20.09.2023 - 21:40
Tenien tanta ràbia a dins, tantíssima, que van fer això que saben: mostrar la seva impotència a cops. Contra la lliure expressió de les idees, contra la llengua que odien, contra les possibilitats obertes, contra les persones. Tot just si havia passat una setmana des del Primer d’Octubre, aquella jornada històrica, el referèndum que l’estat espanyol no volia permetre però que va ser, les urnes indestructibles i la voluntat també, el poble determinat i fet xarxa: diversa, flexible, fortíssima. Tot just si havia passat una setmana i la ciutat de València commemorava, com cada any, la Diada del Nou d’Octubre: igual com hi ha els dolços de massapà i el mocador per als enamorats, hi ha les celebracions oficials i, a la vesprada, la manifestació. La convoca, des de fa una pila d’anys, la Comissió 9 d’Octubre, una plataforma d’associacions culturals i cíviques, sindicats i partits polítics que coordina Acció Cultural del País Valencià.
Aquell 2017, la marxa reivindicativa es presentava nombrosa, colorista i efervescent per efecte i emoció del referèndum al nord. La idea, per a alguns, devia ser insuportable. Tant, que van intentar la rebentada. Veient com actuaven, a més a més (els de la policia espanyola, tan crispats contra els manifestants i tan permissius amb la circulació dels assaltants; els rebentaires, amb els brams i les amenaces i les engrapades d’ouera a l’estil Rubiales), ben bé semblava que tots plegats fossin allà per viure la seva petita revenja (cadascú es venja com el que és, que deia la meva àvia). Perquè contra els valencians, ja se sap. La facilitat, la impunitat, el camp adobat, etcètera.
Tants anys d’etcèteres.
Dilluns, que serà 25 de setembre, comença a València el judici contra vint-i-vuit dels feixistes que van agredir violentament la manifestació del Nou d’Octubre de 2017. Són els individus que s’han pogut identificar i dels quals s’han aconseguit imatges que en mostren les agressions. Perquè van insultar, van empènyer, van colpejar, puntades de peu, cops de puny, amb bastons, de tot. Aquella xica que van fer caure brutalment. Aquell xic que va ser atacat en bandada quan la va defensar. Coça a la cara de l’home que ja és a terra. Cop de peu per l’esquena. Algunes imatges van sortir a la televisió. I tot plegat, tant si en mires el detall com si prens una panoràmica general, fa esgarrifar.
Que no ens ve de nou. Que aquells etcèteres que citava més amunt. Que la instrucció s’ha allargat durant sis anys (aquesta vella i coneguda lentitud que a la pràctica atorga impunitat als agressors i causa indefensió a les víctimes). I que no cometrem ara la ingenuïtat de confiar que els jutges res. Però que això que passarà dilluns a València és important. Molt. Estableix precedent.
I val la pena que ho sapiguem valorar.
Perquè al País Valencià s’hi acumula una llarga experiència de plantar cara al feixisme. I perquè també els processos judicials que tenen el resultat que tenen (amb els casos paradigmàtics dels assassins de Guillem Agulló o d’allò que van anomenar “operació Pànzer”) n’atorguen, d’experiència. I poden servir com a expositor i altaveu per a fer créixer la consciència social. Que finalment emergeix.
Avui, per exemple, hem de donar les gràcies als advocats que han picat pedra durant anys, i les persones que han mantingut les acusacions, i les que els han donat suport, i aquell l’equip de gent que va ser capaç de superar el primer escull. Perquè sol passar, que no hi hagi causa perquè no hi hagi identificacions i, per tant, acusats: la impunitat es pasta, ben sovint, en l’anomenada instrucció prèvia, quan, com en aquest cas, la policia espanyola es declara, ves quines coses, incapaç d’identificar els agressors ultres. Només que aquesta vegada la cosa no va quedar empantanegada i extingida: gràcies a la determinació d’un grup de gent competent, es va aconseguir d’identificar vint-i-vuit dels ultres (dur, en fi, una esvàstica tatuada a la pell és facilitar força la tasca, per exemple), bo i documentant-ne els actes violents.
Al judici que ha de començar dilluns, hi haurà diverses acusacions que representen les víctimes directes de les agressions. També la que representa la Comissió 9 d’Octubre i que denuncia una qüestió clau: que l’atac va ser un intent de vulneració de drets elementals, que els ultres pretenien impedir el dret de lliure expressió, de reunió i de manifestació. Aquest és un punt important per la dimensió que hi atorga: s’hi explicita que els agressors van cometre un delicte de caràcter polític.
De moment, aquest procés ja ha tingut com a conseqüència pràctica la desfeta dels Yomus, el grup violent que amb l’excusa del futbol atacava les persones que consideraven “atacables” (pel color de la pell o per l’aspecte o per la condició sexual o per la ideologia que tingui o per la llengua que parli o tornem-hi amb els etcèteres) i que per fi va deixar de rebre suport i cobertura del València CF. I hi ha hagut l’assenyalament públic dels ultres violents. Que no és poca cosa. Que, de fet, és la clau de volta de tot plegat: l’exposició pública i l’extensió de la consciència social que això és inacceptable i que no es pot deixar passar. Que no es deixa passar.
