Andreu Mumbrú: “El departament ha estat més centrat a desprestigiar els docents que no pas a negociar amb els sindicats”

Els professors tornen als carrers. Uns 120.000 mestres i professors són cridats a fer vaga avui i demà. El Departament d’Educació va poder evitar les vagues previstes a començament de curs a canvi d’ampliar la plantilla i reduir una hora lectiva, però els sindicats ja van avisar que la treva havia d’anar acompanyada de més negociació. La pau ha durat pocs mesos. Els sindicats denuncien que la conselleria de Josep Gonzàlez-Cambray no ha cedit en cap de les demandes que fa mesos que li fan, i per això el desafien a un altre torcebraç. En parlem amb Andreu Mumbrú, professor de Filosofia i coordinador d’acció sindical de la USTEC en funcions.

—A començament d’any, el Departament d’Educació va contractar 3.500 professors per la reducció d’una hora lectiva. D’ençà d’aleshores, què ha passat perquè ara aneu a la vaga?
—Primer, un aclariment. No són 3.500 professors, sinó 3.500 dotacions. És un matís important, perquè sempre es parla de docents, però molts ja treballaven en els centres fent mitja jornada i ara han passat a fer jornada sencera. I està molt bé, és una mesura que consideràvem una línia vermella per a arribar a acords. Ho havíem demanat al juny i no hi havia manera que el departament ho acceptés, estava tancat en banda, i ens ho va oferir al setembre. Va ser aleshores quan vam acceptar aquesta mesura a canvi de desconvocar les vagues de setembre i vam pactar un calendari de negociació per al primer trimestre i arribar a un acord sobre la resta de punts.

—I aquest calendari no s’ha complert?
—No. Com que ja no tenien la vaga a l’horitzó, ja no els interessava d’arribar a acords i han seguit una estratègia de dilació. No hi ha hagut una voluntat clara i honesta de negociació. Havíem establert uns mínims, com per exemple que en el pressupost del 2023 hi hagués una reversió d’algunes de les retallades que arrosseguem des del 2010. I ja ens van dir que no pensaven posar cap partida al pressupost i tot ho fiaven a mitjà i llarg termini. Eren compromisos eteris. A l’última mesa del trimestre, van sortir amb una proposta de paraula per a retornar els sexennis el desembre del 2023, tot i que sense reconèixer el deute. Però com que fins a l’última mesa no ens van oferir cap proposta, i va ser de males maneres, vam llançar la vaga. I d’ençà que hem convocat la vaga, Educació no s’ha mogut. Ni tan sols ha convocat el comitè de vaga. El departament continua cometent errors que ja cometia el curs passat. Està més centrat a dirigir-se a l’opinió pública pels mitjans per desprestigiar els docents que no pas a negociar amb els sindicats.

—Pensaven que no us atreviríeu a tornar a convocar una aturada?
—No ho sé, desconec la seva estratègia negociadora, però queda clar que hi havia una intenció de dilatar i anar guanyant temps i dosificar al mínim les ofertes. I potser sí que pensaven que no tornaríem a convocar una vaga, i que oferint una coseta al final aconseguirien esquerdar la unitat sindical.

—Certament, al principi no hi va haver unitat sindical, però al final les principals organitzacions s’hi han afegit. Per què?
—CCOO i UGT s’hi van afegir dilluns. En un principi alguns no ho acabaven de veure, per uns altres era qüestió de tempos. I al final s’ha corroborat que tothom ha acabat venint al nostre plantejament. Ara ja hi és tothom. Per això confiem que la vaga tindrà un bon seguiment i, sobretot, que hi haurà una mobilització contundent. Crec que la convergència amb la vaga de sanitat reforça una lògica de defensa dels serveis públics dels dos pilars de l’estat del benestar i que han sofert les retallades, la sobrecàrrega de la pandèmia i que políticament no són prioritaris. Deixarem clar el malestar i el límit en què es troben els serveis.

—Diu Cambray que la convocatòria de vaga és una mesura electoralista perquè d’ací a pocs mesos hi ha eleccions sindicals.
—Jo crec que juguen més ells amb la idea de les eleccions sindicals que no pas nosaltres. Suposo que pensaven que si acostaven les negociacions a les eleccions, aleshores ja seria impossible que hi hagués mobilitzacions unitàries dels sindicats. Em fa gràcia que diguin que ara una vaga és electoralista; l’any passat en vam convocar onze i al setembre en teníem dues més de convocades.

—Sobre les vostres reclamacions, en la darrera reunió de la mesa sindical vau dir que el departament havia fet un pas endavant.
—Segurament, l’oferiment que han fet és gràcies a la convocatòria de vaga que vam llançar al desembre, perquè el departament estava enrocat i la setmana passada, en aquesta reunió, van fer una nova proposta. Es van obrir a equiparar les retribucions salarials del professorat de FP, tal com marca la llei estatal. Però nosaltres també ho demanem per als docents que no tenen titulació universitària. S’han obert a aquesta proposta, però tampoc tenim clar si aquest complement serà una equiparació completa i com s’articularà. Falta concreció.

