La bandera dels ‘fatxes’, la bandera de la violència

Ai ! Mercès de cor per haver-ho dit així, Vicent; amb aquest to net i metàl·lic: “La bandera dels ‘fatxes’ “.
Sí… La dels qui insulten i ataquen la gent gai i trans, odien la nostra llengua i desprecien (perquè l’envegen) la nostra dignitat i manera de fer, vampiritzen la nostra història -alhora que se’n riuen-, viuen descaradament dels nostres guanys.
Però no només és la bandera. Ho és gairebé tot allò que exhibeixen (no em paro a escriure-ho perquè em fa basarda i tot, de tant gros i general com és…!)
Que demà ho passin molt magre! Que revisquin allò que van viure havent perdut Cuba i les Filipines. És que ja no se’n deuen recordar… Ara ho recordaran.

Els grans estats, acomboiats per la UE, han afavorit durant molts anys que unes èlits s’aprofitessin de la les classes i/o regions més emprenedores.

Han utilitzat la falàcia de la solidaritat entre pobles per camuflar la seva corrupció.

D’ací que fa temps que s’argumenta que estats força més petits són força més competitius. Que la tendència és l’Europa de les regions. Senzillament és més difícil fer trampes.

Passa que el club de interessos dels estats d’Europa tenen ben enganxada la gallina dels ous d’or.

Ja va quedar la UE prou en evidència amb la nul.la, per no dir negativa, resposta a la necessitat de tots els emigrants de la Mediterrània, per veure que els suposats valors socials de laVella Europa eren una tapadora de la incompetència.

Avui tornem a veure en pròpia carn que si la violència serveix als interessos de les èlits o ‘mercats’ també té el vist i plau de la UE.

Quan això passava (passa) a Turquia es podia jugar a fer veure que eren molt dolents i fent quatre crits, que ja es sabia que ningú escoltaria, es quedaven aparentment coberts.

Però en un estat de ple dret de la UE, amb unes directrius que prohibeixen sense ambigüitats emprar la violència contra el seu poble, ja no queda cap excusa.

Estem sols.
El poble està sol i abandonat en front del seu estat. Llegeixis Catalunya, Escòcia, Veneto, Piamonte, País Basc, Flandes, Còrcega, Württemberg, Occitània,…

L’estat, que es suposava que havia de ser l’organització que havia d’assegurar el benestar del seu poble ha esdevingut el seu opressor en benefici d’unes petites èlits.

Només queda el camí que en d’altres moments han fet altres pobles i que en aquest moment ha empès el poble català. L’ordre en que s’han apuntat a aquest camí té a veure amb el grau d’explotació al que eren sotmesos. I si altres més optimits ho han aconseguit, els que venim al darrera també ho assolirem.

Un camí ple d’esculls, que cap d’aquests estats que es protegeixen recíprocament afavorirà per molt que contradigui els seus suposats ideals per que s’enfronten directament amb els interessos d’aquesta economia globalitzada.

Som molts els pobles que estem a l’aguait, els uns dels altres, cercant la clau de volta per sortir d’aquest etzucac.

Avui, tots amb els ulls sobre el poble català d’ençà que vem decidir de fer un referèndum malgrat la negativa reiterada i sense alternatives de l’estat espanyol.

Per què ha esdevingut un camí sense retorn en la mesura que la gosadia del poble català només pot reeixir o serà esclafada sense capteniment.

Ho sabem tots. Els catalans, l’estat espanyol i el món sencer.

I com diu en Vicent, l’estat espanyol ja està molt tocat, que ja utilitza la seva violència sense embuts contra qualsevol que el contradigui encara que no hi hagi connotacions de país.

I si Europa o la resta del món mira cap a una altre banda, avui, 10 d’octubre, el poble català haurem de ser defensant la nostra dignitat en front de les porres d’un estat salvatge que només vol de nosaltres els nostres diners.

Però els rius van a la mar.

Potser hi deixarem la pell, però només hi ha aquest camí, per nosaltres i per tot un món que vulgui eixir lliure i amb dignitat.

