“Si amb la vaga de fam posen més sancions a Rússia i puc salvar el meu germà, ho he de fer”

Ser lluny dels teus quan passen penúries i necessiten ajuda fa mal. Una barreja d’impotència, preocupació i ràbia envaeix el cos, el bloca i impedeix la vida quotidiana. És el que sent aquests dies la diàspora ucraïnesa, que veu com familiars i amics aguanten el setge rus i com molts s’enrolen en l’exèrcit per defensar casa seva amb les armes. Ara fa una setmana, quan va començar la invasió russa, desenes d’ucraïnesos es van concentrar davant els consolats russos i, de llavors ençà, s’han manifestat quasi cada dia per demanar més implicació en la defensa d’Ucraïna a la comunitat internacional. Fer soroll des de l’estranger perquè els governs passin a l’ofensiva contra Rússia és l’única manera d’ajudar el seu poble, creuen. A Barcelona el quilòmetre zero de les manifestacions contra la invasió russa és la plaça de Catalunya, bressol de tantes mobilitzacions en el curs dels anys. S’hi ha establert un petit campament amb pancartes i banderes ucraïneses, i hi passen el dia dos joves ucraïnesos que des de dissabte fan una vaga de fam.

“Sóc de Korosten, una ciutat del nord d’Ucraïna, a seixanta quilòmetres de la frontera amb Bielorússia. Fa set anys que visc aquí, però tota la meva família és allà.” Mykola Pashyn és un jove de vint-i-nou anys que en va dedicar quatre a estudiar per a policia a Khàrkiv, la ciutat més castigada pels atacs russos, fins ara. És la segona ciutat més poblada d’Ucraïna, a només quaranta quilòmetres de la frontera russa pel nord. La ciutat és assetjada i els bombardaments russos hi van més enllà d’objectius militars: aquests últims dies han disparat contra l’ajuntament, la seu del govern regional, la universitat, la plaça de la Llibertat (la tercera més gran d’Europa) i alguns barris residencials.

Tot i que era policia, ha acabat treballant al servei de suport als venedors d’Amazon, a Catalunya. Va venir perquè va creure que aquí tindria més possibilitats econòmiques. Hi tenia una tia, que el va ajudar fins que es va poder establir. “Quan va començar la guerra vaig posar-me en contacte amb el meu cap a Amazon li vaig dir que amb tot això que passava no podia concentrar-me en la feina. No puc treballar mentre la gent es mor.” Va anar al CAP, li van donar una baixa per estrès i va començar a mobilitzar-se. En una de les manifestacions va sortir la idea de fer una vaga de fam i un altre noi i ell es van oferir a fer-la. “Cada hora compta. No n’hi ha prou amb les manifestacions, hem hagut d’apujar el nivell per a atraure més atenció de Catalunya i Espanya per a demanar més sancions a Rússia i més ajut militar a Ucraïna”, justifica.

L’altre jove és Ostap Petrushchak, de trenta-un anys. Va arribar a Catalunya el 2003, a dotze anys. El seu pare havia vingut tres anys abans, atret pel munt d’ofertes laborals del boom immobiliari. Les coses li van anar bé i aviat també va emigrar la seva mare i, quan van poder regular la documentació, van venir l’Ostap i la seva germana. Es dedica a la certificació de productes electrònics a Applus+ i, com en Mykola, ha trobat comprensió en la seva empresa per a mobilitzar-se com li sembli per fer costat a la seva gent. I ell ha decidit de fer una vaga de fam.

Fins dilluns només bevien aigua, però ara prenen un sèrum amb minerals essencials. “Avui m’he despertat força enèrgic, però tinc el cap bastant saturat”, explica l’Ostap. Porta una gorra perquè diu que de passar tantes hores al sol se li crema la pell, però que al vespre fa fred. En Mykola i ell no es coneixien, però les mobilitzacions –diu– creen una comunitat sòlida, tant d’ucraïnesos com de catalans i gent d’unes altres nacionalitats.

“El meu germà ara lluita amb les defenses territorials”

Tots dos estan preocupats pel que pugui passar als familiars que són a Ucraïna. “Ara mateix la meva mare és a Ucraïna, on té cura de la meva àvia, que va tenir un ictus fa un any i necessita atenció total –diu l’Ostap. Són a Lviv, més lluny del conflicte, però és una cosa que arriba a tot arreu. La gent del poble ja és a punt d’apuntar-se a les defenses territorials i les escoles reben refugiats d’uns altres indrets d’Ucraïna. És a tot arreu.”

