissió d’Hernández Motes.

Finalment, Hernández Motes ha hagut d’escriure alguna mena de justificació, a les xarxes socials. Traduït al català, diu: ‘Com us deia, companys, presidents, delegats de sector, presidents d’agrupació, fallers, si us he molestat, us demano perdó.’ Però de moment no ha dimitit.

Vicent Baydal, historiador, professor i divulgador valencià, assenyala aquest canvi, precisament: ‘Ara el món faller és molt més plural que fa trenta o quaranta anys. Abans pareixia que no hi haguera fallers d’esquerres, ni homosexuals, ni valencianistes, ni res.’ Hi hagué, recorda, intents de fer algunes falles progressistes, ‘com ara la falla King-Kong, i alguna altra, però ho tallaren de soca-rel amb la violència’. En van dir ‘la batalla de València’, d’això. ‘I després, durant dècades, pareixia un món monolític. I ara es veu que no.’

Tanmateix, Baydal afegeix: ‘Encara queda molta d’aquella gent que es pensa que les falles són el seu cortijo i actuen com si la societat fallera no haguera canviat. Però sí que ha canviat.’ I ara, amb l’afer Hernández Motes –diu– la gent reacciona més que no semblava. Per Baydal, per tant, el canvi es va notant. ‘Però encara falta un puntet perquè l’hegemonia social siga l’altra, la democràcia, el diàleg. En trenta anys hem canviat com a societat.’