A l’ós ferit li queda poc temps de vida, però les seves urpades són molt perilloses. Compte, no porta enlloc enfrontar’s’hi directament.

Està clar que hem de mantenir el repte si no volem ser esclafats, però utilitzant aquell enginy que ens caracteritza doncs no té cap gràcia fer de màrtirs.

Ja és sabut i comprovat que la policia espanyola -i l’organització paramilitar de la guàrdia civil- serveix per protegir els manifestants espanyols i carregar contra els altres qui no sent senten, si no fan prou bondat. Ara s’ha vist de nou a València, però el que és novetat que com ja no mana el PP, ara hi haurà crítiques molt contundents des del govern i des dels mitjans oficials valencians i catalans. El fet és que això ja fa massa anys que dura i que caldria fer molta més pressió per tal d’imputar a tota aquesta policia que no fa la feina com l’hauria de fer. La desgràcia és que quan se’ls demanda, la justícia espanyola, tret que hi hagi un cas gravíssim, es posa al costat d’ells i tanquen el cas, com acaba de passar a Catalunya arran de les agressions brutals del dia 1 d’octubre. Sobre això cal comentar que durant tota l’espona que hi va haver els mossos a cada mesa, hi havia pau i tranquil·litat i la violència va aparèixer quan va venir la brigada de la guàrdia civil amb equipament antiavalots, repartint cops de porra sense cap mirament, encara que no trobessin les urnes. Per tant, queda clar qui porta la violència i qui la pateix, cosa que ja veure tota Europa i que va donar una pobríssima imatge d’Espanya i que va comportar dures crítiques d’arreu. Per aquesta raó la gran majoria de la gent té por de la policia espanyola i té un bon concepte dels mossos.
Esperem que la concentració d’avui al Parlament, la controli la policia catalana i no la que ha vingut de fora.

Un parell de consideracions. És cert que al Principat la bandera espanyola s’associa als fatxes, de fet fa uns anys una gironina a una fira local de Vila-real li va causar sorpresa que hi hagués una concentració de moteros onejant la bandera espanyola -per mi és gairebé una associació d’idees normal, estanquera i motero, tot i que és un món que ni m’agrada ni l’entenc-. Però no hem de ser injustos, hi ha molts valencians -sinó la gran majoria- que vivint al seu món de Màtrix (Tele 5, Cuatro, la Sexta, Atena 3 …), veuen normal la bandera espanyola com a representació directa de la seua nacionalitat, o el seu fet nacional, la selecció espanyola de futbol ha normalitzat el seu ús i és gairebé habitual a la vigilia d’una competició esportiva veure la bandera d’Espanya a la balconada del teu veí. La trampa i la mostra que és la bandera dels fatxes, quan hi ha una concentració feixista de la Falange, España 2000 etc, hi veus tant banderes del pollastre com de l’escut del Borbó.

Segona consideració, de la mateixa manera els valencians han assimilat la bandera dels fatxes com a pròpia, els fatxes han assimiliat la dels valencians (de València ciutat) com a pròpia. És un fet que com alacantí no entendré mai, a Alacant els fatxes són sempre de fora, i ho dic seriosament -potser em plouran crítiques-, però a València els fatxes i molt fatxes són autòctons que parlen valencià! Tot plegat, si tenim en compte que la manifestació d’ahir era un “Sí al valencià” és d’una bogeria total i absoluta. València, bomba de rellotgeria on el nacionalisme espanyol hi ha posat tots els ous a la cistella, el problema és sortir del Màtrix, jo sóc d’Alacant i sé de què parle …

Sobre la violència feixista a Espanya hem de tenir en compte que ha viscut històricament amb la sensació de ser la part més forta, la guanyadora. A més, i de manera relacionada, ha gaudit d’una certa protecció de l’establishment.