“La meva família és allà patint i el meu germà, que té la dona embarassada i un fill d’un any, lluita amb les defenses territorials”, explica en Mykola. Reconeix que no pot estar tranquil, sense fer res. Diu que l’única experiència militar del germà, de trenta-un anys, és l’any de servei militar obligatori. Quan aconsegueixen parlar-hi per telèfon, que no és gaire sovint, no els pot dir ni on és ni donar gaires detalls de què fa per por que s’interceptin les comunicacions. “Hi ha vegades que està 24 hores sense trucar i no sabem com està, ni tan sols si és viu.”

Segons que va informar ahir el Servei d’Emergències Estatal d’Ucraïna, més dos mil civils s’han mort d’ençà que va començar la invasió, una xifra que no inclou els soldats morts. I, malgrat la duresa de la guerra, l’Ostap i en Mykola diuen que el poble ucraïnès està determinat a lluitar fins al final. “Tots els ucraïnesos tenim a la ment que és una guerra que no es pot perdre. Ja vam estar sota el jou rus molt de temps i sempre hem viscut repressió al nostre idioma i a la nostra nació”, diu l’Ostap. “A Ucraïna ja no té por ningú. Tothom defensa el país, la vida no és pas la cosa més important ara. He vist vídeos de civils aturant tancs, de gent preparant còctels Molotov i arribant fins als militars russos amb cotxes normals i llançant-los-els”, afegeix en Mykola, que està convençut que Rússia perdrà la guerra: “Els soldats russos tenen una moral molt baixa i saben que no tenen cap opció de guanyar. Bombarden més objectius civils per causar més pànic, perquè ja veuen que no van bé.”

Ucraïna es defensa tota sola de l’atac rus. Fins ara, la comunitat internacional s’ha limitat a aplicar sancions a l’economia russa i les principals riqueses del país, i a enviar armament a Ucraïna, però cap altre país no s’ha afegit a la contesa. Si l’OTAN entrés a la guerra i s’enfrontés directament a Rússia, sens dubte hi hauria una escalada bèl·lica que conduiria a una guerra mundial. Tanmateix, a Ucraïna es percep que si no els ajuden quedaran a mercè de Rússia. “El missatge que el món envia a Putin és que com que té armament nuclear pot fer allò que vulgui, però si no l’aturen continuarà més endavant. Amb Bielorússia ja ho ha aconseguit. I el missatge també valdrà per a uns altres com ara la Xina, que pot atacar Taiwan”, diu l’Ostap.

És per això que tots dos desitgen que Ucraïna entri a l’OTAN i la Unió Europea per a estar sota el seu paraigua. “Estic segur que hi entrarem”, diu en Mykola, que creu que també és un pas necessari des d’una perspectiva econòmica: “Si no, no podrem desenvolupar-nos bé perquè sempre estarem sota el risc d’un conflicte, cap inversor no voldrà venir a Ucraïna.”

Fins quan durarà la vaga de fam?

El 2014, durant les protestes del Maidan, l’Ostap es va mobilitzar activament a Barcelona. “Pràcticament, hi era cada dia”, recorda. “El moviment europeista a Barcelona era molt actiu i mostràvem molt de suport a les manifestacions d’allà.” En aquell moment en Mykola encara era a Ucraïna i feia de policia a l’óblast de Jitòmir. Al principi de les revoltes diu que protegien els edificis oficials dels manifestants, però que van acabar afegint-se a les protestes. Sí que era a Barcelona quan va esclatar la revolta a Bielorússia arran de les denúncies de frau de les eleccions que perpetuaven al càrrec el president Aleksandr Lukaixenko, i va sortir al carrer per a manifestar-se al costat de la comunitat bielorussa de Catalunya. “Els antics països de l’URSS tenim problemes comuns. Rússia dóna suport a totes les dictadures de l’entorn perquè no poden deixar que la democràcia se’ls acosti si no volen que la seva població pensi que el règim que tenen no és tan bo”, diu.

I quan ha arribat el moment de defensar el seu país, no s’ho ha pensat: “Cada dia i cada hora compta. Si amb això que fem s’atreu més atenció de la guerra, imposen més sancions a Rússia i enderroquen la dictadura, i puc salvar la vida del meu germà i del poble ucraïnès, ho hem de fer.”

Ningú no sap quant de temps durarà la guerra, ni tampoc ells saben fins quan volen fer durar la seva protesta. L’Ostap diu que ell no té intenció de portar-la fins a un extrem que li afecti greument a la salut: “De moment és suportable, però si veig que em comença a passar factura ho aturaré i miraré de recuperar-me.” Per contra, en Mykola ho relativitza: “Amb tot el sacrifici que mostra el poble ucraïnès no podem ser tan curosos amb la nostra salut. La gent sap que es morirà, i lluita. Tenen l’opció de rendir-se i salvar la vida, però ho fan igualment. Intentem d’aguantar tant com puguem.”