Vaixells, helicòpters… i mambo

Cap a quarts de sis de la tarda, amb pocs minuts de diferència, m’arriben dues notificacions al mòbil: 1. Prohibit l’acte de Podem a Saragossa que volia debatre propostes per a Catalunya; 2. El govern anuncia la llista de col·legis electorals per l’1-O. M’atrapa davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i de seguida queda clar que, lògicament, no les he pas rebudes només jo, les notificacions. Ulls com taronges clavats als mòbils, crits de ‘mira, mira!’ assenyalant pantalles i reaccions d’incredulitat i d’eufòria revolucionària. Les notícies s’escampen com la pólvora i crits ressonen més forts que mai: ‘Votarem! Votarem! Votarem!’ i ‘Els carrers seran sempre nostres! Els carrers seran sempre nostres!’.

Prohibir un acte polític, per un costat; publicar llista de col·legis electorals per un altre. I la gent al carrer, en massa, cantant i compartint per whatsapp la captura d’imatge del col·legi on els tocarà votar. Quasi a la mateixa hora, Edward Snowden (no, aquest no és l’Assange, aquest és l’altre, que encara no havia dit res de nosaltres), publica un piulet en què acusa Rajoy d’opressor:

One can be against Catalan independence and still in favor of human rights. But one cannot be in favor of Rajoy's crackdown and say the same

— Edward Snowden (@Snowden) September 21, 2017

Arriba també la notícia que els partits sobiranistes sards demanen al govern autònom de Sardenya que, com a institució, imprimeixi les butlletes del referèndum català i les custodiï a l’illa de manera que la Guàrdia Civil no les pugui requisar perquè no hi té jurisdicció, per tal d’assegurar que es pugui fer el referèndum. Aquesta petició serà votada avui al Consell Regional Sard, el màxim òrgan de l’autogovern sard, que ahir mateix va aprovar per unanimitat una declaració de suport a Catalunya que condemnava ‘la reacció repressiva per part del Regne d’Espanya’ i demanava oficialment a la comunitat internacional que hi intervingués.

Tot va molt de pressa. Tot, tret de l’helicòpter de la policia espanyola, que no acaba de marxar mai, i que fa hores que sobrevola (amb combustible pagat entre tots) la zona de l’Arc de Triomf fent el·lipses i dibuixant el símbol de l’infinit. A sota, la gent no para de cantar.

Un amic londinenc m’escriu via xat de Facebook colpit per les imatges de Barcelona que veu a la BBC. La seva sorpresa és doble: 1. ‘Ha tornat Franco o què?’ 2. ‘Aquí els diaris parlen de molta tensió, però no ho entenc, a la TV això no sembla una protesta, sinó una festa, la gent canta, balla i hi ha concerts! Increïble! [emoticones de mans aplaudint]’

Cert, passejant per l’Arc de Triomf, les mateixes càmeres (d’aquí, d’allà i de tot arreu) que dimecres al matí enregistraven paramilitars entrant per la força en edificis oficials, ara capten somriures i energia positiva a peu de carrer, compartida entre jubilats, nens, treballadors, universitaris i tota mena de persones ben diverses i de tots colors. L’editorial de La Vanguardia, llegit a primera hora amb el cafè i per posar un exemple, sempre tan seriós, parla de fracàs dels governs, de tristesa i d’inferns inimaginables; però els mòbils de la gent, a peu de carrer, vibren notícies, whatsapps, tuits i gifs que no fan altra cosa que injectar vitalitat, nervi i festa.

Sí, la tristesa dels equidistants contrasta amb l’alegria i el mambo del carrer. Perquè si una cosa s’ha demostrat és que es pot protestar amb tota la força i la contundència sense perdre ni la poesia, ni la ironia, ni el bon humor. I aquest bon humor i aquesta contundència serena i somrient és, al capdavall, el que no acaben d’entendre els d’allà i és alhora el que troben encisador i increïble els de més enllà. Potser sense saber-ho, ara resulta que això ens caracteritza i ens fa especials. Ja poden fer venir vaixells i helicòpters, que si no el perdem, aquest patrimoni, aquesta actitud tan nostra, segur que votem. I ves que no guanyem i fem una altra festa. Perquè l’equidistància, la famosa i elegant equidistància, l’han extingida ells, i en poques hores.