Ara que tenim una alerta feixista important, fixem-nos en totes les seves conseqüències. Si els violents deixen de tenir l’estatus polític a favor o alineat a Catalunya, si se senten cridats a actuar de manera clandestina contra un nou ordre establert, poden passar a ser terroristes. Sona molt fort però és el nom que tindria que els feixistes volguessin fer la guerra pel seu compte, amb els mètodes que sempre han cregut que són els bons. Si tot va com sembla que anirà, els nostres polítics necessitaran molta més protecció policial i el feixisme haurà de ser perseguit per la justícia amb rapidesa i determinació. Si tot va com sembla que anirà, això s’ha de preveure ara.

Potser ara pot haver-hi una diferència, i és que el món està mirant cap a Espanya i cap a Catalunya. La manifestació fatxa d’avui davant l’ajuntament de València i els slogans que s’hi cridaven, haurien de ser enviats a totes les cancelleries d’Europa perquè vegin a qui estan recolzant i amb qui es juguen els quartos. Sempre hem dit que Espanya no tenia partits d’Ultradreta perquè eren dins el PP. Ara el PP els ha deixat anar i són còmplices del govern. Aquest Govern que els líders europeus diuen que li donen suport. Fins quan ?

Una reflexió conjunta de la Processó Cívica del matí i la manifestació de la vesprada. En ambdues he vist molt d’odi envers nosaltres. Un odi que és el mateix que la paor que se’ls ve damunt. Molt de feixista venia enflamat des de la mani de BARNA d’ahir o Palma.

Venien plens de fe de poder doblegar-nos. Però s’han trobat que era més nombrosa del que s’esperven, per això ens han encerclat contra al mur de façana de la parròquia de Sant Agustí. Seríem unes 300 persones i ells uns 500 als que s’han afegit una mena d’esquadrons amb pals vestits de negre amb consignes hitlerianes. I això és el que ha passat. A la fi, han enraonat alguns pera reincorporar-se al gruix de la manifestació que anava per c./ de Xàtiva ja vers a c./ de Colom. ‘objectiu rebentar la manifestació i que no existís. N’han fracassat estrepitosament. Molts càntics i somriures, molta canya han rebut. Un Consell: a les manis i processons cal anar ben vestits de tratge i corbata. Això els trenca el discurs de bestreta, si més no a la pija València.

La pressió sobre els manifestants era de contínua provocació, mentre aquests era de pacifisme gandhià total. Per Colom un sr. de mitjana edat m’ha pegat un colp amb una senyera i m’ha convidat a anar-me’n a Catalunya…

Pel matí tot ha discorregut entre tanques de ferro amb continus insults i ens anàvem provocant per a que reaccionàrem. ens anàvem calmant uns als altres. Els nostres somriures encara els inflamaven més quan no trobaven resposta violenta.
Com sempre, després de 40 anys de manifestacions que duc cal saber “llegir” una manifestació a “vol d’ocell”. I estic amoïnat per la meua gent que té tan poca fe amb nosaltres mateixos. Ben al contrari estem produint un canvi de paradigma que s’estendrà per tot Europa en la dècada vinent.

Fa 35 anys en plena Batalla de València n’érem amb penes i faenes, unes 200 persones, avui n’eren milers…que cridàvem “No tenim por”, “Els carrers sempre seran nostres”, “Som i serem valencians”, “indepedència”, “Som gent pacífica”, “País Valencià, lliure i sobirà!” “El Tio Canya…cantat”…i la testosterona, independentment de que foren mascles o femelles els apostats a les voreres se’ls siluetejava un altre “Principat” lliure més aprop que mai no havien vist. Tenen una gastroenteritis que no n’hi donen l’abast.

That’s the question !

I una cosa més: De la Jonquera fins a Pilar de la Horadada i des de Fraga a Maó som una unitat d’agressió. Cal recordar que el dia 1-O molts valencians estàvem al Principat, ajudant i recolzant el refèrendum. El dia 30 per la nit ja patrullàvem i encoratjàvem…amb un “Avui votareu, no esteu sols…” …i “ben aviat votarem els valencians….”…vaig veure la gent de Castelló,…” al matí la Muixerana de València recorria tots els punts de votació de Reus…i, després, marxaven cap a Tarragona…, perquè “ellos” també ens han fet esdevenir una “UNITAT DE DEFENSA PACÍFICA”.