—Quin és l’acord de mínims que demaneu?
—En el pressupost del 2023 no podíem avalar el manteniment de cap retallada, això ens sembla de mínims. Parlant amb xifres, la demanda del retorn dels sexennis són 3,5 milions d’euros; la recuperació salarial per unes categories, 8 milions; i la reducció de dues hores lectives per a més grans de cinquanta-cinc anys a partir del setembre, 15 milions. Per tant, en el pressupost del 2023, demanem 30 milions d’euros. El pressupost d’Educació són 7.000 milions. No demanem millores de les condicions laborals, sinó posar a zero el marcador.

—Però el departament s’escuda en el fet que encara no té pressupost. I, de fet, no se sap si en tindrà.
—Exacte, es defensen amb això. Nosaltres, en l’última mesa, ho vam exposar a la inversa. Us comprometeu que, si finalment hi ha un nou pressupost, això hi serà inclòs? Però no ens han contestat. I hi ha unes altres qüestions que no són pressupostàries i nosaltres demanem que, com a mínim, se’n pugui parlar.

—Quines?
—Una és el pacte d’estabilitat. Estem immersos en uns processos d’estabilització amb concursos de mèrits i oposicions. Hem aconseguit que surtin moltes places, però els processos no tenen prou garanties perquè tothom que és temporal s’estabilitzi. Ens podem trobar que gent de fora el sistema entri al sistema, i gent que fa molts anys que treballa perdi la feina. Hi ha moltes casuístiques. Per això demanem un compromís del govern perquè totes aquestes persones que no es puguin estabilitzar no perdin la feina, i que quan acabin aquests processos, no hi hagi acomiadaments massius. Pensem que entre interins i temporals són un 30%-40% de la plantilla d’Ensenyament.

—La batalla sobre l’avançament del curs escolar tampoc la doneu per perduda?
—No. És un dels altres mínims que demanem. Va ser una imposició. No havia passat mai que una conselleria, sense haver-ho plantejat a la taula de negociació, decideixi d’avançar el curs escolar. Nosaltres diem que se n’ha de poder parlar, d’això. Perquè no és l’avançament escolar i prou, sinó el juliol i les tardes de setembre. Perquè, com que la llei d’educació de Catalunya marca el límit d’hores lectives que hi pot haver, l’avançament s’ha hagut de compensar reduint les tardes de setembre. I això ha causat molts problemes, és clar. Ha estat una externalització de serveis, perquè moltes empreses han entrat a les escoles a fer activitats, algunes sense contingut pedagògic. Al final, anem privatitzant. També hi va haver problemes per a trobar monitors, i com que no n’hi havia prou, els requisits es van obrir sense un mínim de garanties. Tot això és fruit d’una imposició, i per arribar a un acord demanem, com a mínim, un compromís perquè això es negociï. No pot ser que mentre diuen que ens ho donen tot i que no saben per què es queixen els sindicats, surti el conseller a dir que el calendari es manté igual. De fet, si vam començar totes les protestes el curs passat, va ser per aquesta imposició.

—Si després de les dues jornades de vaga, el departament no mou fitxa i no s’avé a negociar cap de les demandes de mínims que feu, considereu d fer més aturades?
—Sí, evidentment. Som coherents amb el que hem fet. Hi ha un malestar molt gran als centres, que és derivat no tan sols d’això, sinó de moltes més qüestions que creiem que s’han de tractar, com ara, les ràtios, la imposició dels currículums i la situació del català a les aules.

—Sobre el català, el blindatge de la immersió no és entre les vostres demandes de mínims per aquesta vaga, però el TSJC continua esquivant el nou decret llei del govern i aplica cautelars en escoles perquè apliquin el 25% de castellà.
—Aquestes vagues les fem per tota la plataforma reivindicativa. Passa que, de mínims, demanem parlar del calendari, que la gent no perdi la feina després del procés d’estabilització i que en el pressupost del 2023 es reverteixin retallades. Això és de mínims. Però, a més a més, hi ha totes les qüestions de política educativa de les quals cal continuar parlant i negociar. Nosaltres hem estat molt crítics i ja vam dir que la legislació que havia aprovat el parlament cercava una pista d’aterratge per la sentència del 25%; una manera d’acatar sense dir que s’acatava. Ja vam alertar que aquesta legislació que s’aprovava no frenaria les sentències que imposen assignatures o percentatges en els centres, i que, a més, obria la porta a desarticular el model d’immersió. A principi de curs el conseller va reconèixer que la llei no havia frenat el degoteig de sentències. Cal valentia, un projecte lingüístic únic per a tots els centres del país, i el departament ha d’assumir la responsabilitat. Cal valentia per part del govern, i si cal confrontar, que confronti.