Les vagues generals que van fer trontollar el franquisme al Baix Llobregat

A les acaballes del franquisme, el Baix Llobregat va esdevenir una zona conflictiva per a les autoritats. Les mobilitzacions socials, ben organitzades, de desenes de milers de persones van evidenciar la fragilitat de la dictadura.

El Baix Llobregat era una comarca singular, que havia sofert un canvi radical en poques dècades. A diferència del Vallès, amb una tradició sindical, havia estat predominantment agrícola, amb algunes petites empreses tèxtils i unes comptades grans indústries, com ara Siemens, a Cornellà de Llobregat, o Roca Radiadors, a Gavà. Tanmateix, entre el 1950 i el 1975, hi va haver una explosió demogràfica, que va fer que la població passés de 100.000 habitants a més de mig milió, és a dir, es va multiplicar per cinc, amb una immigració que es va concentrar en les localitats més pròximes a Barcelona. El creixement de població i l’urbanístic va anar acompanyat d’un impuls de la indústria, principalment siderometal·lúrgica, sense cap mena de planificació, que es basava en les possibilitats que donava la proximitat a la capital, la facilitat de trobar espai on instal·lar-se i una mà d’obra barata a explotar. Tot això, en unes barriades fetes a corre-cuita on hi havia un dèficit de serveis bàsics, com ara, de clavegueram, asfalt, escoles o centres de salut.

En aquest context, el 1965 es va crear Comissions Obreres del Baix Llobregat, de manera clandestina, a l’església de Sant Jaume del barri d’Almeda de Cornellà de Llobregat, per a coordinar les lluites obreres. L’any següent, candidatures del moviment obrer es van imposar en les eleccions de representants sindicals, tot aprofitant les estructures del règim, i van reemplaçar els delegats vinculats al franquisme. Bona part dels dirigents tenien vinculació amb el PSUC i les organitzacions obreres pro-democràtiques van esdevenir hegemòniques en la majoria d’empreses de la comarca. Alhora, es van intensificar pràctiques prohibides, entre les quals, ara difondre propaganda, organitzar assemblees, manifestacions o fer vagues.

El sistema d’explotació laboral, promogut pel franquisme, trontollava i portava a una alta conflictivitat. El periodista Manuel Campo Vidal, que es va fer ressò de les lluites sindicals, explicava que un general havia afirmat al Ministeri de l’Interior espanyol: “Espanya té dos problemes: ETA el Baix Llobregat”; això evidenciava la preocupació que despertava a les autoritats franquistes.

Si la situació ja era conflictiva, la crisi econòmica dels anys setanta, que va portar associada un augment de la inflació i una pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors, a més del tancament de desenes de fàbriques i retallades en drets, va accentuar encara més la conflictivitat.

Les tres vagues generals

Les organitzacions obreres, tot i ser il·legals, guanyaven múscul en els centres de treballs i esdevenien una alternativa real. A les acaballes del franquisme, tres vagues generals van paralitzar l’activitat econòmica i social de la comarca, amb unes demandes que barrejaven l’exigència de drets socials i laborals i la de llibertats democràtiques. Aquestes vagues van ser multitudinàries i van palesar la incapacitat del franquisme fins i tot de reprimir les reivindicacions de les forces opositores.

La primera vaga general del Baix Llobregat va ser el 4 de juliol del 1974. Setmanes abans, el mes de maig, el miler de treballadors de l’empresa de Cornellà ELSA, del ram del vidre, va començar aturades parcials per exigir una millora salarial i de drets, com ara mantenir el sou en cas de malaltia o accident. S’hi afegiren els de Solvay, del sector químic, de Martorell, i els treballadors del metall pel conveni comarcal. Finalment, la vaga va esdevenir general, i el 80% de les empreses de Cornellà s’hi van afegir, juntament amb establiments com ara botigues o bars, i també es va estendre a localitats com Sant Feliu, Sant Joan Despí, Esplugues o Sant Boi. En la protesta hi va haver una forta mobilització al carrer i la reivindicació de drets fonamentals, com el de reunió o assemblea.

La vaga, que va durar una setmana, va mobilitzar uns trenta mil treballadors d’unes tres-centes empreses, i es van arribar a tancar un miler d’establiments. Com a reacció, es van traslladar de tot l’estat espanyol vora tres mil policies i guàrdies civils, que van provar de reprimir la protesta. Però el resultat va ser una victòria del moviment obrer, amb l’alliberament dels detinguts, la readmissió dels acomiadats i l’assoliment de millores econòmiques i laborals en el cas d’ELSA.

La segona vaga general va començar el 5 de desembre de 1974, fa just cinquanta anys. Havien decidit de convocar-la, una setmana abans, cinc-cents càrrecs sindicals de la comarca. El motiu era l’encariment de la vida. Així doncs, la mobilització tenia un fort caràcter polític, que apuntava directament a la política i la gestió econòmica del règim franquista. Per provar d’aturar la mobilització, van detenir vint-i-quatre destacats dirigents sindicals, però, en compte d’atemorir els manifestants, no van fer sinó augmentar la indignació.

De primer l’aturada havia de durar vint-i-quatre hores, però finalment es va allargar quatre dies. Vora trenta mil treballadors es van manifestar per demanar l’alliberament dels presoners, que van restar dinou dies tancats. Va acabar el 9 de desembre, en una assemblea amb centenars de dirigents i la desconvocatòria es va decidir amb molta divisió interna.

Finalment, el mes de novembre del 1975, amb Franco agonitzant al llit, va començar la tercera vaga general, en solidaritat amb els treballadors de l’empresa metal·lúrgica LAFORSA, de cent noranta-tres treballadors, del barri d’Almeda de Cornellà. L’empresa havia imposat una disminució de les primes de producció, el mes d’agost. En una assemblea, es va decidir de no fer hores extres i declarar un conflicte col·lectiu per vies legals. Tanmateix, la direcció va reaccionar amb acomiadaments.

L’11 de novembre començà una vaga que es prolongà durant cent cinc dies, la més llarga d’ençà de la guerra del 1936-1939 a tot el país. En solidaritat, es van aturar seixanta mil treballadors de dues-centes empreses i es van perdre cinc milions d’hores de feina. Després de Nadal, amb la vaga declarada il·legal i en vista de la negativa a negociar de l’empresa, que va acomiadar més de cent cinquanta treballadors, els vaguistes es van tancar a l’església de Santa Maria, d’on van ser desallotjats violentament per la policia dos dies més tard.

Església de Santa Maria de Cornellà (fotografia: Toni Fontenla).La vaga va coincidir a Cornellà amb actes del Congrés de Cultura Catalana, que van tenir un èxit inesperat. Quatre mil persones s’havien reunit al parc de les Aigües el 21 de desembre per assistir a una festa popular, de preparació del congrés. Els obrers de LAFORSA hi van anar a vendre clavells vermells decorats amb les quatre barres i el lema “amnistia”, que es fonien amb les senyeres que tornaven al carrer després d’anys de clandestinitat.

La lluita es va sostenir amb una forta xarxa de solidaritat, amb campanyes de captació de fons que va superar els sis milions de pessetes i que va permetre d’allargar la protesta. Amb el lema “O tots o cap”, es van arribar a afegir vuitanta mil vaguistes de tots els municipis de la comarca i la vaga va acabar el 22 de febrer. Tots els treballadors acomiadats van ser readmesos i simplement es van imposar sancions parcials a deu dirigents de la protesta. Això va evidenciar el contrapoder que s’havia creat contra el règim franquista i que finalment va esdevenir insostenible.