Un ensenyament que als “blavers principatins” -a qui els produeix vertígen ultrapassar-les, caldria a ocupar-se més d’allò que passa dellà la Sénia i de mar endins.

La nostra unió de germanor desenmascara la mentida de l’estat colonial. Per al supremacisme madrileny no és assumible sota cap concepte.

El Principat és com Suïssa, el País Valencià és més gran que Irlanda o Dinamarca i les Illes Balears més que Luxemburg en tèrmes quantificables. …i la resta, sets, huits, nous i cartes que no lliguen.

La connivència entre estat espanyol i neofranquisme queda clara. Per tant, completament d’acord amb l’editorial.

Quant al moment històric que viurem demà al Parlament : el cor em demana una proclamació immediata i efectiva de la independència, a partir de demà mateix, i donant per suposat que el nostre govern ja té l’esquena financera coberta per un temps transitori. El cap em recomana que el que s’ha de fer és guanyar, que cal tenir una república catalana de manera pacífica i irreversible. I, en aquest sentit, la via eslovena em va convencent de que és una carta guanyadora.
Caldrà posar a la nevera la testosterona i les ampolles de cava? Sí.
Però si la paciència i uns mesos d’interí és el preu que s’ha de pagar perquè el pas definitiu sigui amb bons fonaments interns (tornem a referir-nos al 10% / 15% de la població dels comuns) i amb bons suports externs (es dona una coartada a la comunitat internacional perquè s’impliqui tot equiparant els dos subjectes polítics, Catalunya i Espanya), ja ho accepto.
És més fàcil que la UE i la ONU ens acceptin després d’haver sol•licitat mediació i diàleg, també pensant en futurs casos similars, que no pas amb una unilateralitat que a ulls de la comunitat internacional és xocant, ja que fa dos mesos ni sabien del conflicte català.

Jo crec que a banda de moltes altres tipologies, abunden les que divideixen la població entre blancs i negres, com els taulers d’escacs, entre els que es vanten de veure de seguida la solució sempre simple i els que son capaços de veure solucions complexes per als problemes complexes. Els primers son els amants del “a perro muerto, muerta la rabia” i els segons son els que es pregunten perquè existeix allò, i què haurien de fer per a haver-ho de patir mai més. Pels primers, la violència sempre forma part de la seva solució dels problemes. Si trencant una cama n’hi ha prou per a desactivar la persona que pensa el contrari que ells, la trenquen. Si no n’hi ha prou, la maten. Si un pretén ensenyar-los que és absurd intentar gestionar un problema complex amb raonaments simples, s’emprenyen. S’emprenyen molt, perquè no poden comprendre la complexitat. NO PODEN, NO ÉS QUE NO VULGUIN. Tant clar com això. Els fa nosa, els fa mal de cap, i la intenten desqualificar argumentant que els que pensen diferent son d’una altre raça o bé que no tenen els gustos sexuals com ells, cosa que, encara que sembli increïble, per a ells és una autèntica desqualificació.
O sigui que en realitat, estem davant de dos nivells diferents d’intel·ligència i de capacitat de gestió. Una és primària, i l’altre és més el·laborada, i cada una d’elles te moltíssims estadis. Podriem dir que si es cultivessin tots els estadis que poden relativitzar el pensament, tindriem una democràcia de tipus país occidental evolucionat, però si la voluntat d’educació d’un poble ha estat feta amb interessos ocults per a facilitar el seu govern, llavors tindrem el comportament del poble de l’Alemania nazi que amb una educació com l’actual ja pocs alemanys l’entenen perquè ha estat exclòs del pensament públic o bé el poble de l’Espanya de Franco que perdura i es realimenta en el temps perquè mai cap oligarquia l’ha volgut eliminar del pensament íntim d’un poble de super-vivents. Desenganyem-nos. Mentre segueixin manant les elits del pensament fàcil a cal veí, continuaran igual, perquè han vist que el cultiu de l’estupidesa els convé molt més que el del coneixement, i a més els garanteix el vot per sempre més. Per tant, quan entre dos grups humans s’ha creat una bretxa tant profunda, la única solució possible és la de donar temps a ambdues parts i ajudar tot el que es pugui per a què la més retardada pugui canviar el rumb i encarar el futur amb més garanties, però de moment és absolutament necessària una separació en l’espai, per a evitar el patiment de totes dues.
Tots hem tingut de petits el rampell de llençar lluny el martell quan ens aixafàvem un dit, i n’hi ha que aquest estúpid impuls reflex l’hem anat superant quan hem madurat, i n’hi ha que no. Menys els organitzadors dels retards, ningú és culpable. Simplement es pot o no es pot. Això és l’arrel que mai volem dir perquè no és bonic sentir-ho i que explica els comportaments tant rars que no podem entendre, com per exemple el repetitiu vot del poble als que els crucifiquen.

