“Vaig perdre tot el que tenia estalviat”: la ludopatia amenaça els joves

A batxillerat, amb dissets anys, feia petites apostes esportives el cap de setmana, d’un euro o dos. Sempre sota la responsabilitat del pare, que controlava els diners i el compte de l’aplicació. En acabar l’institut, va fer uns quants cicles formatius. El primer, d’esports, on tothom parlava d’apostes, i això acaparava les converses amb els companys. El van incitar a registrar-se en una aplicació i començà a fer apostes esporàdiques de cinc euros o deu.

“L’estiu vaig apostar molts més diners. Quan els perdia, tenia angoixa per recuperar-los. No ho explicava a ningú”, reconeix. Amb consciència o sense, aquest fou el primer símptoma de ludopatia. El compte corrent es buidava, però s’enganyava i feia més apostes: “Ara hi penso i m’adono de la quantitat de mentides i ocultacions que vaig fer.” Les apostes l’obligaven a anul·lar plans i, a més, la confiança amb la família va empitjorar. Hi jugava per afecció. Les victòries sempre les explicava: “Però quan perds, t’ho quedes per a tu.”

D’aleshores ençà, l’Oriol –un nom fictici, perquè ha demanat de mantenir-se en l’anonimat– ha perdut vora deu mil euros en apostes esportives. Aquest agost, amb vint-i-tres anys, va començar teràpia a Projecte Home, una ONG que fa trenta anys que tracta gent amb addiccions. L’ajuden a gestionar els diners, a evitar temptacions, a explicar les inquietuds, tot marcant-se petits objectius. No és un cas aïllat. Com més va hi ha més joves ludòpates i addictes als jocs en línia.

Segons dades de Projecte Home, la ludopatia o l’abús de les tecnologies de la informació és la tercera addicció (13%) entre els joves, per darrere de l’alcohol (25,4%) i el cànnabis (49,3%). En els menors d’edat, la segona. S’han familiaritzat molt amb les noves tecnologies, i han rebut impulsos digitals que els ha permès d’accedir a una realitat que fins no fa gaire temps era desconeguda: els jocs en línia i les apostes.

A l’estiu, un cop acabat el cicle esportiu, l’Oriol en va començar un altre d’imatge per al diagnòstic. També treballava i podia estalviar. Durant un temps no va fer cap aposta, però hi va recaure. El desembre del 2019, amb vint anys, ja en feia de més altes. Algun dia havia guanyat dos-cents euros. Això el motivava i creia que, malgrat les despeses, en podria guanyar molts més. Al gener tenia tres mil euros al banc, i els va perdre tots: “Ho vaig explicar al pare, i va empatitzar. Em va dir que havia de començar de zero amb una condició: apuntar-me a teràpia.”

Abans d’arribar a Projecte Home, l’any passat va fer teràpia durant sis mesos a l’Hospital de Bellvitge. La va acabar al juny, i fins al febrer d’enguany no va fer cap aposta. El pare li havia limitat l’accés a les aplicacions. Però hi va tornar, aquesta vegada, per mitjà del compte d’una amiga. El juny i l’agost van ser els mesos més intensos. “Feia temps que treballava. Tenia diners, i vaig perdre tot el que tenia estalviat”, lamenta. Poc després, va demanar ajut a Projecte Home.

El tractament, pensant en l’abstinència

Malgrat que els menors poden tenir més complicacions per a apostar diners, els videojocs en què es juguen amb recompenses immediates, com ara monedes virtuals o diamants, poden ser el punt de partida. “Els joves poden tenir un abús de pantalles i de les TIC. Però quan són adults, sempre hi acostuma a haver més problemes amb els diners”, explica Joan Mercader, tècnic en prevenció i terapeuta de Projecte Home. Malauradament, també s’han trobat nens de tretze i catorze anys que han pagat amb diners reals de les pagues dels pares per continuar avançant en jocs.

En el cas de les pantalles, el tractament se centra a ensenyar a no fer excessos. És una addicció comportamental, com l’addicció a la feina i al sexe. L’equip treballa perquè la gent en faci un bon ús. En la ludopatia, en canvi, es treballa l’abstinència, com qualsevol altra droga. “L’objectiu és no tornar a jugar. Una recaiguda pot fer pensar que s’hi pot jugar de tant en tant. És com l’alcohol”, explica Mercader. Hi ha uns quants mecanismes per a aconseguir l’abstinència, com per exemple limitar el registre a les aplicacions i les targetes de crèdit. “Fem tot el possible per a barrar el pas i que el jove no hi tingui accés”, afegeix.

El tractament entre adults i joves és diferent. Els adults acostumen a tenir més maduresa –i fins i tot més pèrdues; en el cas dels joves, costa que hi hagi més consciència. La intervenció psicològica també és essencial perquè hi hagi un canvi personal: “La dependència tapa les emocions. Primer, eliminem el consum. Després, treballem per l’autoconsum, la gestió emocional i la xarxa familiar i d’amistats.”

Les dades constaten que la covid ha agreujat el problema. El 2020, en abús de pantalles i els jocs en línia, l’ONG va atendre el 2,5% casos del total. L’any passat, el 13%. “És un increment elevat i sembla que es consolida. La pandèmia ho ha fet més visible”, relata Mercader. La xifra també ha augmentat, en part, perquè les famílies han passat més estona amb els fills i n’han pres consciència.

Com es pot detectar l’addicció?

Hi ha uns quants senyals d’alarma que permeten de detectar que hi ha una addicció. La despesa econòmica, l’ús abusiu de les pantalles, quan el joc transmet tranquil·litat –i angoixa si no hi tenen accés–, deixar de banda aficions, privar la son per apostar, dir mentides o perdre el control del temps. “Si algú té tots aquests símptomes, pot tenir una clara dependència. És quan cal demanar ajuda”, explica Mercader.

L’entorn de la víctima és clau per a detectar-ho: “Poden saber si ha deixat de fer activitats, si hi ha una mala comunicació, si la feina i els estudis van malament.” En apostes esportives, el perfil més comú, per l’experiència de Projecte Home, és el d’un noi de dinou o vint anys. En l’addicció als videojocs, l’edat pot arribar a baixar fins als dotze anys.

Per tot plegat, l’ONG destaca que la prevenció és essencial. Fa temps que fan cursos en uns quants instituts durant els quatre anys d’ESO. “A sisè de primària ja hi ha nens que tenen mòbil, tot i que potser no en tenen cap necessitat i no en saben fer un bon ús. Després és quan hi pot haver casos de ciberassetjament. L’acompanyament de les famílies és important”, diu Mercader. Malgrat tot, considera que se’n podria fer més, de prevenció, la qual ha d’anar acompanyada de factors de protecció, com per exemple els extraescolars: “Si no es fa res, hi ha més factors de risc.”