Els fatxes són la força de xoc cívil. Res més.
D’autoritaris, violents, agressius i intolerants, en les diverses formes i graus ho són TOTS els que porten la rojigualda. Perquè la bandera és el símbol d’aquests valors (amb “gallina” o sense). Violents: cap diàleg, mà dura; autoritaris: supremacistes; agressius: “a por ellos”; intolerants: Espanya una;
És un estat neofranquista que ha inoculat a la societat espanyola aquests valors. I l’hem d’eliminar.

València, vora huitanta anys de feixisme al carrer, atiat i consentit. Sota la bandera dels nacionals i els borbons, que en diuen de tots, i pels governs, ara peperos, ara sociates, que no hi posen fre. El crim -Guillem Agulló, Miquel Grau- i l’agressió és d’uns. La vergonya i l’absència democràtica és dels altres: d’una policia còmplice que els deixa fer, els empara i els riu les gràcies i no en deté ni n’identifica cap; d’un delegat governatiu que ho consent; d’una fiscalia i una judicatura que no actua; d’un partit corrupte -o un de desdibuixat- i d’un Gobierno d’EspaÑa parafeixista que només es mou per mantenir la “unidad de destino en lo universal” falangista i de sempre.
Quaranta anys de succedani de democràcia i d’espoliació. A quin valencià li agrada?

Seré dur i seré clar. Si algú creu que 40 anys després de la mort de Franco el fenòmen de les bandes feixistes i la seva impunitat és quelcom que sorgeix i es reprodueix per generació espontània, va errat. Al País Valencià no hi ha hagut ni hi haurà cap transició política. És hora de dir les coses pel seu nom. Al PSOE sempre li han anat bé aquestes bandes neofeixistes que campen per on volen i escampen la por. És simplement un mal menor per tal de reforçar la seua santa creuada d’aculturitzar i espanyolitzar el País Valencià. Des de l’inici de la democràcia són metòdics i constants. Tenen entre ells (PSOE i PP i abans UCD) un pacte no escrit. I per la seua creuada nacional espanyola, (que passa per tallar tota relació entre valencians i catalans) actuaran contra el que calgui. Contra la democràcia (bandes feixistes anticatalanistes consentides) contra la llibertat d’expressió i la circulació d’idees (prohibició de TV3 i Catalunya Ràdio) contra l’antiracisme (tolerant la xenofòbia anticatalana) i contra la mateixa economia impedint i boicotejant el TGV València Barcelona i el corredor mediterrani.

I tot això ho han silenciat mentre han pogut, mentre no existien les xarxes socials i tenien al seu servei el monopoli dels mitjans de conformació de l’opinió pública (ells en diu mitjans de comunicació). No s’havia d’escandalitzar ningú i el que no es publicava no existia i en gran part encara no existeix. I mentrestant continuar fent. Calladament, discretament, inexorablement. PSOE i PP.

Avui però no és dia per fer-nos mala sang. Ahir alguna gent de bé ho deia a València: Catalans i valencians junts molt millor. Avui és dia per a l’esperança. Poseu el cava a refrescar que si ahir era la vespra avui és la festa.